diumenge, 24 d’agost de 2008

Cochabamba

Som a Cochabamba i el viatge es va acabant. Avui agafem un avió per tornar cap a casa però abans hem de fer escala a Asunción (Paraguai) i Sao Paulo (Brasil) abans d´arribar a Madrid. La veritat és que un cop puges a l´avió tens ganes d´arribar i aquestes escales es fan pesades. Però què hi farem. Un cop a casa podrem començar a digerir tot el que hem vist i viscut aquest mes i tornar a agafar el ritme abans de tornar a la feina. Ara venen aquells dies en què un té
l´agradable sensació d´anar fora d´òrbita, que al voltant tot gira a una altra velocitat. Malauradament s´acaba entrant en el ritme i es torna a la rutina diària.

dijous, 21 d’agost de 2008

La Paz



















La Paz és una ciutat que t´exigeig calma per coneixer-la, sinó corres el risc de morir en l´intent. Els seus 3500 metres sobre el nivell del mar fan que l´aire sigui pobre en oxigen. A més , és una ciutat en certa manera caòtica. Tota mena de vehicles de transport de persones i mercaderies circulen pels seus carrers mentre les seves voreres són plenes de gent i parades de tota mena, de roba, menjar... Qualsevol forat per petit que sigui és ocupat. A diferència de qualsevol altra ciutat, la distribució classista dels seus barris és totalment inversa. Les parts més altes, allà on l´oxigen és més escàs i fa més fred, són ocupades per les classes populars. Els grups més benestants viuen a la part baixa. Des del Alto, les vistes de la Paz i el volcà Illimani )ç(6438m) són inmillorables.

La Carretera de la Muerte és considerada la carretera més perillosa del món. Abans de la construcció de la nova, els vehicles que es precipitaven pels seus precipicis eren molts. Actualment , són pocs els que s´hi aventuren a passar per anar de la Paz a Coroico i és més una atracció per turistes. A la Paz són diverses les empreses que t´ofereixen l´opció de baixar-la amb bicicleta.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Illes del Sol i de la Luna





En tot viatge hi ha moments en què un ja té ganes de tornar a casa i d´altres en que no importaria que el viatge s´allargués més.

A Copacabana agafem un passatge per una barca que ens permet anar fins a la part nord de la Isla del Sol. Allà tenim un parell d´hores per voltar i visitar les diverses ruïnes inques que hi ha. Tot seguit passem a la Isla de la Luna i finalment tornem al sud de la del Sol. Aquí hi passem un parell de dies perquè el lloc ens sembla fantàstic i des del lloc on ens allotgem les vistes sobre el llac i la Cordillera Real nevada són fantàstiques. La posta de sol des del punt més elevat de l´illa és magnífica. Els últims rajos encenen els cims nevats i coincideixen amb la sortida de la lluna que avui fa el ple i es veu enorme. El moment és màgic. No és gens estrany que en la mitologia inca, aquest fos el lloc en el qual el déu suprem hi fes néixer el sol i la lluna. A la nit tot és silenci.

L´endemà vaig caminant fins a l´altre extrem de l´illa per un antic camí inca. La tornada la faig per llevant i passo per poblets molt bonics i tranquils on sembla que el temps s´hi hagi aturat.

divendres, 15 d’agost de 2008

Copacabana

Copacabana


Isla del Sol


Posta de sol al Titicaca

No , encara que ho sembli no ens hem desviat de la nostra ruta i hem anat a parar al Brasil. La Copacabana boliviana es l entrada al llac Titicaca, aquesta inmensa massa d aigua de l altipla andi. Dema ens dirigim a la Isla del Sol i la de la Luna, dos llocs sagrats pels inques.

dimecres, 13 d’agost de 2008

Arica

Arica és la porta nord d´entrada a Xile, a la costa del Pacífic. És una ciutat petita que no arriba als 200.000 habitants. Trobo que té una retirada amb Barcelona: oberta al mar, una rambla que acaba al port i el seu Montjuïc particular, el Morro que domina tota la ciutat. El port és molt més petit però el seu ambient pesquer el fa especial, amb una colònia de simpàtics lleons marins i uns pelicans que esperen que algú els doni alguna cosa per menjar. Després d´uns dies de dieta carnívora hem disfrutat d´una sopa i una fregida de peix per llepar-se els dits i a preu popular. Sembla que un cop for dels circuits turístics, els preus no són tan inflats com ens va semblar a San Pedro de Atacama. Demà tornem cap a Bolívia.

dilluns, 11 d’agost de 2008

Salars, cactus gegants, volcans, llacunes i deserts

Salar de Uyuni

Isla Pescado

Volcà Ollagüe

Árbol de Piedra


Laguna Colorada


Volcà Licancabur (costat Bolivià)


Frontera entre Bolívia i Xile

Frontera entre Bolívia i Xile

Volcà Licancabur des de San Pedro de Atacama (Xile)


Falten paraules per decriure la bellesa del paisatge del sud oest de l´altiplà bolivià al llarg de la frontera amb Xile: salars, cactus gegants, volcans, llacunes i deserts et deixen sense respiració i permanentment meravellat. Ara som a San Pedro de Atacama (Xile). Aquí tot és molt car i no tardarem gaire a tornar cap a Bolívia on tot és molt més barat. Dormir aquí val 6 o 7 vegades més. Hem passat tres dies desconectats i aliens al referèndum al qual estava convocat tot el país. Acabem de llegir que l´Evo ha sigut revocat i amb més suport que quan fou escollit president però amb governadors de regions que han sortit reforçats. S´ha de veure què passarà ara perquè com tothom ens ha dit aquests dies, qualsevol cosa és possible!!

divendres, 8 d’agost de 2008

El Tio

Potosi i el Cerro Rico

El Tio

Els conqueridors espanyols no van descrobrir mai el Dorado pero en canvi van trobar el Cerro Rico de Potosi, una muntanya amb inmensos jaciments de plata i altres minerals. Milers d indigenes vn ser obligats a treballar a les mines i tonelades de vaixells carregats de plata sortien cap a Espanya per pagar els deutes de la corona. Quan es van descobrir les mines, Potosi va esdevenir una de les ciutats mes prosperes i riques del continent. Avui dia, poca cosa en queda d aquella riquesa. Actualment les mines encara son explotades pero ja no son el que eren. Els miners que hi treballen ho fan en unes condicions molt dolentes. Per tal que la mina continui sent fertil i ells no tinguin accidents, fan tota mena d ofrenes al Tio, el dimoni. Ells creuen que si l infern existeix no deu ser gaire lluny d alla. Li ofereixen alcohol pur (96graus), coca i cigarretes. D aquesta manera, el Tio esta content i amb conjuncio amb la Pachamama (la Mare Terra) la seva fertilitat augmenta. Aixi mateix, aquests productes constitueixen la dieta basica dels miners per poder resistir un treball tan bestia, amb jornades laborals que van de les 10 a les 22 hores, respirant gasos toxics, sense gaire llum, sempre exposats als esfondraments i a mes de 4000 metres sobre el nivell del mar, amb un aire tan fi que sembla que talli els pulmons. Entrar alla dins i recorre alguna galeria es una experiencia que no s oblida facilment.

dimecres, 6 d’agost de 2008

Independence Day

Encara som a Sucre i demà dijous, agafem un bus cap a Potosí. Aquest matí quan ens hem llevat, a l´habitació del costat hi havia dos catalanets. En Marc i en Jordi. El primer treballa amb la Irene i és el germà d´una mestra de la meva escola. L´altre és de Palamós, també mestre. Hem passat el dia junts. Això de trobar-se amb coneguts a l´altra punta de món no deixa de ser curiós i divertit; desseguida t´avens amb ells.

Avui, 6 d´agost, a Bolívia és el dia de la Independència. Celebren que es van alliberar dels espanyols fa 183 anys. Tota la ciutat era plena de diferents cossos de soldats per fer desfilades i parades militars. Hi havia molta gent i autoritats, però la que no he vist enlloc és la cabra. O potser fan servir una llama. El president Evo Morales també hi havia de ser, però la situació és tan crispada que al final no ha vingut. Al mateix temps que les desfilades, diferents grups d´obrers, mestres, miners... s´han manifestat. La ciutat estava completament paralitzada. Aquests dies es veuen moltíssimes protestes i arreu hi ha enfrentaments amb manifestants i la policia. A casa nostra per molt menys hi han hagut dimissions. Hi ha molta gent en contra de l´Evo Morales i el país està molt dividit. És una cosa que ens ha sorprès molt perquè la imatge que en teníem era la d´un president amb molta popularitat; però arribes aquí i et trobes que ningú està d´acord amb les seves mesures de govern. Conclusió: els nostres mitjans de comunicació moltes vegades ens informen poc i encara malament. La realitat boliviana, estem veien que és molt complexa.

diumenge, 3 d’agost de 2008

Sucre

La Recoleta (Sucre)

Mercat Central (Sucre)


Finalment hem aconseguit arribar a Sucre. No ha sigut fàcil. Ens vam passar tres dies a Serrano intentant marxar cap a Sucre, però el bloqueig no s´obria. Tothom ens deia coses diferents: uns que s´obriria el cap de setmana, altres que fins el dia 10, el dia del referèndum, continuaria tancat. La qüestió és que no hi havia manera de sortir i era absurd tornar enrera. La veritat és que estàvem una mica desmoralitzats. Per casualitat, el tercer dia, algú ens va dir que a una hora de Serrano hi havia un poble, Padilla des del qual potser podríem agafar un bus per anar a Sucre però no era segur. No sabíem si esperar o anar a l´altre poble i quedar encara més cardats. Vam decidir probar sort. Quan vam arribar a Padilla un bus sortia al cap de dues hores. Només tenia un lloc lliure i un altre al passadís. Ens esperàven 5 hores una mica incòmodes però ni ens ho vam pensar. Qualsevol es quedava!! Tampoc era segur que s´hagués obert pas, així que hi havia la possibilitat de no poder passar i tornar enrera. Molt a prop de Sucre ens vam trobar la carretera tallada i ens van fer baixar per continuar a peu fins a la ciutat. Tot això a la nit, amb fred i carregats. Just quan ja érem a l´altre costat es va obrir i vam poder pujar al bus. La resta va ser més fàcil.

Sucre és la capital històrica i cultural del país. És una ciutat maquíssima, molt tranquil.la i amb una aire colonial que li dóna un toc especial. Les cases són antigues i arreu hi ha esglèsies blanques. Diuen que és prohibit pintar cap casa de color negre. Es troba situada a gairebé 3000 metres d´alçada i això es nota quan fas algun sobreesforç. Ens hi passarem un parell o tres de dies i llavors ja es veurà perquè dilluns torna el bloqueig. La intenció és anar a Potosí i al Salar de Uyuni però tot depèn de com estigui el país aquests propers dies. Així és que no tirem gaires plans i anem dia a dia.

divendres, 1 d’agost de 2008

La Rosita

La Rosita del poble de la Higuera amb una foto del Che

Divendres 1 d´agost

El bloqueig a les carreteres per entrar a Sucre continua i mentrestant nosaltres anem esperant a Serrano. Aquí poca cosa podem fer perquè el poble és molt petit i sense cap atractiu, així que paciència. Si una cosa no falta mai a la motxilla són llibres, així que matem el temps llegint. La rumorologia diu que potser aquest dissabte o diumenge es podrà passar. Les protestes són pel sistema de pensions que vol aprobar el govern i que no satisfan als treballadors. La carretera que va de Serrano a Sucre l´han bloquejat els mestres i professors. Les notícies que anem veient per la tele diuen que a la Paz la cosa encara està pitjor. En aquest país quan es fan protestes, es fan de veritat i amb totes les conseqüències.