dissabte, 20 de desembre de 2014

L'Empordà des de l'aire








Hem voltat pel món i hem vist un grapat de llocs molt bonics i podem dir ben alt que no n'hi ha gaires com l'Empordà. I a sobre tenim la gran sort de viure-hi. Avui n'hem pogut gaudir des d'una perspectiva ben diferent amb Globus Empordà.

dimarts, 26 d’agost de 2014

Nepal


Aquesta vegada només publico un parell d'imatges. Em guardo per una futura entrada i un cop a casa, penjar una bona selecció de les fotos fetes aquests deu dies per la vall de Kathmandú.
Força separades en el temps l'una de l'altra. La primera no és actual, ni tan sols és digital i estèticament no és res de l'altre món, però per mi es tracta d'una imatge simbòlica. Si la memòria i la orientació no em fallen, és feta a l'estació Kantipath de Kathmandú. El que sí que sé perfectament és que la vaig fer des del cim d'un autobús que ens havia de portar a Jiri per començar el trekking per arribar al camp base de l'Everest. També recordo la il.lusió i les ganes de començar aquella nova aventura malgrat la fresca d'aquell matí d'abril de l'any 2001 i la incomoditat d'aquell bus, ple a vessar de gent, equipatges, paquets i algun animal. Vista amb la perspectiva dels anys, aquella estació era el punt d'inici i de descoberta de nous camins i cultures. En aquell moment tot em semblava nou i em meravellava, Nepal era la descoberta del món i tot era digne de ser enregistrat amb aquella Minolta que encara no sabia massa bé com anava.
La segona és molt recent, feta no gaire lluny de la primera, a la monumental estupa de Boudhanath, als afores de Kathmandú (per cert, un dels llocs més màgics d'Àsia) i a poques hores d'agafar un vol de tornada cap a casa. Tretze anys després  tornem a ser a la capital nepalí. Aquesta vegada com a final de trajecte d'un viatge iniciat a Delhi i que ens ha portat per alguns dels estats del nord de l'Índia abans de posar els peus al Nepal.
Entre una imatge i l'altra, un grapat de viatges, coneixences, aprenentatges, amics fets pel camí i moltes, moltes fotografies.



divendres, 15 d’agost de 2014

Bollywood

             Anunci protagonitzat per Amitabh Bachchan

            Cartellera de pel.lícules de Bollywood

              Crèdits al final de Kick amb Salman Khan i Jacqueline Fernandez

Bollywood és a l'Índia el mateix que Hollywood als Estats Units i als països occidentals. De fet, la de Bombay és la primera indústria cinematogràfica del món, per davant de l'americana i tot. És molt recomanable entrar en un cinema a l'Índia si es vol entendre una mica la cultura popular d'aquest país. No fa falta parlar ni entendre l'hindi perquè no costa gaire seguir l'argument de la majoria de films. L'esquema gairebé sempre és el mateix. Història d'amor impossible entre els dos protagonistes, acció i garrotades a tort i a dret, balls i coreografies marca de la casa,  parella feliç i final de la pel.lícula. A la sala de projecció es comenta, es crida, s'aplaudeix, es xiula, es riu, es parla per mòbil, ploren nens petits o  sona l'himne nacional a la mitja part mentre tothom es posa dret. Si el musculós Salman Khan o el seductor Shahrukh Khan són dues de les grans estrelles (amb rivalitat inclosa) més reconegudes i aclamades del moment, Amitabh Bachchan és la gran figura històrica de Bollywood. La imatge de qualsevol d'ells és omnipresent i es troba anunciant o promocianant els productes i marques més inversemblants.  

                                         

Tràiler i vídeoclip de Kick, un dels grans èxits d'enguany i protagonitzat per Salman Khan.

Índia autèntica i mística. Potència emergent, castes i pobresa, slums insalubres a les grans ciutats, clavegueres arran de carrer, vaques sagrades i rates que es passegen amb total impunitat, palaus mogols sorgits de les Mil i Una Nits, infinites creences i religions, cultura mil.lenària ignorada i menyspreada pels britànics durant l'imperi... La calor, els sorolls, les aglomeracions humanes, el trànsit sempre congestionat i mil clàxons sonant al mateix temps, olor de deixalles i merda barrejada amb perfums o encensos... El bombardeig d'estímuls és constant i esgotador, no hi ha treva pel viatger. Índia fascinant i dura a parts iguals.                       




Darjeeling, Shimla, Kulu, Manali... estacions de muntanya al llarg de l'Himàlaia durant el Raj britànic i destins turísitics avui. Aires frescos i humits per gràcia del monsó, quan la calor i l'estrès de la plana hindustànica es fan insuportables. Darjeeling. Banderes i rodes d'oració budistes. Boires i núvols que amaguen el Kangchenjunga (8586m). Trets mongoloides, cares  tibetanes i nepalís. El Sikkim ens obra les portes a les terres altes abans de tombar cap al Nepal...




dimecres, 30 de juliol de 2014

Vall del Ganges

,



                                   



El poeta bengalí Rabindranath Tagore va descriure el Taj Mahal com "una llàgrima a la galta de l'eternitat".
Una genial i magnífica obra d'arquitectura que sobresurt entremig de muntanyes de deixalles humides o seques i putrefactes, olors nauseabundes d'orins, defecacions humanes i merda en general. Després de quatre viatges a l'Índia no podíem deixar d'aturar-nos a Agra per visitar el Taj Mahal. Abans, arribada a Delhi per impregnar-nos de la xafogosa calor indostànica, retornar un bitllet de 50 euros fals al seu legítim propietari i aguantar una sotregada d'estòmac per habituar-lo a les picantors gastronòmiques de la cuina índia.


Allahabad, una sorollosa i caòtica ciutat de la vall del Ganges, que cada dotze anys bat el rècord mundial de concentracions humanes per commemorar el Maha Kumbhamela a la confluència dels rius Ganges i Yamuna, allà on la mitologia hindú afirma que hi van caure algunes gotes del nèctar de la inmortalitat en la lluita entre els déus i els dimonis. Més de setanta milions de persones durant les tres setmanes que va durar el darrer, el 2013. Fora d'aquesta data, un lloc tranquil i agradable per impregnar-se del misticisme hindú.


Varanasi o Benarés.  Mark Twain afirmava d'ella que era "més antiga que la història, més antiga que les tradicions, més vella que les llegendes i el doble d'antiga que totes juntes". Centre neuràlgic de l'univers hinduista, allà on els rituals més íntims de la vida i la mort es mostren en públic. Onze anys d'ençà de la darrera visita, el Ganges no baixa tan ple com llavors; no es veuen restes humanes flotants provinents d'algun crematori o d'alguna inundació riu amunt. Rituals, ablucions i ofrenes a Dashashwamedh. Rodets de pel-lícula i fotografia analògica llavors, targetes de memòria i fotografia digital ara. Els temps i la tecnologia canvien però els rituals i els costums es mantenen immutables a Varanasi. Per més vegades que s'hi vagi la sotregada sensorial sempre és forta. Qui no hi ha posat els peus no pot afirmar que hagi estat a l'Índia.

dimarts, 15 de juliol de 2014

Tour del Mont Blanc






Una muntanya (o més aviat un massís), tres països, set etapes, 160 quilòmetres recorreguts, 10.000 metres de desnivell positiu acumulats, paisatges infinits... Voltar el massís del Mont Blanc al ritme que marquen els peus i amb tot allò que necessites a l'esquena; jornades esgotadores, guanyant i perdent desnivells per un plat de sopa calenta al final de la jornada i un matalàs confortable en un dormitori compartit en un refugi acollidor; moments de patiment i d'esforç, de reflexió o de retrobament amb un mateix. Pura felicitat.

diumenge, 22 de juny de 2014

Descubrimientos i Festival PhotoEspaña 2014

             Ambient entre els seleccionats pel visionat de portafolis

             Cristina García Rodero i Navia durant la inauguració del festival

               L'exposició  Fotografía 2.0 al Círculo de Bellas Artes


             Imatges exposades de Crsitina García Rodero al Real Jardín Botánico

Tal i com havia anunciat a les xarxes socials, recentment he tingut el privilegi de ser seleccionat per participar al visionat de portafolis de PhotoEspaña 2014, el festival internacional de fotografia i arts visuals més important de l'estat espanyol i que cada any es celebra a Madrid al llarg dels mesos de juny i juliol. El visionat de portafolis, als quals teníem dret a participar com a Descubrimientos PHE 2014, es va fer els passats 4, 5 i 6 de juny a la localitat d'Alcobendas. Cada un dels afortunats disposàvem de vint minuts per mostrar els nostres treballs fotogràfics a set visionadors, escollits prèviament d'una llista més àmplia, tots ells reconeguts editors gràfics de mitjans de comunicació, comissaris d'exposicions, col·leccionistes o galeristes dedicats a la imatge. A part de ser orientats per destacats experts per possibles vies de publicació o continuació dels projectes, un dels aspectes més destacats  va ser conèixer i intercanviar experiències i impressions amb altres fotògrafs emergents. La guanyadora final del Premio Descubrimientos PHE 2014 va ser Mariela Sancari, amb la sèrie Moisés un treball metafòric al voltant de la mort del seu pare quan ella tenia 14 anys.

L'edició d'enguany del festival, dedicada a la fotografia espanyola, es va inaugurar al Real Jardín Botánico de Madrid coincidint amb el visionat de portafolis i va comptar amb la presència de figures destacades com Cristina García Rodero, Alberto García-Alix, Navia o Gervasio Sánchez, entre d'altres. D'entre les exposicions que vaig poder visitar en destacaria les següents:  Nóstos de Navia, una visió filosòfica d'un autor del que no cal presentació al voltant del viatge que és la pròpia i vida recolzat en el territori i la memòria.  Pagava la pena arribar-se al Círculo de Bellas Artes per veure l'exposició Fotografía 2.0 i comissariada per Joan Fontcuberta, una reflexió sobre la banalització i l'exhibicionisme exagerat de la fotografia a internet i la formulació de la identitat social. Dins aquesta darrera exposició destacava el treball de Txema Salvans, una mirada antropològica, sense floritures però contundent sobre la prostitució de carretera a la costa mediterrània espanyola. I per acabar, el documentalisme fotogràfic dels anys 70 exposat al Real Jardín Botánico de Koldo Chamorro, Cristóbal Hara, Fernando Herráez, Anna Turbau, Ramon Zabalza i per sobre de tot el de Cristina García Rodero, l'única fotògrafa espanyola de la mítica agència Magnum.


dissabte, 24 de maig de 2014

Primavera


Primavera from Dani Salvà on Vimeo.
Primavera a l'Empordà des de dalt del teulat.

dimarts, 20 de maig de 2014

Finlàndia


Paisatges esquitxats de llacs i boscos boreals que s'extenen fins als confins siberians. Feia temps que ens cridaven l'atenció els països nòrdics i sobretot Finlàndia.


Aprofitant el preu relativament econòmic d'una companyia de baix cost, aquesta vegada hem canviat el sud pel nord, la calor per la fred, els països exòtics per un de més "civilitzat".


Finlàndia és un lloc per gaudir de natura en estat pur, un destí turístic d'estiu o d'hivern. Durant els mesos freds per practicar qualsevol esport de neu, anar a veure aurores boreals o pujar  a la llunyana Lapònia per visitar el Pare Noel. L'estiu, aprofitant les llargues jornades amb llum solar, és per perdre´s, pescar o navegar pels seus milers de llacs i parcs naturals o simplement relaxar-se en una caseta de fusta a la vora d'un llac.


La Pasqua, encara que caigui a l'abril  com aquest any, potser no és el millor moment si el que es pretén és fer activitats a la natura, ja que la neu tot just es comença a fondre i l'accés no resulta fàcil. Malgrat tot, això no en desmereix una visita a la primavera. Passant de Helsinki, vam enfilar cap al nord, a la província de la Carèlia per dirigir-nos a Lieksa a la vora del llac Pielinen i  la reserva natural de Ruunaa, a tocar la frontera amb Rússia, on els llacs encara es trobaven sota una gruixuda capa de gel i la neu es començava a desfer.

divendres, 2 de maig de 2014

Taller de fotografia

Taller de fotografia pel Girona Temps de Flors 2014

dimarts, 1 d’abril de 2014

Índia i Pakistan al Mundial


Podeu veure el tràiler del vídeo al següent enllaç 






dimecres, 15 de gener de 2014

Marroc









                              

Marroc. Del salnitre i l'aroma de peix acabat d'arribar al port d'Essaouira, als aires colonials espanyols amb aromes i brises atlàntiques de Sidi Ifni. De les portes del Sàhara a Goulmime, a la llum neta i transparent de l'Antiatles a Tafraoute, per acabar perdut per la Medina de Marràqueix defugint els encantadors de turistes de la plaça Djemà-el-Fna.