divendres, 28 d’octubre de 2011

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (18)


Lahore

"Ara em dirigiré lluny, luny cap al nord tot jugant la Gran Partida..."

Rudyard Kipling, Kim, 1901

La direcció nostre no és nord com que la que va agafar en Kim ni tampoc arribarem tan lluny perquè ja gairebé ens apropem al final del viatge, des d'Istanbul fins a l'Índia per terra. D'aquí pocs dies creuarem la frontera per acabar de passar el darrer mes del viatge per terres indies.

Lahore és una d'aquelles ciutats que et xucla tota l'energia i que no te l'acabes mai però a canvi el què n'obtens paga la pena l'esforç. El millor dia és el dijous quan s'organitzen diferents actes culturals per la ciutat. Un dels més espectaculars és el de les danses i percussions sufís on el públic s'extasia amb els ritmes i els balls giratoris.
Per cert, la sensació era d’estar envoltats de gitanos en un concert de flamenc; de fet els orígens del poble rom són per aquestes terres...

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (17)


Sopar amb xinesos a Islamabad
Estic segur que en això de viatjar si en algun lloc del món et gradues és després d’haver recorregut tota l’autopista del karakòrum, des de Kashgar fins a Islamabad. Però si mai torno a les províncies del nord del Pakistan no ho penso fer per terra, agafaré un avió fins a Gilgit o Skardu i si no hi ha lloc fins i tot estic disposat a anar a la bodega amb els equipatges. Em marejo només de recordar la penúltima etapa, la que va de Gilgit a Besham i les onze hores passades dins aquell minibús botant i amb la carretera penjant un centenar de metres per sobre el riu Indo.
Abans d’arribar a Islamabad, la KKH passa per Abotabad, ciutat famosa des de no fa gaires mesos perquè a altes hores de la nit a un conegut personatge amb barba, el van despertar un parell d’helicòpters que van aterrar al pati de casa seva. O almenys aquesta és la versió oficial perquè aquí tothom creu que la cosa no va anar realment així i que hi ha gat amagat. A part d’això la ciutat no té res d’especial, es tracta del típic lloc del subcontinent que fa de transició entra l’alta muntanya i les terres baixes semi tropicals, amb clima agradable i ambient relaxat i on no haguessis dit mai que hi vivia aquell senyor tan conegut.
Del grup que es va formar a Kashgar per creuar la frontera pakistaní ja no en queda res, cadascú ha seguit el seu camí, Peshawar, valls Kalash, Islamabad, Lahore... però sempre acabes trobant algú altre amb qui compartir algun dia de viatge. Tot i la duresa de la KKH no ha faltat temps per conèixer en Fuli, un simpàtic xinès a qui ahir li va caure la cartera amb 1000 $ a dins i que algú altre va veure abans que ell. Afortunadament per ell la seva companyia de telecomunicacions ràpidament li ha solucionat el problema. Avui aquest vespre estem convidats a sopar a casa seva amb la resta de la petita colònia xinesa d’Islamabad...

dijous, 13 d’octubre de 2011

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (16)

Karakul (Xina)

Tashkurgan (Xina)

Sost (Pakistan)

Gulmit (Pakistan)

Karimabad (Pakistan)

Pakistan

Salvatge. És el primer adjectiu que em ve al cap per definir el Kunjerab Pass (4730m). Mentre que per la seva vessant xinesa l’Autopista del Karakòrum és asfaltada, transcorre per àmplies valls i va guanyant altura progressivament, per la banda del Pakistan és una pista pedregosa i polsosa, sembla una ferida oberta a la muntanya que no s’acaba de tancar mai, amb pendents exagerades, sempre al límit del precipici i on els camions i autobusos carregats de mercaderies i de gent són conduïts al màxim de les seves possibilitats. El coll a part de ser la divisòria d’aigües, al nord les de la conca del Tarim i al sud les de l’Indus, representa la frontera entre els móns xinès per una banda i l’indi i pakistanès per l’altra. Marca els límits de la gran massa de terra eurasiàtica amb el subcontinent indi que empeny amb força des de fa milions d’anys per formar els Himàlaies, unes muntanyes que al Pakistan són grandiosíssimes. Circular per l’autopista, més coneguda com la KKH, no és gens fàcil ni molt menys còmode però representa el viatge dels viatges i és una gran aventura.
Entrar al Pakistan no va ser com ens havíem imaginat i es va acabar convertint en una petita odissea. Després d’estar deu dies tancada, el grupet d’occidentals que ens havíem anat reunint a l’alberg de Kashgar, ens vam concentrar a Tashkurgan (Xina) els dies previs per creuar junts la frontera. Sortir de Xina va ser fàcil i més enllà de les hores d’espera no va representar cap complicació. L’entrada a Pakistan va ser diferent. Sost, a sis hores de Tashkurgan, és el primer punt pakistaní i on et fan el visat d’entrada al moment segons les informacions que teníem. Allà, ens van dir que justament aquell dia havia arribat un fax des d’Islamabad informant que havia canviat la llei i que des d’aquell moment es requeria una invitació d’una agència de viatges del país per obtenir el visat. Evidentment ells t’oferien l’agència que t’ho gestionava tot més la corresponent taxa per l’estampeta (38$ si tens passaport espanyol o 80$ pels britànics). Nosaltres sabíem que això darrer no podia ser perquè les autoritats xineses no s’haguessin fet mai càrrec de nosaltres i que això no anava així perquè els primers que no ens haguessin deixat passar de Tashkurgan per marxar si la cosa no hagués estat clara eren els xinesos. A partir d’aquí, un holandès del grup, treballador d’una ONG, va començar a moure els diversos contactes que tenia per desencallar la situació. Fins i tot la seva agència ens ho feia tot de forma gratuïta. Al llarg del matí següent la cosa es va arreglar. A canvi nosaltres quan anéssim a recollir els passaports i els visats, només havíem d'estar-los profundament agraïts per haver fet una excepció i haver-nos permès passar. Teníem doncs via lliure cap al Pakistan per gaudir dels seus fantàstics paisatges i de l’amabilitat de les gents de la Vall de Hunza. Karimabad, la població més important de la zona és un d’aquells llocs on t’hi podries passar un parell de setmanes, tranquil·litat, bon menjar, bones vistes, infinitat de trekkings al voltant...
Amb el que sí que no hi ha remei és amb els vomitius lavabos d’Àsia Central...

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (15)






Kashgar

Sembla que tots els camins d’Àsia portin a l’Old Town International Youth Hostel de Kashgar. Uns que venen del Kirguizistan i uns que pregunten com està la ruta del Tíbet, uns altres que acaben de creuar el Taklamakan, d´altres que venen de l’est de la Xina, una colla que esperem que obrin la frontera del Pakistan per poder fer via cap el subcontinent abans que les primeres nevades importants n’impossibilitin la ruta... ciclistes i viatgers la majoria de llarg recorregut. Nova zelandesos, britànics, catalans, italians, israelians, francesos, holandesos, algun búlgar, comerciants pakistanesos... A determinades hores del dia i sobretot a la nit el pati de l’alberg sembla una torre de Babel.


Una de les parts més interessants (potser la que més) dels molts basars que es poden trobar per Àsia Central és el mercat del bestiar. El gran mercat del diumenge de Kashgar és un dels més famosos i destacats. Mig continent s’hi reuneix aquest dia de la setmana per comerciar amb qualsevol cosa i al llarg de tot el dia l’activitat és frenètica. Els dies previs la ciutat és una bullici de gent vinguda de les regions i països veïns per assistir-hi i els hotels són plens. Aquest diumenge, i després de ves a saber quants segles, el mercat del bestiar ha canviat d’emplaçament i s’ha situat en un altre punt, als afores de Kashgar. Costava arribar-hi perquè molts taxistes i conductors de qualsevol altre vehicle que pot transportar persones o animals encara no n’estaven al cas. Però tot i la merescuda fama del de Kashgar, el Xinjiang és ple d’altres igual d’interessants, molt més autèntics, sense tants turistes i grups organitzats i on les coses sembla que no han canviat gaire. Un dels millors és el de Hotan, ciutat important en l’extracció de pedres de jade i punt destacat de les antigues rutes comercials que venien de l’Índia a l’època l’imperi britànic i que passaven per la regió de Ladakh.


Ara mentre escric això, algú ha sentit que la frontera s’obrirà dissabte o sigui que demà marxarem de Kashgar per dirigir-nos-hi i fer nit el divendres a Tashkurgan per passar tan bon punt s’obri la frontera i deixar el Xinjiang.