dilluns, 26 de gener de 2009

dimecres, 21 de gener de 2009

Cinema italià






Desconec si és una casualitat o els programadors dels cinemes s’ho han fet venir bé. El cas és que gairebé de forma simultània, han coincidit tres bones pel.lícules italianes a les sales. Gomorra, Il Divo i Romanzo Criminale.
La primera, basada en la novel.la homònima de Roberto Saviano, fa un retrat molt detallat del món de la Camorra napolitana. Tot i que la pel.lícula està molt bé, en aquest cas es compleix aquell tòpic que diu que el llibre encara és millor. No fa falta dir que és millor llegir el llibre ( el vaig comentar fa uns dies) abans d’anar al cinema.
Il Divo és un repàs de la política italiana dels últims 30 anys a partir de la vida de Giulio Andreotti, el Pujol italià. La pel.lícula fa un retrat molt corrosiu d´Andreotti, fins al punt que quan aquest la va veure en una sessió privada es va indignar moltíssim. En el film es mostren les presumptes relacions d´Andreotti amb la Màfia, els lligams que ha tingut amb el Vaticà, la postura oficial en el segrest i posterior assassinat per part de les Brigades Roges d´Aldo Moro i en definitiva tota la part fosca del poder. Deixant de banda l´argument, a mi personalment m´ha agradat molt la posada en escena, amb una estètica molt propera al món del còmic i una molt bona banda sonora.
La tercera, tot i que la més vella (es va estrenar el 2005 a Itàlia), està basada en una novel.la i és una successió d’assassinats, xantatges, violència, prostitutes, polítics corruptes, drogues, venjances que narra les peripècies de tres pinxos romans que s’enriqueixen segrestant un empresari i invertint els guanys en el negoci de l’heroïna. Un thriller trepidant.
Després de veure-les et queda clar que a Itàlia hi ha molta merda sota la catifa.
Curiosament cap de les tres opta a un Òscar, amb la qual cosa queda més que demostrat que el bon cinema està renyit amb Hollywood. I per últim una recomanació, totes tres s’han de veure en versió original.

dijous, 15 de gener de 2009

Obrint traça

Els últims rajos de sol encenen el Bastiments.
La temperatura comença a baixar ràpid.
Dos esquiadors solitaris remunten el coll de la Marrana des del Pluviòmetre.

dijous, 8 de gener de 2009

Sàhara (I)






El Sàhara és el gran desert per excel·lència. Per definició, és un lloc inhòspit i monòton. Res més lluny de la realitat. Molts són els motius que el fan un lloc fascinant. Les seves dimensions colossals; la llum, canviant i màgica; el silenci infinit; les nits estrellades; la rosada de la matinada; la vida que alberga, aparentment invisible, però que no deixa de bategar; un escarabat que s’enterra; un ratolí que s’amaga al seu cau; el rastre d’una guineu; les diferents cultures que hi viuen; el vent que esculpeix les seves formes; la sorra fina, que el vent et llença en forma de minúsculs projectils i que es fica a qualsevol lloc; una construcció mig enterrada per una duna; un pou d’aigua enmig del no res; la gran diferència tèrmica entre el dia i la nit. En definitiva, un món a part i molt especial que no et deixa indiferent.