FOTOGRAFIA, VIATGES I LLIBRES

Lady Boys

2012-01-26T11:16:00.000-08:00

Al subcontinent indi, els Hijras o Lady Boys són una casta de transsexuals que es vesteixen de dona. El seu origen es remunta a l’època de l'imperi Mogol quan vigilaven els harems dels governadors i emperadors. Dins la societat gaudien de prestigi i pels seus bons contactes i bona situació tothom volia la seva amistat per tenir accés directe amb l’emperador. Al Pakistan, a partir dels anys 70 i 80 i amb l’augment del radicalisme i conservadorisme religiós i del jihadisme provinent de l’Afganistan, comencen a tenir problemes i a ser perseguides. Moltes vegades són rebutjades per la pròpia família i amenaçades pels talibans i fugen per anar a ciutats com Lahore on ho tenen més fàcil per passar desapercebudes. Actualment malviuen ballant i fent d’extres en pel.lícules, actuant en festes i celebracions o prostituint-se.

Per Àsia des de casa

2012-01-19T11:08:00.001-08:00

Ja fa unes quantes setmanes que vam tornar del viatge però les històries, anècdotes, fotografies i altres curiositats diverses són moltes i per tant els motius per rememorar-ho també. Per començar amb aquesta sèrie que s'inicia avui algunes dades...

2: els viatgers.
7: els països visitats.
129: els dies viatjant.
154: metres sota el nivell del mar, el punt més baix del viatge, a la depressió de Turfan.
4.693: l'alçada màxima assolida, al coll del Khunjerab.
17.174: les fotografies fetes.
17.484: els quilòmetres recorreguts entre Istanbul i Bombai.
Infinites: les experiències viscudes i els bons records.

Madrid

2012-01-05T13:45:00.000-08:00

Entrada d'any nou des de Madrid.

100 anys de la conquesta del Pol Sud

2011-12-15T11:57:00.000-08:00

L'expedició britànica Foto: Henry Bowers (AFP)

Roald Amundsen Foto:Time/ Life / (Getty)

L'arribada al Pol Sud Foto: Illustrated London News (Getty)

Ahir es van celebrar 100 anys de la conquesta del Pol Sud, una altra d'aquelles gestes en les quals es recorda més el perdedor, el britànic Robert F. Scott que el vencedor, el noruec Roald Amundsen. Veient les imatges i els mitjans de l’època, no costa gaire imaginar que allò sí que devia ser un viatge de veritat i una gran aventura; el demés són tonteries…

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (i 22)

2011-11-22T04:53:00.000-08:00

Salam Bombai

Fins aquí hem arribat. Bombai, o Mumbai com se l’anomena ara, representa el final del trajecte d’aquesta petita aventura començada una calorosa tarda de juliol. Del Mediterrani a l’Índic. La nostra alegria per haver arribat fins aquí és immensa i estem molt orgullosos d’aquest viatge però també ens sentim una mica tristos perquè això ja s’acaba. Tenim moltes ganes de veure a la família i als amics però no ens importaria continuar una temporada més. Tal i com desitjàvem al principi, el camí ha sigut “llarg, ple d'aventures i ple de coneixences”. Els nostres ulls han vist coses que no ens haguéssim imaginat mai, hem creuat deserts i muntanyes, hem vist mars sense aigües i d’altres que han vist navegar segles d’història per les seves, hem passat molta calor i una mica de fred, han posat a proba la nostra paciència amb visats que no arribaven mai i també ens hem emocionat i divertit molt però sobretot hem conegut gent. Gent fantàstica i encantadora, amb altres creences i formes d’interpretar la vida, de races i cultures diferents però persones humanes al cap i a la fi. A moltes d’elles possiblement no les veurem mai més i d’altres segur que ens les tornarem a trobar però totes ja per sempre més formaran part del nostre record. Ara tocarà pair amb temps i calma totes aquestes experiències que mai oblidarem.

Amb aquesta entrada tanquem la sèrie Per Àsia amb una motxilla i una càmera i aprofitem per donar les gràcies a tots aquells que durant aquests mesos s’han interessat per nosaltres, ens han seguit i animat, ens han buscat informació que necessitàvem, ens han fet favors a distància, penjat entrades al blog, enviat missatges, fotos i vídeos al correu electrònic i al facebook o han dedicat una estona del seu temps a seguir aquest humil blog.

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (21)

2011-11-19T07:19:00.000-08:00

Índia

Índia, la darrera etapa del viatge. Pocs països hi deu haver al món que et despertin sentiments tan contradictoris i oposats com aquest. En un obrir i tancar d’ulls passes de la més profunda fascinació que t’hi faria viatjar durant mesos a estar-ne ben fart i tip i voler fugir amb el primer avió que surti per no tornar més. Misèria, opulència, riquesa, pobresa, brutícia i merda a per tot arreu, olors pestilents o l’omnipresent paan que tot ho impregna, el menjar especiat, els colors vius dels saris de les dones, la música bangra, les películes de Bollywood, les inevitables vaques sagrades, gossos, corbs, rates... l’agradable soroll del motor d’una royal enfield, el poc encant i la pèrdua d’autenticitat dels llocs més turístics on la gent només et crida per encolomar-te qualsevol cosa per unes poques rúpies, un parell de venerables shadus en un petit poble del Rajastan, l’espiritualitat de la vida quotidiana, ciutats que no donen mai treva als sentits, grans aglomeracions de gent, els rapinyaires conductors de rickshaws... i un llarg etcètera. Potser aquí rau una part del misteri i la màgia d’aquest país tan divers i variat que no deixa mai indiferent a ningú.

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (20)

2011-11-12T21:32:00.000-08:00

Jodhpur, la ciutat blava

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (19)

2011-11-07T17:28:00.000-08:00

Pushkar

Quan vam sortir de casa, per allà el mes de juliol, teníem la intenció de creuar el continent amb un parell de mesos i passar-ne un parell més a l’Índia. Però ja se sap que en això de viatjar s’ha de sortir de casa amb un pla al cap per tal d’anar-lo variant al llarg del camí. Al final el temps dedicat al país dels hindús no arribarà al mes però teníem clar que un dels llocs on ens havíem de parar era a Pushkar durant la setmana de la seva famosa fira.

Polsosa, sorollosa, bulliciosa, bruta i molt i molt turística però tot i així val la pena venir, almenys un cop a la vida, a la fira de camells que cada anys es celebra a Pushkar al Rajastan pels volts de la lluna plena de novembre. Evidentment el protagonista principal és el camell però a part també hi ha espectacles musicals, números de circ, atraccions, parades de menjar, encantadors de serps...

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (18)

2011-10-28T03:47:00.000-07:00

Lahore

"Ara em dirigiré lluny, luny cap al nord tot jugant la Gran Partida..."

Rudyard Kipling, Kim, 1901

La direcció nostre no és nord com que la que va agafar en Kim ni tampoc arribarem tan lluny perquè ja gairebé ens apropem al final del viatge, des d'Istanbul fins a l'Índia per terra. D'aquí pocs dies creuarem la frontera per acabar de passar el darrer mes del viatge per terres indies.

Lahore és una d'aquelles ciutats que et xucla tota l'energia i que no te l'acabes mai però a canvi el què n'obtens paga la pena l'esforç. El millor dia és el dijous quan s'organitzen diferents actes culturals per la ciutat. Un dels més espectaculars és el de les danses i percussions sufís on el públic s'extasia amb els ritmes i els balls giratoris. Per cert, la sensació era d’estar envoltats de gitanos en un concert de flamenc; de fet els orígens del poble rom són per aquestes terres...

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (17)

2011-10-22T04:58:00.001-07:00

Sopar amb xinesos a Islamabad

Estic segur que en això de viatjar si en algun lloc del món et gradues és després d’haver recorregut tota l’autopista del karakòrum, des de Kashgar fins a Islamabad. Però si mai torno a les províncies del nord del Pakistan no ho penso fer per terra, agafaré un avió fins a Gilgit o Skardu i si no hi ha lloc fins i tot estic disposat a anar a la bodega amb els equipatges. Em marejo només de recordar la penúltima etapa, la que va de Gilgit a Besham i les onze hores passades dins aquell minibús botant i amb la carretera penjant un centenar de metres per sobre el riu Indo.

Abans d’arribar a Islamabad, la KKH passa per Abotabad, ciutat famosa des de no fa gaires mesos perquè a altes hores de la nit a un conegut personatge amb barba, el van despertar un parell d’helicòpters que van aterrar al pati de casa seva. O almenys aquesta és la versió oficial perquè aquí tothom creu que la cosa no va anar realment així i que hi ha gat amagat. A part d’això la ciutat no té res d’especial, es tracta del típic lloc del subcontinent que fa de transició entra l’alta muntanya i les terres baixes semi tropicals, amb clima agradable i ambient relaxat i on no haguessis dit mai que hi vivia aquell senyor tan conegut.

Del grup que es va formar a Kashgar per creuar la frontera pakistaní ja no en queda res, cadascú ha seguit el seu camí, Peshawar, valls Kalash, Islamabad, Lahore... però sempre acabes trobant algú altre amb qui compartir algun dia de viatge. Tot i la duresa de la KKH no ha faltat temps per conèixer en Fuli, un simpàtic xinès a qui ahir li va caure la cartera amb 1000 $ a dins i que algú altre va veure abans que ell. Afortunadament per ell la seva companyia de telecomunicacions ràpidament li ha solucionat el problema. Avui aquest vespre estem convidats a sopar a casa seva amb la resta de la petita colònia xinesa d’Islamabad...

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (16)

2011-10-13T23:20:00.000-07:00

Karakul (Xina)

Tashkurgan (Xina)

Sost (Pakistan)

Gulmit (Pakistan)

Karimabad (Pakistan)

Pakistan

Salvatge. És el primer adjectiu que em ve al cap per definir el Kunjerab Pass (4730m). Mentre que per la seva vessant xinesa l’Autopista del Karakòrum és asfaltada, transcorre per àmplies valls i va guanyant altura progressivament, per la banda del Pakistan és una pista pedregosa i polsosa, sembla una ferida oberta a la muntanya que no s’acaba de tancar mai, amb pendents exagerades, sempre al límit del precipici i on els camions i autobusos carregats de mercaderies i de gent són conduïts al màxim de les seves possibilitats. El coll a part de ser la divisòria d’aigües, al nord les de la conca del Tarim i al sud les de l’Indus, representa la frontera entre els móns xinès per una banda i l’indi i pakistanès per l’altra. Marca els límits de la gran massa de terra eurasiàtica amb el subcontinent indi que empeny amb força des de fa milions d’anys per formar els Himàlaies, unes muntanyes que al Pakistan són grandiosíssimes. Circular per l’autopista, més coneguda com la KKH, no és gens fàcil ni molt menys còmode però representa el viatge dels viatges i és una gran aventura.

Entrar al Pakistan no va ser com ens havíem imaginat i es va acabar convertint en una petita odissea. Després d’estar deu dies tancada, el grupet d’occidentals que ens havíem anat reunint a l’alberg de Kashgar, ens vam concentrar a Tashkurgan (Xina) els dies previs per creuar junts la frontera. Sortir de Xina va ser fàcil i més enllà de les hores d’espera no va representar cap complicació. L’entrada a Pakistan va ser diferent. Sost, a sis hores de Tashkurgan, és el primer punt pakistaní i on et fan el visat d’entrada al moment segons les informacions que teníem. Allà, ens van dir que justament aquell dia havia arribat un fax des d’Islamabad informant que havia canviat la llei i que des d’aquell moment es requeria una invitació d’una agència de viatges del país per obtenir el visat. Evidentment ells t’oferien l’agència que t’ho gestionava tot més la corresponent taxa per l’estampeta (38$ si tens passaport espanyol o 80$ pels britànics). Nosaltres sabíem que això darrer no podia ser perquè les autoritats xineses no s’haguessin fet mai càrrec de nosaltres i que això no anava així perquè els primers que no ens haguessin deixat passar de Tashkurgan per marxar si la cosa no hagués estat clara eren els xinesos. A partir d’aquí, un holandès del grup, treballador d’una ONG, va començar a moure els diversos contactes que tenia per desencallar la situació. Fins i tot la seva agència ens ho feia tot de forma gratuïta. Al llarg del matí següent la cosa es va arreglar. A canvi nosaltres quan anéssim a recollir els passaports i els visats, només havíem d'estar-los profundament agraïts per haver fet una excepció i haver-nos permès passar. Teníem doncs via lliure cap al Pakistan per gaudir dels seus fantàstics paisatges i de l’amabilitat de les gents de la Vall de Hunza. Karimabad, la població més important de la zona és un d’aquells llocs on t’hi podries passar un parell de setmanes, tranquil·litat, bon menjar, bones vistes, infinitat de trekkings al voltant...

Amb el que sí que no hi ha remei és amb els vomitius lavabos d’Àsia Central...

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (15)

2011-10-05T02:03:00.000-07:00

Kashgar

Sembla que tots els camins d’Àsia portin a l’Old Town International Youth Hostel de Kashgar. Uns que venen del Kirguizistan i uns que pregunten com està la ruta del Tíbet, uns altres que acaben de creuar el Taklamakan, d´altres que venen de l’est de la Xina, una colla que esperem que obrin la frontera del Pakistan per poder fer via cap el subcontinent abans que les primeres nevades importants n’impossibilitin la ruta... ciclistes i viatgers la majoria de llarg recorregut. Nova zelandesos, britànics, catalans, italians, israelians, francesos, holandesos, algun búlgar, comerciants pakistanesos... A determinades hores del dia i sobretot a la nit el pati de l’alberg sembla una torre de Babel.

Una de les parts més interessants (potser la que més) dels molts basars que es poden trobar per Àsia Central és el mercat del bestiar. El gran mercat del diumenge de Kashgar és un dels més famosos i destacats. Mig continent s’hi reuneix aquest dia de la setmana per comerciar amb qualsevol cosa i al llarg de tot el dia l’activitat és frenètica. Els dies previs la ciutat és una bullici de gent vinguda de les regions i països veïns per assistir-hi i els hotels són plens. Aquest diumenge, i després de ves a saber quants segles, el mercat del bestiar ha canviat d’emplaçament i s’ha situat en un altre punt, als afores de Kashgar. Costava arribar-hi perquè molts taxistes i conductors de qualsevol altre vehicle que pot transportar persones o animals encara no n’estaven al cas. Però tot i la merescuda fama del de Kashgar, el Xinjiang és ple d’altres igual d’interessants, molt més autèntics, sense tants turistes i grups organitzats i on les coses sembla que no han canviat gaire. Un dels millors és el de Hotan, ciutat important en l’extracció de pedres de jade i punt destacat de les antigues rutes comercials que venien de l’Índia a l’època l’imperi britànic i que passaven per la regió de Ladakh.

Ara mentre escric això, algú ha sentit que la frontera s’obrirà dissabte o sigui que demà marxarem de Kashgar per dirigir-nos-hi i fer nit el divendres a Tashkurgan per passar tan bon punt s’obri la frontera i deixar el Xinjiang.

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (14)

2011-09-30T04:45:00.000-07:00

Xinjiang
No és gens fàcil entrar a certes webs des de la Xina i molt menys des de la regió del Xinjiang. Fins i tot la connexió a la xarxa és difícil. A Iran, els filtres eren relativament fàcils de passar però aquí no hi ha manera. Per això s'han de buscar alternatives per penjar una entrada al blog, encara que sigui algú que t´ho faci des de casa. Almenys contra les cosinetes encara no s´ha inventat cap programa. Gràcies Nuri!!
Ja han passat uns quants dies des que vam entrar a la Xina i tot i que ho vam fer per la porta del darrera aquesta vegada va ser molt més fàcil que aquella des del Kirguizistan. Després de la parada obligada de Tashkent hem tornat a sentir aquella sensació tan agradable que és la de sentir-nos de nou en moviment i de tornar a ser a la carretera, com si comencéssim un altre viatge. D'Urumqi vam fer camí cap a Turpan, Kuqa, Aksu i Hotan, creuant el desert del Taklamakan amb autobús per una carretera de nova construcció i que fa molt més fàcil la travessa de com ho devia ser a l'època de la Ruta de la Seda. De Hotan ens vam dirigir a Yarkand abans d'entrar a Kashgar, on som ara. En algun d´aquests llocs teníem la sensació que el darrer occidental que van veure passar va ser en Marco Polo...
La Regió Autònoma del Xinjiang, també anomenada Turkestan Oriental, és una de les províncies més grans de la Xina i residència dels Uighurs, una de les minories ètniques del país. Tot i els esforços del govern xinès per fer-la desaparèixer, la seva cultura encara hi és ben viva però el seu futur és incert. En la majoria de poblacions, la part xinesa i la uighur es troben separades una de l'altre i viuen d'esquenes una de l'altre.
Ara ens trobem a Kashgar per no perdre'ns el famós mercat setmanal del diumenge. La ciutat l´hem trobada molt canviada d'ençà de la darrera vegada que hi vam ser. Molts dels barris tradicionals, un dels grans atractius del lloc, han desaparegut sota les excavadores en nom del progrés. Aquí el nostre viatge abandonarà la branca principal de la Ruta de la Seda (que més o menys havíem anat seguint des d'Istanbul), aquella que es dirigia cap a l'est, a l'antiga capital xinesa de Xian. Nosaltres ens desviarem cap al subcontinent indi a través dels colls del Karakòrum.

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (13)

2011-09-14T07:26:00.000-07:00

Visats (2)

No hi ha hagut manera d'aconseguir el visat del Kazakhstan. Han posat a prova la nostra paciència. Estem cansats d'aquesta situació i del "ah... Spain... No visa today, come tomorrow". Ara veiem clar que no ens el donaran i que no és res contra nosaltres perquè els japonesos també estan igual. Avui també ha arrribat un yankee amb actitud de "Hey guys, I'm from US and I need the fucking visa right now". Evidentment ha marxat sense i despotricant dels Kazakhs. Una alternativa per anar al Xingjiang és a través del Kirguizistan però la descartem perquè significa tornar a engegar un procés per un visat que no sabem quan de temps es pot allargar i passar per un camí que ja coneixem d'un altre viatge per la zona, que ens hagués deixat al sud del Xingjiang i no al nord com farem per Urumqi. Així, tot i que el nostre propòsit inicial era anar sempre per terra, decidim agafar un vol i saltar a la Xina per aire. El visat que sí que ens han fet a Tashkent és el de l´India. El de la Xina el portem de casa.

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (12)

2011-09-07T23:18:00.000-07:00

VISATS (1)

Kazakhstan

Divendres

Sona el despertador aviat. Taxi fins l'estació més propera de metro. Control de passaport a l'entrada, entendre el mapa del metro i els noms en ciríl·lic, canvi de línia, pujar escales, baixar escales, correguda, tornar a pujar es cales, tornar a baixar escales. Estació de destí a les afores de Tashkent. Tornar-nos a situar. Perdoni, sap on és l'ambaixada de l'Indistan? Senyor amable que ens hi porta amb cotxe. Arribem aviat i encara no han obert, tenim temps d'anar a esmorzar. Grup de guàrdies a la porta que fan broma. Passaport si us plau.... tot correcte, poden passar, segon edifici a la dreta. Treballador indi. Bon dia, pel visat de l'Índia? No, fem vacances durant quinze dies. El cor ens fa un salt. Per un moment ens imaginem els 2000 quilòmetres fins a Astana. No, només feia broma, és bo començar el dia amb bon humor, passin, passin... Senyor seriós i mal carat a la finestreta. Formulari, un parell de fotografies i 10 $ nous cada un. Segur que no tenen cap avantpassat nascut al Pakistan?Tornin d´aquí una setmana amb 43 $ més. Ràpid, encara tenim un parell d´hores per anar a l'ambaixada del Kazakhstan. Correguda, taxi, mapa, una altra correguda. Guàrdia a la porta. Els divendres és tancat, vinguin dilluns. Adéu Vall de Fergana per fer temps mentre ens fan els visats. Idea. Potser en una agència ens fan la gestió. No, ho sentim, hi han d'anar vostès personalment i en un parell o tres de dies ho tenen. Un consell, millor ser-hi a les quatre de la matinada per assegurar-vos que us agafen.

Dilluns

Ambaixada del Kazakhstan. Quan entrem a les nou i deu minuts, fa sis hores que fem cua. Ens aten un noi jove, de posat seriós i impertorbable. Li donem el formulari amb una fotografia i les pertinents fotocòpies. - El tindreu dilluns o dimarts de la setmana que ve. - Com...? Ens havien dit que només un parell o tres de dies. Això és moltíssim...No es pot fer urgent...? - No. Primer s'ha d'enviar la documentació a Astana. El passaport el podeu recollir demà. - Però no podem anar pel carrer sense.... - Us faré un resguard. Fins demà.

Tot i el resguard no agafem el metro per evitar la policia i que ens demanin el passaport. En aquest país anar sense no és gaire recomanable...

Dimarts a la tarda

Ja hi ha gent esperant, entre ells un grup de japonesos. Hi ha discussions, la cosa puja de to, el guàrdia intenta posar ordre sense èxit.. El noi d'ahir surt a fora a veure què passa, tothom el reclama; un home alt i fornit que ha arribat l'últim l'increpa .. Darrera la retxa se sent segur. Ens torna el passaport i ens diu que potser demà tindrà els visats. Ens quedem sorpresos i lleugerament esperançats però un japonès ens diu que fa dues setmanes que s'espera i sempre li diuen demà... Els japonesos ens diuen si volem anar a veure un partit entre les seleccions de Uzbekistan i Japó. Com que no tenim res més a fer hi anem. Comprem les entrades a la revenda per 6 euros!

Dimecres a la tarda

La cua de sempre. Un guàrdia ens diu que avui no es donen visats perquè el cònsol no hi és. La gent es posa nerviosa. A les cinc arriba el noi. Tothom li demana explicacions, no diu res, està neguitós perquè no el poden obrir. Quan ho fan i ja segur rere el retxat diu que hi ha un problema informàtic i que avui no donen visats; potser demà. Marxem amb la moral per terra i comencem a pensar possible alternatives per arribar a la Xina.

Les fotografies d'aquesta entrada no tenen cap relació amb el tema dels visats. Són fetes amb el mòbil durant els trajectes amb cotxe pels curiosos i peculiars paisatges d'Àsia central que ens anem trobant pel camí.

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (11)

2011-09-05T22:36:00.000-07:00

La tragèdia de l'Aral

Arribar fins a Moinach no és fàcil, t'exigeix moltes hores en autobusos plens i carreteres descarnades. No fa tants anys, el mar d'Aral arribava fins aquí, avui l'aigua s'ha d'anar a buscar 200 quilòmetres cap al nord. Més que els vaixells rovellats i barats a la sorra, el que impressiona de Moinach és la seva infinita desolació. És el buit absolut, l'anti-paisatge, com si en una obra de teatre haguessin tret els decorats deixant els actors sense saber quin paper interpretar. Costa d'imaginar que això havia sigut un lloc ple de vida on gent de tots els racons de la URSS venien a passar les vacances per gaudir de l'aigua i la brisa marina. Avui el vent que passa xiulant només aixeca núvols de pols i sal i s'emporta les paraules ves a saber on, potser fins allà on encara hi ha l´aigua. El guarda del memorial al mar d'Aral parla una miqueta d'anglès, la seva veu sona afònica com si li hagués marxat també amb el mar. Té una mirada perduda , d'absoluta tristesa i de resignació total. Aquest lloc representa el costat més fosc de l'espècie humana, aquell que és capaç de carregar-se el planeta sense gaires miraments. Referint-se a Àsia Central Colin Thubron, a el Corazón perdido de Asia, escriu que la terra d'aquesta part del continent és feta de la pols de l'argila dels imperis que s'hi van desfer: Persa, Selèucida, Part, Macedoni... Només li faltava afegir que també ho és dels desastres ecològics perpetrats pel comunisme.

Per altra banda, diuen que un viatge per Àsia central no és del tot complet fins que no xoques de ple amb la seva burocràcia per obtenir un visat. Doncs bé, aquí estem, parats a Tashkent esperant pel visat del Kazakstan perquè tampoc podem sortir de la ciutat doncs entre el visat d'aquest país i el de l'Índia, hem d'anar sovint a les ambaixades. En fi, paciència, molta paciència...

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (10)

2011-08-31T22:57:00.000-07:00

Islam fabulós
Samarcanda, Khiva i Bukhara, tres ciutats monumentals que per sí soles justifiquen un viatge a l'Uzbekistan. Bukhara, amb les seves imponents madrasses, fantàstiques mesquites i el minaret, segurament és la millor de totes. Tot i que els seus temps gloriosos ja han passat, els carrerons de la seva ciutat vella encara són bulliciosos i plens de vida. Khiva també és interessant però la ciutat vella i els seus monuments no deixen de ser un museu a l'aire lliure. I a Samarcanda, a part del complexe del Registan, poca cosa ha sobreviscut a la piqueta dels russos.
Si fins ara, a part d'algun ciclista que creua el continent o algun altre motxiller, a penes havíem trobat viatgers, aquí hem entrat de ple a la ruta dels circuits turístics. D'ençà de l'entrada a l'Uzbekistan, ens hem desviat una mica de la nostra ruta prevista per anar fins a la província del Karakalpakstan, a l'extrem occidental del país i veure el desaparegut mar d'Aral i del qual ja en parlaré més endavant.
Per altra banda es nota que som a finals d'estiu perquè la forta calor ha quedat enrere i la temperatura és agradable durant el dia i fresca a la nit.
Avui 1 de setembre, dia de la independència, ens toca anar a Tashkent per tal de no demorar més el tema dels visats que ens falten. Com que suposem que ens faran esperar uns dies i la capital no té cap atractiu i segons ens han dit la policia d'allà és força torracollons amb els estrangers, aprofitarem per arribar-nos a la vall de Fergana a la frontera amb el Kirguizistan i el Tadjikistan.

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (9)

2011-08-24T01:16:00.000-07:00

Només d'entrar al Turkmenistan ens va quedar clar que els viatgers independents no som ben rebut i d'aquí que ens donessin un visat de trànsit de només cinc dies. A Asghabat, malgrat que no falten els hotels, ens va costar trobar una habitació, a per tot ens deien que no tenien lloc o ens demanaven quantitats astronòmiques. És una ciutat surrealista que sembla el joc del Monopoly, on no es paren d'edificar imponents edificis, monuments i elements decoratius, cada un més gran que l'anterior i sense cap utilitat aparent. En definitiva aires de nous rics motivats per les grans reserves de gas natural del país. Es diu que els turcomans sempre tenen el gas de la cuina encès perquè els llumins es paguen i el gas no. A part, a cada cantonada hi ha policies i càmeres de vigilància. La sensació és que sempre hi ha un ull que vigila, un Big Brother com a la novel·la 1984 de George Orwell, en la qual tots els moviments i actes dels ciutadans d'un país imaginari són controlats. No és gens fàcil fer una fotografia ni al més innocent dels monuments. Cada vegada que trèiem la càmera apareixia un policia per preguntar-nos què fèiem o algú per fer-nos esborrar de males maneres les darrers imatges fetes. Afortunadament, al gran mercat del diumenge, als afores de la ciutat comencem a trobar l'autèntica Àsia central, la de la gent que es troba per comprar i vendre tal com s´ha fet des de l'època de la Ruta de la Seda. Amb la pressió de només tenir cinc dies no ens podíem encantar. D'Asgabat i passant pel desert del Karakum (amb temperatures superiors als 50 graus, el punt més càlid de l´antiga Unió Soviètica) ens vam dirigir a Mary per fer un cop d'ull al que queda de l'antiga Merv i on sembla que els hotels no s'han reformat des de l'època de l'Stalin. En definitiva, i com diuen els anglesos, Turkmenistan és un país completament off the beaten track. Ara ja som a l'Uzbekistan i amb un visat d'un mes ens podem permetre el luxe d'anar més tranquils i més quan a Tashkent hem de tramitar els visats del Kazakhstan i l'Índia.

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (8)

2011-08-18T07:27:00.000-07:00

Mesquita de l´Imam d'Esfahan

Tren d'Esfahan a Mashad

Recinte de la tomba de l´Imam Reza

Cúpula daurada sota de la qual hi ha enterrat l´Imam Reza

Cap al Turkmenistan
Avui al matí quan ens han estampat el visat del Turkmenistan al passaport, no he pogut evitar fer-li un petó. Dels diferents països pels quals viatjarem aquest era un dels que més ens preocupava. Ens n'han donat un de trànsit de cinc dies, que és el que compten que necessites per creuar el país. Si volíem més temps havíem de contractar un paquet turístic i pagar una bona quantitat de dòlars. En una propera entrada al blog ja explicaré amb més detalls la farragosa burocràcia per obtenir els visats. Per altra banda, ara ens trobem a Mashhad, la ciutat santa de l'islam xiïta ja que aquí és on es troba enterrat el vuitè Imam del xiisme, l'Imam Reza. L'entrada a la sala del sepulcre no està permesa als no musulmans, que s´han de conformar amb la visita a l'immens recinte que l´envolta. Tampoc és permès entrar amb càmeres de fotografiar però en canvi ningú et diu res si utilitzes el mòbil per fer tantes fotos com vulguis. Les escenes de devoció i fervor són arreu del complex i no m´imagino que deu passar quan els fidels es troben davant de la tomba... Destacar també la colònia de refugiats afganesos presents a la ciutat, doncs no som gaire lluny de l´Afganistan. Abans de Mashhad, vam passar uns dies per la monumental Esfahan; però la veritat és que n´havíem sentit a parlar tant bé de les seves magnífiques mesquites i la seva gran plaça que al final ens va decebre una miqueta. Tot i això, la seva visita és obligatòria.

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (7)

2011-08-14T03:31:00.000-07:00

Com a casa

Amb la parella de Teheran ens vam conèixer en un viatge amb tren i des seguida ens van convidar a passar uns dies a casa seva; tot i que ja havíem sentit a parlar de l´hospitalitat iraniana, inicialment ens va sorprendre tanta confiança. Segurament que els quatre dies passats a casa seva a Teheran (una ciutat que amb un parell de dies ja en tens prou) ens quedaran com un dels millors records del viatge. Per dir-ho de forma breu ens han fet sentir com a casa ben lluny de casa. Són una parella jove de la nostra edat, de classe mitjana, amb molt bona formació i millor educació i que formen part de l´ampli sector de població descontenta amb els resultats fraudulents de les eleccions presidencials de fa un parell d´anys, que van sortir de forma massiva a manifestar-se pels carrers i que van ser cruelment reprimits. Només volen reformes i més llibertats.

Després de deixar Teheran amb recança i veient que no tenim temps d´arribar-nos al Caspi, fem cap a Isfahan. Pel camí ens parem a Kashan, una població tranquil·la i agradable, amb un basar silenciós i que sembla sortida d´un conte de les Mil i Una Nits. Les imatges d´aquesta entrada corresponen a Kashan.

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (6)

2011-08-10T06:22:00.000-07:00

IRAN

Ja fa uns quants dies que som per Iran, primer Tabriz i ara Teheran. Les connexions a internet no són fàcils i menys als blogs, facebook... així que s´ha d´entrar a través de programes que esquiven la censura. Per altra banda la gent és molt amable i amb ganes de comunicar-se amb els estrangers, per tant res a veure amb les notícies distorsionades que apareixen als mitjans de comunicació. Pel que fa al visat del Turkmenistan, dilluns vam anar a la seva embaixada i de moment ens toca esperar a que des d' Ashgabat ens autoritzin a creuar aquest país amb cinc dies i recollir el visat de trànsit a Mashad, abans de sortir d' Iran.

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (5)

2011-08-04T04:57:00.000-07:00

Darreres hores a Turquia

Acabant de matar l´estona a Van abans d´agafar el tren aquesta nit cap a Tabriz, ja a Iran. Ara que finalment havíem trobat un lloc que tenen cervesa a Turquia... Em sembla que a Iran ni calenta ens la serviran. A partir d´ara ben tapats de braços i cames per no ferir sensibilitats. Aquests darrers dies hem fet un parell d´excursions interessants, una a la bonica església armènia d´Akdamar, situada en una petita illa del llac. L´altre al poble de muntanya de Bahçsesaray. Aquestes sortides van molt bé per desconnectar de les ciutats i relaxar-te.

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (4)

2011-07-31T23:56:00.000-07:00

Calor, més calor i moltíssima més calor

Això és el què ens hem trobat aquests darrers dies a Diyarbakir i la reescalfada planúria de Mesopotàmia, per això farts de temperatures que de dia no baixen dels 45 graus, decidim deixar per una altra ocasió Hassankeyf i el Tigris i fem cap al llac Van a veure si trobem temperatures més suportables. Pel camí fem nit a la tranquil·la i agradable Bitlis. A Tatvan, a la vora occidental del llac, agafem un ferry que ens ha de portar a la ciutat de Van, a l´altra riba. Abans però, hem d´esperar unes quantes hores a que baixin del vaixell un tren de mercaderies i en pugin un altre. Com que la operació i el temps en què no passa res perquè ningú fa res és llarg, matem el temps fent partides de “backgammon” amb els autòctons en un bar del moll. Allà coneixem un noi francès que també farà el trajecte amb nosaltres i es dirigeix a l´Índia. Finalment el vaixell surt. L´aire del llac ens refresca i la posta de sol és de les d'emmarcar. La tripulació, com que té poca feina, ens convida a sopar i a passar una estona divertida amb ells. Ja de nit arribem a Van, lloc on passarem els darrers dies a Turquia abans de saltar a Iran. Aquí també viurem l'inici del Ramadà, cosa a tenir molt en compte a l´hora de satisfer les nostres necessitats alimentàries aquestes properes setmanes. I de moment, les temperatures són normals...

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (3)

2011-07-29T11:28:00.000-07:00

La pregària d´avui divendres...

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (2)

2011-07-26T13:44:00.000-07:00

Kurdistan, el primer dels "-stan"

Després de 33 hores amb tren, molt confortable, arribem a Diyarbakir, una tranqui-la i molt calorosa (temperatures màximes de 40 graus) població del Kurdistan turc situada a l´inici de la gran planura mesopotàmica i banyada pel riu Tigris. El seu al·licient principal, a part de la seva població kurda, són les muralles de basalt de sis quilòmetres que l’envolten, els diversos edificis històrics dispersos pel seu casc antic i algun caravanserrall de l’època de la Ruta de la Seda restaurat recentment per encabir-hi botigues i cafès.

La principal dificultat de viatjar pels països que visitarem les properes setmanes és el tema dels burocratitzats visats d’entrada i sortida. El d’Iran el vam començar a tramitar abans de sortir de casa i el vam recollir a Istanbul sense cap problema, malgrat que les dues setmanes que ens van donar inicialment segurament seran insuficients i l’haurem de prorrogar per algun dia més. El que de moment ens té una mica neguitosos és el de trànsit de cinc dies del Turkmenistan però com que fins a Teheran no podem fer-hi res, de moment toca gaudir de Turquia i ja hi haurà temps per estressar-nos.

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (1)

2011-07-22T13:34:00.000-07:00

Istanbul

Al meu darrera Europa i al davant Àsia. Com que vam aterrar a l'aeroport secundari d’Istanbul, situat a la part asiàtica, per entrar a la ciutat vam creuar el Bòsfor amb un ferry i des d´allí la primera vista ja s’anunciava magnífica; imponents mesquites, minarets tan alts i punxeguts que sembla que hagin de clavar-se al cel, palaus de Les mil i una nits, basars on s´hi ven de tot, olor d’espècies i kebabs, restes de grans imperis, traces de viatgers mítics, vaixells gegantins que encrespen el mar...

Tal com diu el poeta Kavafis, “quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences”.

El nostre viatge comença aquí i per davant tenim tot un continent per recórrer...

Fotos publicades

2011-07-17T00:28:00.000-07:00

Aquestes darreres setmanes algunes fotos meves s´han publicat en un parell de catàlegs, la qual cosa sempre fa il.lusió. El primer, amb tres fotografies, és el dels Amics de la Fotografia de Torroella per celebrar els 10 anys d´exposicions al claustre, lloc on hi he exposat alguna vegada. L´altre és el llibret editat per la Fundació Vila Casas en motiu del Premi de Fotografia 2001 i on una fotografia meva n´ha resultat finalista.

Foto Trobades

2011-07-06T15:07:00.000-07:00

Vive le Tour

2011-07-01T08:56:00.000-07:00

Què seria el juliol sense el Tour...?

Per Gavarnia i el Vinyamala

2011-06-28T09:22:00.000-07:00

Barcelona Bike Show

2011-06-20T14:03:00.000-07:00

Cinc fotos del Barcelona Bike Show, la festa de la bicicleta i els patins celebrada aquest cap de setmana a la zona del Fòrum i organitzat per Ocisport.

De camí

2011-06-13T12:27:00.000-07:00

10 anys d´exposicions al Claustre de l´Hospital de Torroella

2011-06-05T13:47:00.000-07:00

Ahir al migdia va tenir lloc un acte al Claustre de l´Hospital de Torroella per celebrar els 10 anys d´exposicions fotogràfiques. A l´acte hi vam assistir alguns dels autors que hem tingut el privilegi de mostrar-hi les nostres fotografies i en Vicenç Rovira, el responsable de tot això, va oferir un discurs recordant que aquest és l´únic lloc de les comarques gironines amb exposicions d´imatges permanent i que han sigut deu anys ininterromputs mostrant treballs d´una setantena de fotògrafs i col.lectius. Per commemorar aquest aniversari els Amics de la Fotografia de Torroella han editat un llibret que recull fotografies d´exposicions fetes des de l´any 2005 fins enguany, ja que en aquell moment es va fer el que va del 2001 al 2005. L´aniversari es complementa amb fotografies de cada una de les exposicions que ha acollit el Claustre durant aquest temps.

La final de la Champions a Casavells

2011-05-29T11:43:00.000-07:00

A Casavells també teníem una pantalla gegant per seguir la Final de la Champions.

Campanya electoral 15-M

2011-05-24T13:35:00.000-07:00

No és fàcil condensar una campanya electoral de 15 dies amb sis imatges però aquí en va un intent...

Manifestacions del Moviment 15-M a Girona

2011-05-19T23:18:00.000-07:00

Girona "Temps de Flors"

2011-05-17T10:58:00.000-07:00

Nepal

2011-05-14T09:25:00.000-07:00

Ara ha fet deu anys del meu primer gran viatge, va ser el Nepal. És del que més bons records en guardo i més bon gust em va deixar quan vaig tornar; ja feia unes quantes setmanes que n´havia tornat i encara m´imaginava entre aquelles muntanyes tan altes i amb els habitants de les valls del Khumbu. L´objectiu del viatge era fer el trekking de l´Everest. Recordant-ho, em venen a la memòria 17 intensos dies de caminar per paisatges fabulosos; o al costat de pics que tocaven el cel; o creuant per ponts penjats, rius que baixaven enfurismats; o saludar amb el "namasté" els amables sherpes amb qui et creuaves; o uns deliciosos momos i un plat de dahl baht a la vora d´una estufa de llenya de yak; o arraulit dins el sac mentre a fora nevava, o... La primera setmana del trekking, la que va des de Jiri fins a l´aeròdrom de Lukkla, va ser la millor. La majoria del turistes iniciaven la caminada en aquest darrer punt i fins llavors i sense la massificació vivies en el Nepal més autèntic i genuí.
Les fotografies que vaig fer van ser un desastre i una mica a partir d´aquí em vaig iniciar en aquest món. Però deixant de banda la qualitat de les fotos sempre quedaran els bons records...

El Barça a la final de Wembley

2011-05-03T16:21:00.000-07:00

Ambient a la ciutat de Girona durant la transmissió i posterior celebració del partit de futbol entre el FC Barcelona i el Real Madrid.

La Dansa de la Mort de Verges

2011-04-22T04:29:00.000-07:00

Processons

2011-04-21T01:37:00.000-07:00

És Setmana Santa, temps de processons i de la Dansa de la Mort de Verges.

Més fotos primaverals

2011-04-14T11:56:00.000-07:00

Fa dies que no puc pedalar i em toca anar a peu, però la càmera de fotos que no falti. Com han canviat els arbres de la primera foto dels de la tercera foto de l´entrada del dia de Sant Esteve... no sembla el mateix lloc.

La primavera ja és aquí

2011-04-05T12:05:00.001-07:00

Un parell de fotos d´aquest matí des del teulat de casa quan sortia el sol.

Concert Bankrobber

2011-03-29T10:20:00.000-07:00

L´altre dia en Marçal ens va convidar a casa seva per escoltar música en directe. Van actuar El Chico con la Espina en el Costado, els menorquins Delên i Sanjosex, tots ells del segell Bankrobber o de la seva òrbita. Cap d´ells ho sabia i va ser totalment improvisat. Al final hi va haver una sorpresa inclosa. No, no va ser l´avanç de cap nova cançó dels que van actuar. A petició (insistent) del públic, en Marçal es va animar a cantar-nos una cançó.

Tres imatges del Gran Premi Massi de BTT

2011-03-15T00:41:00.000-07:00

L´altre dia vaig estar fent fotos a la primera cursa del Gran Premi Massi de BTT celebrat a Banyoles per encàrrec de Sportimagen. Els participants eren de nivell de la Copa del Món amb els millors bikers de l´estat, belgues, francesos, japonesos... Però totes les mirades se les emportava el múltiple campió del món de l´especialitat i dues vegades campió olímpic, el francès Julien Absalon. Hi ha qui el considera l´Eddy Merckx del btt. Veure´l pedalar amb tanta elegància per un circuit enfangat com el de Banyoles era una delícia. L´única pega va ser l´absència d´un dels seus grans rivals l´actual campió del món, el cerdà Josep Antoni Hermida, per gaudir d´un bonic duel.
L´avantatge de les curses de btt és que pots veure passar diverses vegades cada volta els bikers sense gairebé moure´t de lloc. Sobre els aspectes tècnics, la distància focal de les dues primeres imatges és de 17 i 39 mm, equivalent a un 28 i un 62 mm al no ser un càmera "full frame" i la de l´arribada va ser feta amb un teleobjectiu zoom a 200 mm, equivalent a un 320mm.

Festa de l´Ós

2011-03-03T06:07:00.000-08:00

Cada any pel mes de febrer a Arles del Tec, Sant Llorenç de Cerdans i a Prats de Molló, tres pobles del Vallespir, celebren el final de l´hivern i l´arribada de la primavera amb la Festa de l´Ós. Feia temps que ens n´havien parlat i aquest any finalment ens hem decidit a anar a la de Prats. La veritat és que vam quedar gratament sorpresos perquè ens esperàvem una festa envolocallada per consum turístic i destinada a atraure forasters al poble. Res més lluny de la realitat. Ens va agradar veure que és una festa d´aquelles que encara es conserven ben autèntiques. Sota una forta rufa que aixecava la neu del Canigó, tres nois vestits d´ós (amb pell d´ovella, això sí) i empastifats d´oli i sutge es passejaven pel poble i es dedicaven a embrutar a tothom que se´ls posés per davant, però sobretot a les noies joves i boniques. Al final de la festa surten els barbers immaculadament blancs (la primavera o l´allargament de les hores de sol) per caçar els óssos i esquilar-los la pell. Dos requisits a tenir en compte són anar amb robes velles i brutes i haver begut com més pastís millor.

Renovació de la web

2011-03-01T11:58:00.000-08:00

Aquests dies i amb l´ajuda d´en Josep hem renovat la pàgina web amb noves galeries i sobretot un nou disseny. Podeu veure el resultat a danisalva.com

Rural

2011-02-21T11:11:00.000-08:00

Rural from Dani Salvà on Vimeo.

Audiovisual de l´exposició "Rural" del Claustre de l´Hospital de Torroella del passat mes de desembre

Sobre els World Press Photo

2011-02-14T23:50:00.000-08:00

foto: Daniele Tamagni

L´altre dia es van fer públics els guanyadors dels prestigiosos premis de fotografia World Press Photo. Suposo que a hores d´ara ja gairebé tothom sap que la fotografia de la noia afganesa amb el nas i les orelles mutilades ha estat la guanyadora. Com és evident aquest any no podien faltar-ne del terratrèmol d´Haití i les inundacions del Pakistan. També hi ha hagut polèmica amb les fotos premiades fetes a partir de l´Street View de Google. Entre els premiats tres fotògrafs de l´estat espanyol, Gustavo Cuevas, Fernando Moleres i Guillem Valle. Per les recents dedicades a les revoltes dels països àrabs haurem d´esperar un any.

Una cosa que m´agrada fer és mirar amb calma a través de la web oficial totes les fotografies guanyadores. En el reportatge de Daniele Tamagn i dedicat a les "Cholitas" bolivianes n´hi ha una que m´ha cridat l´atenció. La foto és molt semblant a una que vaig fer fa uns anys a La Paz. M´imagino que una mica és allò que tot ja s´ha fotografiat i del que es tracta és d´intentar ser una mica més original i anar més enllà. El que està clar veient el reportatge de Tamagni és que ell hi va anar i les va seguir fins al final.

L´audiovisual de SWAA-E

2011-02-06T08:11:00.001-08:00

SWAA-E from Dani Salvà on Vimeo.

SWAA-E i Abay

2011-01-27T08:44:00.000-08:00

L´estiu passat, durant el viatge per Etiòpia, vaig estar fotografiant un dels projectes que la sucursal etíop de la Society for Women and AIDS in Africa (SWAA) té a Fiche amb gent infectada pel VIH i amb famílies amb molts pocs recursos. Aquest projecte és recolzat per Abay, una associació espanyola de pares i mares adoptants i persones interessades en la realitat d´Etiòpia.
Aquestes són tres de les fotografies fetes a Fitche i properament penjaré un audiovisual amb més fotos.

Creta i Karpathos

2011-01-24T23:26:00.000-08:00

Diu el mite que Minos, el llegendari rei de la primera civilització europea, la minoica, la del palau de Cnossos i el laberint del Minotaure va ser engendrat per Zeus i Europa. Avui dia i deixant de banda l´origen mitològic, Creta és una barreja de tots els que han passat per allà i han deixat la seva petja aquests darrers quatre o cinc mil anys, romans, bizantins, venecians, turcs... i més recentment aquesta nova religió global anomenada turisme amb l´euro com a únic déu.
Karpathos, a mig camí de Creta a Rodas és una illa amb allò que podríem anomenar essència grega (o mediterrània, tan és). El blau de l´Egeu, les seves platges i costes encara verges, la tranquilitat dels poblets de pescadors, una bona amanida grega o algú que et convida a uns dolços i un cafè d´aquells que deixen pòsit (i mai millor dit). És una illa amb dues parts ben diferents l´una de l´altre i fins no fa gaire poc comunicades entre elles. Mentre el sud s´ha obert més al turisme, el nord encara conté reductes més tradicionals com el poble d´Olimbos on es parla un dialecte diferent i està dominat per una cultura matriarcal.

Atenes

2011-01-17T10:27:00.000-08:00

Aquestes passades vacances de Nadal hem voltat uns dies per Grècia, concretament per les illes de Creta i Karpathos i Atenes. Ja fa uns quants anys de la darrera visita al país helènic. Atenes es veia canviada; llavors encara no s´havien celebrat els Jocs Olímpics i l´euro acabava d´entrar en circulació. Tot i així la capital grega manté el seu caràcter peculiar, com tota bona ciutat mediterrània.
Pel demés, el Partenó continua al cim de l´Acròpoli (però una mica més brut per la contaminació) i els carteristes i els "trilers" estan en plena forma.

Tarda de Sant Esteve

2010-12-26T13:58:00.000-08:00

Sempre és agradable tornar a sortir a fora quan has hagut d´estar-te a casa uns dies criant microbis; i més quan fa tramuntana i ho neteja tot... Les fotos són d´aquesta tarda passejant pels voltants de Casavells.

Bones Festes i Feliç 2011

2010-12-24T04:40:00.000-08:00

Finalista al Travel Photographer of the Year

2010-12-16T08:38:00.000-08:00

foto: Larry Louie

La setmana passada el concurs internacional Travel Photographer of the Year va fer públics els guanyadors. Aquest any la participació ha estat important, amb fotògrafs de més de 70 països. El guanyador absolut ha estat el canadenc Larry Louie amb un treball en blanc i negre de Malí.
Pel què fa a mi i com en l´edició anterior, he tornat a obtenir un bon resultat i una de les fotografies que hi vaig presentar ha estat finalista en l´apartat d´imatges individuals. Destacar també que entre els premiats s´hi troba el fotògraf català Jordi Cohen.

La fotografia finalista, feta aquest passat mes de Juliol pujant al Mont Blanc

Viatges, Etiòpia

2010-12-09T11:23:00.001-08:00

Exposició "Rural"

2010-12-01T11:12:00.000-08:00

Des del teulat

2010-11-28T12:25:00.001-08:00

Aquesta tarda durant uns instants, el sol ha sortit per sota els núvols i ens ha obsequiat amb aquesta bonica llum. He pujat ràpid al teulat amb la càmera per fer-ne alguna foto. I ara ve la pregunta: algú sabria dir el nom dels tres pobles que es veuen a la imatge? Ah, Casavells no compta.

Alisis

2010-11-23T13:46:00.000-08:00

“Alisis és un grup format per quatre amics que després d’un llarg període d’inactivitat decideixen tornar a assajar i a composar nous temes. La seva música beu directament del post-punk i de bandes sinistres dels anys 80 com The Camaleons, The Cure, Sisters of Mercy, Bauhaus,... tot i que també reconeixen influències de grups com Smashing Pumpkins, Pixies, Editors, Sonic Youth,... i de formacions més properes com és el cas de Kitsch, que tot i tenir-hi poques coses en comú musicalment parlant, comparteixen l’idioma amb què canten i la necessitat d’expressar-se des d’un costat més poètic. Les llestres d’Alisis no són banals ni gratuïtes. La seva proposta doncs no és fàcil i implica més d’una escolta que transporta a l’oient a un país fred, amb poques hores de sol i on el vent bufa sempre en una sola direcció.

Alsisi acaba de publicar la seva primera maqueta titulada Dies estranys, que inclou deu cançons i que va ser gravada el passat mes de juliol als Estudis Ground de Cornellà de Terri sota la supervisió del tècnic Jaume Figueres.

Si els vols escoltar visita’ls a myspace.com/alisisgrup i si estàs interessat/da en aconseguir la maqueta, posa’t en contacte amb ells a alisisgrup@gmail.com . Les fotos de promoció del grup són d´en Dani Salvà.

Bufen nous aires... benvinguts a Alisis!"

Massafressa

Mulats d´Espinavell

2010-11-14T09:24:00.000-08:00

Ja fa cosa d´un mes es va celebrar la Fira de Mulats d´Espinavell. El dia de la fira, el bestiar que ha passat l´estiu a les pastures de la muntanya és baixat al poble de Molló. Els animals passaran la resta de l´hivern als masos fins que pels vols de Sant Pere es tornarà a iniciar la transhumància per portar-los a la muntanya de Rojà.

Lisboa

2010-11-02T12:46:00.000-07:00

Cinc fotos realitzades aquesta setmana passada a la capital portuguesa durant l´estada pel Projecte Comenius.

Els deixebles de Lance Armstrong

2010-10-03T03:27:00.001-07:00

Al número de setembre i octubre de la Revista de Girona hi apareix un reportatge sobre els ciclistes professionals americans que resideixen a les comarques de Girona firmat per en Marçal Lladó i per mi. A tots dos ens apassiona l´esport de la bicicleta i per això quan li vaig proposar el tema ràpidament ens vam entendre. Fa gairebé un any que hi vam començar a treballar i tot i els contactes de quan corria i de conèixer el món del ciclisme, ha estat un reportatge que ens ha fet suar. Perseguir esportistes d´elit per entrevistar-los i fer-los alguna foto no és cosa fàcil. Hem fet unes quantes trucades, ens han deixat plantats alguna vegada, hem intentat no perdre roda d´algun dels protagonistes pujant algun dels colls de la província, hem agafat algun revolt de Rocacorba més de pressa del compte i fins i tot, durant la disputa del Tour de França i amb tots els ciclistes “gironins” per terres franceses, ens han obligat a repetir una foto per qüestions de màrketing.

Vaga 29-S

2010-09-30T11:17:00.000-07:00

Algunes imatges de la manifestació d´ahir a Girona.

Tribus de la Vall del riu Omo

2010-09-13T23:17:00.000-07:00

Comparat amb la resta del país, el sud d´Etiòpia és un món a part. Al voltant de la vall del riu Omo encara s´hi poden trobar tribus que viuen al marge de tot. Hi ha qui diu que aquesta és la darrera frontera d´Àfrica. Els dies que vam ser allà vam conèixer un francès que feia més de 20 anys que cada any visitava aquestes terres. Un personatge curiós que parlava la llengua dels hàmer, que convivia amb ells i que evidentment coneixia unes quantes coses sobre aquests pobles. No feia falta però que ens digués que el futur d´aquestes tribus no és gaire esperançador, resultava evident. Alguns dels problemes principals als quals s´enfronten són la pèrdua d´identitat a causa de l´arribada massiva de turistes que entre altres coses fa que els diners que hi deixem els utilitzin per emborratxar-se amb alcohol de mala qualitat. Per acabar-ho d´arreglar, recentment s´ha descobert petroli a la zona. Però el principal problema és la construcció d´una presa al riu Omo amb totes les conseqüències ambientals que aquest fet comportarà i que encara no queda molt clar com beneficiarà a aquestes tribus. Per desgràcia el cas recorda massa al d´altres grups ètnics del món...

Harar

2010-09-06T12:43:00.000-07:00

Harar és una de les quatre ciutats santes de l´islam. És un món a part respecte la resta d´Etiòpia. La cultura i la raça predominant, musulmana i menys fosca, és més propera a la de Somàlia o a la de la península aràbiga, a l´atre costat del Golf d´Adén i el Mar Roig, que no pas a la de la resta d´Etiòpia, negra i cristiana al nord i animista a les tribus del sud. Per aquí hi van passar i viure, fa un parell de segles, viatgers mítics com Burton i Rimbaud. Des d´aquells anys el lloc no deu haver canviat gaire. Amb les seves muralles i portes d´entrada Harar és una ciutat que sembla anclada al passat. Es diu que s’assembla a les ciutats marroquines de Fez i Marràqueix. Aquí la vida i les relacions de la gent continuen passant al carrer, al voltant del mercat, on es ven i es compra qualsevol cosa o simplement la gent s´hi troba per xerrar. Passejar pels seus carrerons estrets i recargolats mentre sorteges gent i parades de qualsevol producte és com fer un salt enrere en el temps. El toc de color el posen les dones amb els seus vestits de vius colors. Els dies que hi vam ser va coincidir que era poc abans del Ramadà i els mercats eren plens de gent de les rodalies afanyant-se a fer les compres per deixar la casa a punt per celebrar la festa musulmana.

Un cotxe que s´escalfa, un belga amb un camió i una corda que es trenca

2010-09-01T13:41:00.000-07:00

Escriu en Javier Reverte, un dels meus escriptors de viatges preferits, que a Àfrica tot es complica, fins i tot les coses més senzilles, però que de la manera més inesperada tot s´ acaba arreglant, fins i tot les qüestions més complexes.
Viatjar al sud d´Etiòpia no és fàcil. Allà les carreteres asfaltades són inexistents i els transports públics són escassos i no arriben a tot arreu. Per anar a veure les tribus el més recomanable és llogar un vehicle 4x4 amb un conductor. Tornàvem de visitar els Mursi, la tribu en la qual les dones es col•loquen un platet decoratiu als llavis, i ens trobàvem ja de tornada cap a Addis Abeba. A la sortida de Jinka vam veure el conductor preocupat.” El sistema de refrigeració no funciona massa bé”, ens va dir. Tot i així vam continuar el viatge. Quan faltaven uns 60 kms per arribar a Konso, la següent població important, el ventilador va dir prou i el vehicle es va a començar a escalfar com una caldera a l´infern. La situació no era desesperant perquè ens trobàvem en una pista principal de pas de turistes però no era bona idea deixar el cotxe allà abandonat a la seva sort. No vam tenir gairebé temps de pensar què fer quan va aparèixer un camió com aquells del rallye París-Dakar. El conduïa en Michel, un belga que es dedicava a recórrer el continent. En veure la nostra situació es va parar i ens va ajudar. Va enganxar una corda al 4x4 per remolcar-lo fins a Konso. Possiblement era l´únic camió en tot Etiòpia que ens podia treure d´aquella situació i casualment en aquell moment passava per allà. L´operació no va ser fàcil perquè el terreny era de pujada i la corda es trencava a cada moment. Tot i així, i unes hores més tard del previst, vam arribar a Konsó. Un cop allà vam esperar un dia fins que el cotxe va ser reparat i vam continuar camí fins a Addis Abeba.