Ter

Moltíssimes vegades he creauat el Ter pel pont de Verges. Des d´aquest punt la visió del riu és molt limitada i sempre la mateixa. No m´hagués imaginat mai que uns metres riu avall hi hauria el que hi ha. Amb l´Iscle vam recòrrer amb un kaiak el tram de riu que va des de la resclosa de Canet fins a la d´Ullà. Allà dins i gairebé impossible d´apreciar des de qualsevol de les dues ribes degut a l´espessa vegetació ens va semblar que ens trobàvem nevegant per l´Amazones o qualsevol altre riu enmig d´una selva. Vam veure blauets, ànecs, agrons, bernats pescaires, martinets de nits, oriols i fins i tot algun falcó. L´espectacle va ser grandiós i la posta de sol no tenia preu. Només ens va faltar veure llúdrigues.

Gaig blau

Ja fa una colla de dies que al matí quan vaig a treballar, a prop d´Ullastret, em trobo un gaig blau en uns fils de la llum. Quan paro el cotxe per contemplar-lo el paiao aixeca el vol i marxa a posar-se a qualsevol altre lloc més lluny. Amb permís del blauet i l´abellerol, el gaig blau és un dels ocells més bonics que podem veure per aquestes contrades. El seu blau elèctric i gairebé enlluernador fa que la seva identificació no porti a confusió.

Dragan i Lawrence

Andrzej Dragan i Joey Lawrence són dos noms que actualment estan marcant tendència en el món de la fotografia digital. Aquí van un parell d´imatges fetes per ells i un link a les seves webs.

http://andrzejdragan.com/

http://www.joeyl.com/

(c) J. Lawrence

(c) A. Dragan

Blogs de viatges

D´entre la gran quantitat de blogs existents a la xarxa, aquí en van un parell. Tots dos tenen com a tema principal el món dels viatges; el primer està centrat amb la Ruta de la Seda. I el segon està dedicat a difondre webs, blocs i tota mena d´informació de viatges escrita en català. Recentment en aquest últim hi ha aparegut una referència al meu.

http://amudaria.blogspot.com/

http://blocdeviatges.blogspot.com/search/label/Mong%C3%B2lia

Duforspitze (4634m)

"M’agradaria veure el lleopard de les neus, però si no el veig també em semblarà bé". Qui escrivia aquestes paraules era Peter Matthiessen al llibre El Lleopard de les Neus. Nosaltres no preteníem veure l´ esquiu felí, ni tan sols visitar el Dolpo, la cara oculta del Nepal. El nostre objectiu, més modest, era intentar pujar el Duforspitze (4634m) , la punta més alta del massís del Monte Rosa als Alps, situat a la frontera entre Itàlia i Suïssa. Però com Matthiessen, si no ho aconseguíem no passava res perquè del què es tractava era de gaudir de la muntanya i del camí. No tot és arribar al cim, allò que et trobes per arribar-hi també val la pena: la majestuositat de les muntanyes que et fan sentir molt petit; la fascinació que desperten les glaceres, amb la seva aparent quietud i les capritxoses formes que formen immensos blocs de gel; les esquerdes i fissures, algunes de les quals sembla que hagin de conduir a les entranyes de la terra; els seracs desgastats per l’aigua que els deixa en un estat de fràgil equilibri; el soroll sord provocat pel despreniment d’un serac o una allau de neu; les marmotes que corren a amagar-se al nostre pas; els isards que salten desafiant les lleis de la gravetat; una perdiu blanca que comença a canviar el plomatge; un tall de pa i embotit per sopar acompanyat d’un plat de sopa calenta; dormir ben calentó dins el sac al refugi; o la figura imponent i mil vegades retratada del Cerví just davant nostre... Tot això fa que l’experiència de la muntanya sigui única.

El grup el formàvem els mateixos que les altres expedicions als Alps, en Marc, en Sixte, l´ Elisabet, l´ Ivan i jo. El desplaçament, per anar més còmodes i descansats, el vam fer amb avió fins a Bergam, on vam menjar la pitjor pizza que es deu fer a Itàlia. D’allà, amb cotxe llogat, fins a Zermatt on un cremallera ens deixa a 2700 metres i ens estalvia una bona caminada. Per arribar al refugi (2800m) hem de creuar pel damunt una llengua glacial. Trobar el camí marcat no és fàcil perquè el moviment del gel fa que aquest canviï constantment. Hem d’anar amb molt de compte, arreu hi ha esquerdes perilloses i moltes vegades tapades per neu mig fosa. Els últims 200 metres de desnivell ens fan suar de valent. Al refugi no hi ha gairebé ningú i aquesta època de l’any no és guardat. Uns suïssos ens diuen que hi ha molta neu i que les altes temperatures no la deixen endurir. Això ens desanima. A la matinada iniciem l’atac al cim i ràpidament guanyem altura per una espatlla de roca i terra. La moral ens puja. Però l’alegria ens dura poc. Poc després ens comencem a enfonsar a la neu, no hi ha traça oberta i no trobem el camí i ens adonem que tanta neu acumulada pot ser perillosa i optem per recular . El cim haurà d’esperar. A Zermatt ens refresquem amb una bona cervesa i comencem a fer plans per tornar-hi un altre dia i en una època de l’any més favorable.

Nepal

Amb pocs dies de diferència dues notícies que fan referència al Nepal, un país del qual en tinc un molt bon sabor, han saltat als mitjans de comunicació. La primera , i la més tràgica, feia referència als problemes que va patir Iñaki Ochoa a l´Himàlaia, i que li van costar la vida. Aquest alpinista navarrès intentava escalar la cara sud de l´Anapurna, el desè cim més alt de la terra; no el més alt però si el més perillós. Va desistir a 100 metres del cim i va esperar gairebé una setmana a 7400 metres un equip de rescat format per un grup dels millors alpinistes. Després de llegir les cròniques d´un rescat d´aquesta magnitud i malgrat el final tràgic, a un se li posa la pell de gallina de veure com aquest grup no dubta a fer tot el possible per intentar baixar un company moribund per damunt dels 7000 metres sobre el nivell del mar, allà on l´aire gairebé és irespirable i els helicòpters no poden sobrevolar per la finura d´aquest aire.

L´altre notícia, en aquest cas bona, l´he sentit avui . Després de 240 anys la monarquia abandona el poder i el Nepal es converteix en una repúblia. No he pogut evitar sentir una gran alegria per aquest país i les seves amables gents. Finalment , una llum d´esperança s´obre pel poble nepalí i es desenpalleguen d´una vegada per totes d´un monarquia que era la font d´uns quants dels seus mals. Set anys enrera però, ho recordo com una tristesa quan pocs dies després d´haver tornat a casa , l´actual rei Gyanendra, en una matança a palau va acabar amb la vida del seu germà Birendra i la del príncep hereu. Pels carrers on llavors m´havia passejat entre les seves gents amables i rialleres, amb olors, colors, sorolls de tota mena i mil estímuls més , ara tot era violència i altercats i per les valls de l´Himàlaia una ombra de desgràcia complicava la vida de les seves gents.


Iñaki Ochoa a l´Anapurna (c) Iñaki Ochoa

Valls del Khumbu

Namche Bazar

Everest

Poesia infantil

Poema dels alumnes de 2B de l´escola de Begur, fet per ells mateixos per celebrar el passat Sant Jordi.
Recentment aquest poema ha estat publicat en un blog dedicat a la poesia infantil i juvenil de Cocentània (Alacant).

LA PRIMAVERA

La primavera ha nascut
i l´hivern ha desaparegut,
l´aigua encara és freda,
canta la cadernera i floreix l´alzinera,
juguem a l´era i tot ens alegra.
La gent contenta al carrer ha sortit,
al camp les flors han florit
i tot té un color verd i bonic.

alumnes de 2B

http://www.xtec.cat/ceipdoctorarruga/
http://bibliopoemes.blogspot.com/search?q=Begur

Paris Roubaix

(c) Timm Kölln
(c) Timm Kölln

(c) Timm Kölln

(c) Timm Kölln

(c) Timm Kölln

(c) Timm Kölln

(c) Timm Kölln

(c) Timm Kölln

Els que som bon aficionats al ciclisme, a part del Tour de França, ens agrada seguir altres curses. Una d´aquestes és la Paris Roubaix. Aquesta proba és també coneguda com l´Infern del Nord perquè així és com va quedar el nord de França després de la I Guerra Mundial. La Paris Roubaix és un anacronisme en el ciclisme modern de carreteres ben llises i ben aslfaltades, és un salt al passat. Aquesta cursa és totalment planera , sense cap desnivell però es disputa per camins sense aslaftar o per sobre de trams adoquinats; trams que molts d´ells no s´han restaurat des de fa més de cent anys i són plens de forats. Si plou, llavors el terreny es converteix en un gran fangar i és com si el propi diable pedalés amb els ciclistes. Al guanyador se l´obsequia amb una llamborda i la glòria eterna. Per la resta les tan esperades dutxes del velòdrom, on finalitza la cursa després de 265 kms.
Els ciclistes espanyols tradicionalment han esquivat aquesta cursa per considerar-la perillosa però n´hi ha dos que senten gran devoció per ella, en Pedro Horrillo i en Joan Antoni Flecha. A les categories inferiors vaig coincidir amb aquest últim i ja llavors, 10 o 12 anys enrera, era com diuen els italians un fuoriclasse i ho guanyava gairebé tot. Avui a El País Semanal hi apareix un reportatge dedicat a la cursa amb aquestes impactants fotografies de Timm Kölln

http://www.elpais.com/articulo/portada/carrera/dura/mundo/elpepudep/20080518elpepspor_6/Tes

http://www.timmkoelln.com/

MONGOLS

Visions del Baix Empordà

Aquestes són les fotografies que vaig aportar a l´exposició col.lectiva "Visions del Baix Empordà" a Torroella de Montgrí amb textos de Josep Pla, Joan Guillamet i Lluís Llach. Un parell d´aquestes fotos ja les havia publicat anteriormanet al blog però sense els textos.

Hi ha un primer terme format pel curs inferior del Ter, l’antiga geografia lacustre, avui convertida en camps d’arròs, tancada per les muntanyes del Montgrí, de color de coll de tórtora i de flor de farigola, malva i violeta.

El meu país – Josep Pla

A desgrat de tenir un nom femení, jo crec que la tramuntana és un vent de molta virior i molt adult. La seva iconografia, diguin el que diguin els clàssics, no s’avé pas gaire, em sembla a mi, amb caparrons alats d’infants tendrívols que van bufant, sinó més aviat amb la figura gegantina d’un tità irat i barbut, que sospira implacable des del seu amagatall de darrera les muntanyes.

Coses i gent de l´Empordà – Joan Guillamet

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

País petit - Lluís Llach

Les 4 capitals catalanes amb bicicleta

Quina ha sigut la meva sorpresa quan he visitat el blog de l´Amat i he llegit la seva felicitació. La veritat és que m´ha il.lusionat molt. Fa anys que ens coneixem amb l´Amat, hem passat moltes hores junts a la carretara i fins i tot havíem compartit sostre i algun viatge pel Pirineu però últimament estàvem una mica desconectats l´un de l´altre. Ell continua en el món del ciclisme i s´entrena per unir en un sol viatge amb bici les 4 capitals de província catalanes. L´any passat es va apuntar a le Tour Ultimate , una cursa d´ultraresistència que comença a Holanda i després de voltar tot França torna al seu punt de sortida.

més informació i detalls en el seu blog: http://amatartigas.blogspot.com/

Aneto

A la tercera va la vençuda. Després de dos intents fallits, finalment he pogut fer el cim de l´Aneto (3404m) , la muntanya més alta dels Pirineus. Un petit repte personal que feia temps que perseguia i que finalment he pogut acomplir. El dia va ser esplèndid amb un sol radiant i temperatures altes que ens van acompanyar tota la jornada. Els guies eren de luxe, en Guillem Garcia, una jove promesa de l´esquí de muntanya i en Joan Cardona, el primer gironí a coronar l´Everest. Vam començar la pujada des de Llanos del Hospital ja amb els esquís calçats. D´aquí vam anar guanyant altura progressivament fins arribar al refugi de la Renclusa, situat a 2160 metres. Al refugi vam enfilar el fort desnivell de la gelera de la Maladeta per anar a buscar el coll del Portilló superior (2870m) on vam agafar forces i vam saltar a la gelera de l´Aneto per creuar-lo en diagonal fins al Coll de Corones (3198). Arribats aquí, en Joan, el seu fill i en Guillem van continuar pel corredor Estasen, una via més tècnica. Jo vaig acabar d´arribar al cim per la ruta normal (i la més fàcil). El darrer obstacle a superar avanç del cim va ser el pas de Mahoma, una petita cresta no massa complicada però molt aèria. Des del cim vam gaudir de les excel.lents vistes i del fet de tenir els Pirineus als nostres peus . Després , el reagrupament i a disfrutar dels 1500 metres de desnivell de la pala de neu més gran del Pirineu per sobre de la gelera fins a Aigualluts. La baixada va ser fabulosa tot i que com que anàvem una mica tard la neu ja s´havia f transformat i no es trobava en les millors condicions per esquiar, però tot i així el plaer va ser molt gran.

En Guillem i en Joan recuperant forces


En Joan obrint traça a l´Oriol


La part superior de la gelera i l´Aneto


El pas de Mahoma i el cim


La foto del cim

Fotògrafs de l´Empordà

Article aparegut a la Vanguardia el passat divendres 4 d´abril dedicat als Amics de la Fotografia de Torroella i a una exposició col.lectiva titulada "Visions del Baix Empordà". L´exposició realitzada per membres de l´agrupació ha consistit en buscar textos literaris que parlin de la comarca i posar-hi fotografies. La meva aportació a l´exposició han sigut 3 fotografies acompanyades de textos de Joan Guillamet, Josep Pla i Lluís Llach.

Recomanació literària

“ Si les teves fotografies no són prou bones , és que no t’hi has acostat prou”.
L´autor d´aquesta frase és Robert Capa, per molts el millor fotògraf de guerra del segle XX. El seu nom autèntic era Andre Friedmann i Robert Capa fou el nom del personatge que van crear ell i la seva companya, la també fotògrafa Gerda Taro, per tal de donar-se més importància i poder vendre les seves fotografies que fins llavors gairebé no comprava ningú. Anys més tard i durant un viatge per la URSS amb l´escriptor nord-americà John Steinbeck, un altre dels grans del passat segle, aquest afirmava que cada dia abans d´anar a treballar Andre Friedmann entrava al bany de l´habitació de l´hotel on s´allotjaven i després de dues hores de construir el personatge , en sortia Robert Capa. Hi ha qui diu que Gerda Taro era molt més bona fotògrafa que el propi Capa o que si Henri Cartier-Bresson hagués cobert la Guerra Civil espanyola, Capa no hauria passat a la història.
Una de les fotografies més conegudes de Capa és “mort d´un milicià”. Aquesta imatge fou presa durant el conflicte espanyol. Sempre s´ha debatut sobre si la fotografia és real o si tot fou un muntatge. Són tants els seus defensors com els seus detractors. Entre aquest últims hi han hagut experts de tota mena, forenses, testimonis i documents d´arxiu que s´han dedicat a analitzar la imatge minuciosament per desmuntar-ne la seva autenticitat. A mi personalment tant me fa que la imatge del milicià sigui un muntatge o no perquè m´ha servit per poder-me imaginar més clarament allò que el meu avi sempre m´havia explicat sobre la Guerra Civil i que ell va viure personalment, com quan la metralla d´un morter el va ferir greument durant la Batalla de l´Ebre. Les imatges preses dels civils fugint cap a França em recorden els relats de misèria i desesperació de les històries reals que havia sentit explicar a la meva àvia.

Un bon llibre per aprofundir en la vida d´aquest personatge fascinant és la biografia escrita per Richard Whelan titulada “Robert Capa”. Capa va viure una vida curta però intensa, els seus inicis com a fotògraf van ser força desastrosos i durant una temporada va malviure pels carrers de París guanyant-se la vida com podia i portant una vida bohèmia. Va arribar a tenir un affaire amb l´actriu Ingrid Bergman i fou un amant de la bona vida, capaç de jugar-se tots els diners que li havien avançat per algun reportatge al pòquer, una de les seves grans passions. Va morir a Indoxina , quan portant la seva famosa frase fins a les darreres conseqüències, va trepitjar un mina que el va matar.

(c) Foto: Magnum Photos

Pastor de l´Empordà

Per trencar una mica el costum de penjar fotografies amb color, com he anat fent amb les publicades fins ara, en penjo tres de blanc i negre. La tècnica utilitzada per fer el blanc i negre és la del digital: disparar arxius RAW amb color i passar-les a blanc i negre amb photoshop.

Boira

Josep Pla sempre deia que al Pedró de Pals hi havia la millor vista de l´Empordà i fins allà hi portava els forasters que l´anaven a visitar. Segurament tenia raó, no seré pas jo qui el contradigui, però l´Empordà és farcit d´altres miradors i punts des dels quals gaudir de magnífiques vistes de la comarca. El castell de Foixà és un d´aquests llocs emblemàtics de l´Empordà; aquest matí mentre anava cap a Sant Jordí a la marxa de btt que s´hi ha celebrat m´he trobat amb aquesta agradable sorpresa: el sol sortint i la plana coberta d´una boira mentre es desperta lentament. Els dos pobles són la Sala i Ultramort.

MONGÒLIA, EL PAÍS DE L´ESTEPA

Exposició

Islàndia amb bicicleta

(c) Foto: Elisenda Realp

Fred, vents gèlids, pluja, sol, núvols i ... paisatges espectaculars; això és el que es va trobar l´Elisenda Realp, una amiga de Vic, aquest estiu fent la volta a Islàndia amb bicicleta. Veient aquestes fotos que va fer venen ganes d´anar-hi.

La matança del porc

Ara que ja es comença a flairar la primavera és moment de recordar amb unes fotografies que vaig fer uns dies enrera, una tradició molt típica de l´hivern, la de la matança del porc. Encara que avui dia amb el clima esbojarrat i les tradicions que es van perdent, cada vegada costa més saber en quina estació de l´any ens trobem.

INICI D´UN BLOG

Finalment i com que amb això de les noves tendències, modes, hàbits o com se li vulgui dir, un servidor sempre va un pas enredera (o dos o tres), m´he decidit a crear un blog personal.

Per encetar els continguts que aniré penjant en el blog i fent honor al títol del mateix, començaré amb un a foto meva acompanyada d´un text de l´escriptor figuerenc Joan Guillamet del seu llibre coses i gent de l´Empordà :

A desgrat de tenir un nom femení, jo crec que la tramuntana és un vent de molta virior i molt adult. La seva iconografia, diguin el que diguin els clàssics, no s´avé pas gaire, em sembla a mi, amb caparrons alats d´infants tendrívols que van bufant, sinó més aviat amb la figura gegantina d´un tità irat i barbut, que sospira implacable des del seu amagatall de darrera les muntanyes.