Diari

Dimarts 29 de juliol
Anem amb cotxe particular fins a la Higuera. Abans d´arribar-hi ens parem i baixem caminant fins a la Quebrada del Churo, el lloc on els militars bolivians van acorralar i capturar el Che. Més tard acabem d´arribar a la Higuera, la petita comunitat on el van portar. Visitem l´antiga escola, avui convertida en petit museu on el van tancar i el van executar. Al poble, curiosament, gairebé tothom et diu que recorda el Che, només faltaria que ho diguessin els nens. Fins i tot hi ha un personatge que, ens diuen, per un grapat de bolivians (moneda local) seria capaç d´afirmar que és el seu fill. Tots diuen que va ser un gran home i l´admiren, però va ser la mateixa gent del lloc que el va traïr. Però com que veuen que la seva figura ara ven, doncs ara toca santificar-lo. Arreu on vagis et trobes amb la fotografia famosa feta pel fotògraf Albert Korda.
Ens allotgem en una posada que havia sigut l´antiga casa del telègraf. Els propietaris són una parella de francesos que no hi són. Al càrrec del lloc hi ha la Ivana, una boliviana molt simpàtica que ens explica moltes coses del poble i la seva gent i que a simple vista no es palpen. La posada és un lloc encantador per descansar-hi.

Dimecres 30 de juliol
Pucarà.
Són les 8 del vespre i acaba d´arribar la flota (bus) que ens ha de portar a Serrano, un poble petit des d´on hem d´agafar un altre bus per anar a Sucre. Fa una fred que pela, portem tota la tarda esperant-lo i agauantant el Suraso, un vent molt fred. A la plaça del poble ja és negra nit, el cel és ben estrellat i sonen uns acords de guitarra. El conductor bolea (mastega) una grapat de fulles de coca del tamany d´una pilota de tenis; és el més gran que hem vist. Sembla que tingui un tumor a la galta. Quan pugem, l´olor de fulla de coca ho impregna tot. Ens obrim pas com podem, entre mig de gent, paquets i vigilant no trepitjar una caixa plena de pollets. Al final de tot trobem els nostres llocs mig buits i ens acomodem com podem. Fins ara hem viatjat amb primera classe a partir d´ara ho fem amb tercera. Tot i que és molt fosc, s´endevinen cares i trets que fins ara no havíem vist. Es nota que ens apropem a l´altiplà i cada vegada hi ha més quechues i aimares. Se sent a parlar poc amb castellà. El bus arrenca i poc a poc, entre tremolors, trontolls i sacsejades anem fent camí. Ens queden 6 hores de camí per mig de la muntanya. Aconseguim fer algun son. De cop i sense temps per pair-ho hem entrat a l´autèntica i genuina Bolívia. Ara comença l´autèntic viatge.

Dijous 31 de juliol
Ja de matinada arribem a Serrano. No hi ha ningú pel carrer i a un parell de cuadras trobem una pensió. La mestressa, mig adormida, ens obra la porta. Té un parell de llits i ens diu que la carretera a Sucre es troba bloquejada per les proptestes i que no podrem marxar. No se sap quan ho podrem fer. Mentrestant toca esperar i passar l´estona en aquest petit poble que no surt ni a la guia que tenim. Sembla gairebé segur que el dia 10 hi haurà referèndum i l´ambient està una mica caldejat, amb manifestacions i protestes arreu del país. De moment, nosaltres estem bé.

Comandante Che Guevara

Mural dedicat al Che a Vallegrande

La taula on van mostrar el cadàver del Che

Vallegrande.

Quan aquest matí el noi que ens ha acompanyat a fer una visita pels llocs emblemàtics del poble relacionats amb el Che Guevara m´ha afirmat amb contundència que "Bolivia es el país más revolucionario del mundo", jo li he respost que és precisament aquí on va fracasar la revolució del Che.

Vallegrande és el lloc on els militars bolivians van portar i enterrar el cos del Che un cop el van capturar amb l´ajuda de la CIA i el van executar al poble proper de la Higuera. Un cop aquí, el van portar a l´Hospital del poble on el van exposar perquè la gent el veiés i el món tingués constància que el seu somni utòpic d´extendre la revolució per tot el continent sud-americà havia acabat. El lloc on el van enterrar va ser un secret d´estat que no es va revelar fins 30 anys més tard, l´any 1997. Especialistes cubans el van estar buscant fins que finalment van trobar la fossa on havia estat enterrar amb altres guerrillers. Des de llavors descansa a Cuba.



Ja fa un parell de dies que vam deixar les terres baixes bolivianes i ara progressivament anem pujant cap a l´altiplà. L´alçada es comença a notar. Aquest matí hem visitat la lavanderia on el van mostar i les fosses comunes on va ser enterrat Demà ens pararem a la Higuera i llavors continuarem camí cap a Sucre.

On the road again

Després de fer escales per mig continent sud-americà (Sao Paulo, Buenos Aires i Asunción) ja soms arribat a Bolívia. Ens hem passat moltes hores a l´avió, hem dormit molt poc, hem fet un canvi d´horari gran i hem passat del rigurós estiu de casa al rigurós hivern de Buenos Aires i ara fa una temperatura de mig temps a Santa Cruz de la Sierra. La llarga escala a la capital argentina ens va donar temps per passar-hi unes hores i fer una visita que va cundir pels barris pintorescos de San Telmo i La Boca, on el Tango hi és omnipresent i el futbol i el Déu Diego són una religió .

Com que tenim el cos que sembla que hagi sortit d´una centrifugadora després d´aquest periple ara dedicarem un parell de dies a descansar abans de continuar camí cap a Vallegrande, una mica més al sud. Tot això si els aconteixements polítics i socials ens ho permeten perquè és força corrent trobar carreteres tallades i manifestacions. Avui mateix, sense anar més lluny, pels carrers de Santa Cruz hi ha manifestacions, molt sorolloses (i prou), dels discapacitats de la ciutat demanant més ajudes econòmiques al president Evo Morales. De moment però, la consulta que el mateix Evo Morales tenia prevista pel 10 d´agost ha sigut frenada pel tribunal Constitucional. Per nosaltres, una bona notícia perquè aquell dia segur que s´hagués paralitzat tot el país.

Santa Cruz de la Sierra és la ciutat més poblada de Bolívia, amb 1,5 milions d´habitants. És també la capital econòmica i els seus habitants estan molt descontents amb les polítiques proindígenes de l´Evo Morales (fetes des de la Paz), la qual cosa fa que demanin més autonomia . Tot i que em sembla que l´unic problema és que els que fins ara havien tingut el poder no han pait gaire bé el fet que el que mani ara sigui un indígena. Santa Cruz és una ciutat dissenyada amb tiralínies, carrers i avingudes rectes i llargues i amb diferents anillos que la circunvalen. La plaça i l´esglèsia són d´estil colonial de l´època de la conquista. Poca cosa hi ha per veure, o sigui que deseguida que ens hàgim refet marxarem.

Retorn

Ja som a casa, la travessa ha finalitzat, el temps perfecte, el viatge també, vent de popa tota l´estona, els nusos per hora moltíssims... Ah, me n´ oblidava, la tornada l´hem feta amb avió. Finalment no vam poder sortir de port perquè les previsions meteorològiques ho desaconsellaven. El Tumbelino s´ha quedat a Castelsardo. Aquest any no hem pogut repetir la fantàstica experiència de l´any passat quan la travessa va ser perfecta. Almenys hem aprofitat per relaxar-nos a port mentre esperàvem una finestra de bont temps que mai ha arribat. Quan et passes uns quants dies en un lloc nou sempre descobreixes coses, matisos que si hi fossis de passada segur que no apreciaries. Sardenya és un lloc on encara hi ha platges completament verges , sense la taca de formigó que fa anys tenim a la Costa Brava.

Luna

(c) J.M. Llach

La Luna és una gossa molt simpàtica, no té el pèl ni curt ni llarg, ni blanc ni negre, és de color gris xispejat, es trobava en el comitè de recepció el dia que vam entrar al port de Castelsardo en qualitat de nàufrags remolcats per la marina italiana, té les orelles caigudes a mig camí i en la mirada el pòsit que deixa una vida difícil, sense reflexar; però en cap moment la desconfiança que deixen les ingratituds i les traicions.
Desseguida vam congeniar, era feliç perquè la seva sort havia canviat, ens ho va explicar la seva mestressa, una dona alemana amb una humanitat evident tant per fora com per dins; la va trobar abandonada al port de l’Alguer i la va recollir a bord del seu veler fins a la seva base a Castelsardo on es va convertir en la reina del pantalà i on ens vam conèixer.
L’amistat va ser fàcil, entre altres coses perquè al Tumbelino hi havia la millor cuina del port i ella sabia que al barco de la bandera groga i vermella sempre hi trobava alguna cosa a més d’amistat.
La pobra dona patia perquè sempre teníem la Luna davant de la popa del nostre barco, es disculpava i se l’emportava. Als matins anaven juntes a córrer i en arribar era recompensada amb una dutxa de manguera, sempre anaven juntes i les remullades eren constants, sempre molla i feliç.
Hem tornat a Castelsardo, a punt de tornar a casa i em feia il.lusió acomiadar-me d’ella. Vaig guardar-li dos talls de carn que portaven masses dies de peregrinatge a la nevera . La Luna ens estava esperant , es va menjar la carn d’un sol mos, va venir a saludar-me i se´n va anar.
L’he vista passar continuament al llarg del pantalà, camina poc a poc, el morro a un pam del sòl i el gest trist i cansat; no era el mateix gos, es veia amb l’expressió dels seus ulls de color caramel, en la poca il.lusió per la nostra cuina, amb la manera com em mirava quan li deia coses tot rascant-li el cap.
Finalment vaig descobrir quin era el motiu de tanta tristesa; la seva mestressa ja no hi era; no sé on hauria anat.
A vegades hem de llegir llibres amb històries complicades i llunyanes perquè alguna cosa ens mogui el cor; hem de veure pel.lícules cares, plenes de gent i mitjans i amb arguments rocambolescos per descobrir menys coses de les que era capaç d’explicar la mirada d’aquesta gossa. No sabem admetre que el ser més proper i insignificant ens podria omplir el cor de sentiments, de lleialtats i de vida si sabéssim mirar i si intentéssim comprendre.
Quan amb el cor destossat intento acaronar-la per donar-li consol, observo amb la seva mirada agraïda la inutilitat del meu intent.
La vida, els sentiments s’escapen entre les nostres mans sensa poder-los aturar, fan el seu camí indiferents al nostre dolor i ens fan sentir culpables de la nostra pròpia impotència.
Fa dos dies que no veig la Luna i sento un buit molt gran, a la nit la seva silueta em mira desde la popa del Tumbelino, estiro la mà per acaronar-la però ja no hi és.

Josep Maria Llach

Castelsardo

És diumenge, el mar s´encrespa i arriba la tramuntana que ens ha impedit iniciar la travessa entre Castelsardo i Roses. Fa tres dies que esperem una finestra de bon temps per fer-nos a la mar i començar el viatge. L´última previsió meteorològica ens fa ser optimistes i esperem fer-ho d´aquí un parell de dies. Vaig arribar amb avió fins a l´Alguer des d´on un autobús que em va portar fins al destí. Allà, la tripulació del Tumbelino ja m´esperava. Llavors la meteo anunciava un temporal de vent i la moral no era gaire alta. Ells ja fa un mes que volten per aquí, navegant pel braç de mar que hi ha entre Còrcega i Sardenya.
La vida a port transcorre plàcidament , amb molta calma. Matem el temps com podem, dormint, llegint, passejant sense rumb pel poble o amb un bon suquet de peix. Aprofito per anar-me a afeitar en una barberia; tot un plaer.
Castelsardo és una pintoresca població al nord de Sardenya. El poble s´ha anat escampant per la falda d´una muntanyeta coronada per una fortalesa genovesa. Antigament servia per controlar l´estret de Bonifaci. Actualment és un petit destí turístic amb visitants d´arreu d´Europa. Al capvespre és agradable caminar pels seus carrers i veure els seus habitants practicant allò tan italià del mostrar-se i ser observat; tota la família s´arregla i surt al carrer. Les pizzeries i les tratories són plenes. Les vespes piagio passen a tota pastilla sortejant els cotxes parats al mig de l´asfalt, mentre els seus pilots porten el casc al clatell o al colze per no desfer els seus pentinats engominats mentre parlen pel mòbil. Un parell de cotxes es paren al mig del carrer per saludar-se. Es forma una cua de cotxes, sonen clàxons i insults. Uns joves observen amb mirada lasciva unes ragazzes que els hi passen per davant. Un grup d´homes gesticulen i criden; podria semblar que discuteixen, però no. Als vespres, a la plaça hi toquen música en directe . El primer dia assistim a un concert de veus polifòniques. Ahir anunciaven cants tradicionals sards. La cosa prometia però va quedar en un espectacle de dances i cançons acompanyades per música electrònica. Tot plegat, petits actes d´aquesta obra de teatre que és la vida i que els italiants tan bé i tan apassionadament saben interpretar.

Beijing

Justament ara fa un any, abans d´entrar a Mongòlia, vam fer escala uns dies a Beijing. Una megalòpolis que de cap manera et deixa indiferent i que aquests dies està en boca dels mitjans de comunicació pels imminents Jocs Olímpics que estan a punt d´iniciar-se d´aquí a menys d´un mes. Vam comprovar l´eufòria per tenir-ho tot a punt i com les obres de (de)construcció avancen a bon ritme. I tot controlat per la omnipresent mirada de Mao mentre el capitalisme més ferotge i el comunisme més repressó van de bracet.

Ter

Moltíssimes vegades he creauat el Ter pel pont de Verges. Des d´aquest punt la visió del riu és molt limitada i sempre la mateixa. No m´hagués imaginat mai que uns metres riu avall hi hauria el que hi ha. Amb l´Iscle vam recòrrer amb un kaiak el tram de riu que va des de la resclosa de Canet fins a la d´Ullà. Allà dins i gairebé impossible d´apreciar des de qualsevol de les dues ribes degut a l´espessa vegetació ens va semblar que ens trobàvem nevegant per l´Amazones o qualsevol altre riu enmig d´una selva. Vam veure blauets, ànecs, agrons, bernats pescaires, martinets de nits, oriols i fins i tot algun falcó. L´espectacle va ser grandiós i la posta de sol no tenia preu. Només ens va faltar veure llúdrigues.