dimarts, 30 d’octubre de 2012

L'autopista del Karakòrum














Era un dia de maig del 2001, amb el termòmetre molt per sobre dels 40 graus i la calor seca d'abans de l'època monsònica al subcontinent. Feia escala a Islamabad després de la gran experiència viscuda pocs dies abans per l’Himàlaia del Nepal i ja tenia clar que el Pakistan es mereixia un viatge. Poc després amb l'ensorrament de les Torres Bessones de Nova York i la nefasta propaganda que el fet va reportar al país, la idea va quedar aparcada.
Finalment, deu anys més tard fèiem realitat el somni i entràvem al Pakistan, aquesta vegada per la porta gran (tot i ser la del darrera), l'Autopista del Karakòrum o la KKH com és coneguda popularment. Havíem començat el viatge a Istanbul tres mesos abans i inicialment no teníem gens clar si arribats a Kashgar (Xina) ens desviaríem cap al sud o creuaríem el desert del Taklamakan en direcció cap a Xian. Les recomanacions dels ministeris i la mala imatge internacional del Pakistan no feien gens aconsellable d´entrar-hi. Finalment, després d'informar-nos bé en fòrums de viatges o consultar amb contactes que ens havien passat de gent que hi viu vam decidir d´aventurar-nos-hi. No cal dir que, tot i el risc, va valer molt la pena. El prejudicis que portàvem quedaren ràpidament desterrats, la gent que ens vam trobar ens van rebre amb els braços oberts i fins i tot estaven més sorpresos ells que nosaltres.
L'Autopista del Karakòrum va acabar sent un dels moments àlgids del llarg viatge. A Kashgar, inici del trajecte, uns anys abans ja havíem tingut la mel als llavis. Aquesta vegada no passaria el mateix. Des de la mítica ciutat de la Ruta de la Seda, la carretera va deixant enrere les àrides terres del Xingjian i s'enfila poc a poc cap el Pamir. A partir de Tashkurgan, als peus del Muztagh Ata (7546m) i últim punt xinès, la ruta no deixa de sorprendre al viatger que es troba en un estat d'èxtasi permanent. Les diferents ètnies i cultures que et trobes en tan poc temps: uigurs, xinesos han, kirguisos, tadjiks, baltis...; els colors torrats de la tardor, glaceres gegantines, profundes valls, la successió d'altes muntanyes que et feien sentir insignificant... tot ens feia sentir uns privilegiats.
A Passu, no feia gaire, un terratrèmol havia fet baixar una muntanya sencera taponant una vall i formant un llac d’aigües turqueses. Karimabad, als peus de l'Ultar Nala, vigilat pel Fort Baltit és un d'aquells llocs on t'hi podries passar mesos gaudint de la seva tranquil·litat, encantat mirant el Rakaposhi (7790m) i el Diran (7270m), fent caminades per les muntanyes dels voltants o simplement empatxant-te amb els albercocs assecats al sol de la Vall de Hunza per mirar d'aconseguir la vida eterna. A Gilgit, la capital mundial del polo, l'Autopista arriba al seu final, tot i que fins a Islamabad encara et queden dues jornades infernals seguint el curs de l’Indus.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

La verema






Aquest any la verema ja s'ha acabat i diuen els entesos que no hi ha hagut la quantitat d'altres anys però que la qualitat del vi serà bona. El que si que cada vegada costa més de trobar són cellers que facin la verema com s'havia fet sempre, veimant a mà, recollint el raïm amb semals i amb tines i premses manuals, un dels pocs llocs que encara ho fan així és a can Nicolau de Sant Climent.