Viatges. La Xina

Tercera entrega de la temporada dels bisbalencs (i rodalies) viatgers.

Tarda del dijous

Avui, aquesta tarda, plegant de la feina, des de Begur s´endevinava que hi podia haver un posta de sol espectacular. Per això, anant cap a casa i aprofitant que sovint porto una càmera al cotxe, m´he parat a Regencós i he pujat al Quermany per veure si es complien el pronòstics. Tot i que al final la cosa no ha sigut el que prometia ha valgut la pena pujar a aquest mirador sobre la plana i gaudir de la vista que des d´allà s´hi pot disfrutar. I ja tornant amb el cotxe, els últims rajos de llum han coincidit amb el moment que passava per Pals i m´hi he aturat a fer la segona foto.

Viure de la fotografia al segle XXI: tècnica, estil personal i estratègies de marquèting

Aquest passat cap de setmana i organitzades per la Fundació Universitària Martí l´Humà, s´han celebrat a la Garriga (Vallès Oriental) unes jornades dirigides a professionals i aficionats avançats en les qual s´ha debatut sobre el futur de la fotografia. Els ponents van ser el fotògraf multidisciplinar Siqui Sánchez ; Pepe Baeza, editor gràfic de El Magazine de la Vanguardia; Hugo Rodríguez, expert en tecnologia de fotografia digital; Joan Vendrell, director del blog Naturpixel; Sílvia Omedes, directora de la Fundació Photographic Social Vision i Tino Soriano, fotògraf del National Geographic i conductor del debat. Entre els convidats també hi havia gent de la categoria de Paco Elvira, Joan Fontcuberta, Walter Astrada, Carlos Pérez de Rozas, Maria Rosa Vila i molts d´altres.
Jo hi vaig assistir el dissabte. D´entre les moltes altres idees i temes tractats es va parlar sobretot del paper important de les noves tecnologies i les xarxes socials per donar a conèixer i vendre els treballs fotogràfics i de com els tradicionals mitjans de publicació (revista i premsa) estan en crisi. A propòsit d´aquest punt es va generar un interessant debat entre Pepe Baeza i Fran Simó de Barcelona Photobloggers, els dos representants de dues maneres de veure la fotografia molt diferents, el passat i el futur (o present).
A part del què es va parlar, fou una magnífica oportunitat de compartir idees i conèixer gent molt interessant i tot en un magnífic palauet modernista, amb àpat inclòs i un ambient de tardor molt agradable.

www.danisalva.com

Acabo d´actualitzar el web amb noves fotos i traduccions al castellà i l´anglès.
Hi ha fotos del viatge a Xina i la verema.
danisalva.com

La Carbonera

Ja fa una colla d´anys que a Sant Climent de Peralta, al municipi de Forallac es fa una carbonera com les que es feien abans pel massís de les Gavarres per obtenir-ne carbó. Actualment és un ofici ja desaparegut però gràcies a la carbonera de Sant Climent cada anys es pot veure tot el procés, com s´empila la llenya per posteriorment enterrar-la, l´encesa, la cuita, que s´allarga unes dues setmanes i finalment la desempilada per obtenir-ne el carbó.
L´aconteixement és una autèntica festa amb gran asistència de públic els dies més importants; aquest any amb una banda de música alemanya i tot. També és molt recomanable anar-hi a sopar qualsevol dia al vespre per passar-hi una bona estona.

Frank Vandenbroucke

Foto El País

Sempre he sentit fascinació per aquells esportistes dotats d´unes condicions excepcionals per la pràctica esportiva però al mateix temps amb una psique molt fràgil. Superdotats físicament però molt dèbils mentalment. Esportistes que han protagonitzat grans exhibicions i que al mateix temps s´han vist envoltats per l´escàndol i han caminat massa propers a l´abisme.
Al món del ciclisme, que és un esport del qual sóc un fanàtic, n´hi han uns quants d´aquests casos. El Chaba Jiménez i Marco Pantani són els dos més coneguts. Ciclistes que damunt de la bicicleta podien fer coses atribuides als genis però al mateix temps tenien un component autodestructiu que els va portar a la mort.
A Bèlgica, on l´esport de les dues rodes és gairebé una religió, quan als anys noranta va aparèixer l´estrella de Frank Vandenbroucke es pensaven que ja havien trobat el nou Eddye Merck. Tot i que en els seus inicis va obtenir grans victòries, ràpidament va entrar en una espiral negativa i va començar a tenir problemes amb l´alcohol, les drogues i el dopatge.
Per això quan aquest matí he escoltat per la ràdio que l´enfant terrible del ciclisme belga havia mort, no m´ha estranyat gens. Feia temps que es veia a venir. Però sempre ens quedarà el record d´atacs com el que va protagonitzar a la cota de Saint Nicolàs (el lloc on havia dit que ho faria) per guanyar la Lieja-Bastogne-Lieja o aquella tremenda etapa de la Vuelta a Espanya per la Serra d´Àvila quan tot sol va posar el pilot en fila d´un.

Mundial de ciclisme

Foto Graham Watson
El ciclista català

Foto Manolo
Un servidor

Foto Manolo
Els Tifossi repartint la pasta

Foto Manolo
Sense perdre detall de la cursa amb una TV compartida

Foto Manolo

Un diumenge de març de l´any 96.
Mentre a Vic el Mercat del Ram dóna la benvinguda a la primavera un grapat de ciclistes de la categoria Juvenil ens enfilem per les rampes més dures del coll de Bracons, en la primera cursa de l´any de la Copa Catalana, somiant emular Miguel Indurain. D´entre tots, un d´escanyolit però amb molt de nervi ataca i es planta tot sol a la línia d´arribada de la capital d´Osona després de rodar sol 40 quilòmetres.

Tarda de l´ultim diumenge de setembre del 2009.
Mentre el calorós estiu va quedant enrera els millors ciclistes del món lluiten per guanyar el maillot més bonic del ciclisme, un de blanc decorat amb les franges de l´arc de Sant Martí i el dret a lluir-lo durant una temporada sencera. Després de gairebé 260 quilòmetres, Joaquim Rodríguez, que ha anat escapat gairebé tota la cursa, aconsegueix una meritòria medalla de bronze, salvant així la desastrosa tàctica dels seus teòrics líders de selecció. El mateix que 13 anys enrera s´exhibia al coll de Bracons. El primer ciclista català en aconseguir una medalla en un Campionat Mundial de ciclisme.
I és que un bon afeccionat a la bicicleta no es pot perdre el Mundial. En el d´ahir, a Mendrisio (Suïssa), quan un company de generació va aconseguir tan bon resultat em vaig posar molt content. Una cursa en la qual si es té el privilegi d´assistir-hi la diversió i el bon ambient amb els altre espectadors (sobretot si són italians) estan garantits. Veure passar els ciclistes llançant furibunds atacs davant teu a les rampes més dures del circuit és un gran espectacle. Tot i que hi ha seguidors de tots els corredors allà s´anima a tothom. Ja fa uns anys en vaig anar a veure un que es disputava a Madrid i l´espectacle és dels que no s´oblida.

Diada Gegantera

Fotos de la Trobada de Gegants celebrada a la Bisbal d´Empordà el passat 12 de setembre.

Visa pour l´Image

Hi ha coses que són típicament del mes de setembre. Una d´elles és visitar Perpinyà per assistir al seu famós festival de fotoperiodisme, el Visa pour l´Image.
Ara que el sector està en crisi perquè cada vegada els mitjans de comunicació publiquen menys bons reportatges, és una bona oportunitat anar a la capital del Rosselló per veure un munt d´històries explicades en imatges. Els temes de la majoria d´exposicions solen ser guerres, conflictes socials, el medi ambient, cultures... Amb un dia és gairebé impossible veure totes les exposicions. Algunes de les més recomanables són les següents:
- Sarah Canon amb el reportatge titulat Talibanistan. Gens fàcil que una dona retrati aquesta colla de salvatges intolerants.
- Les fotografies de Brenda Ann Kenneally , ens mostren l´altra cara de la societat americana a través de la vida de diferents dones.
- l´homenatge en forma de retrospectiva a la desapareguda Françoise Demulder
- les imatges d´humor per mostra-nos coses serioses de Viktor Drachev.
- les guerres i els pirates que assolen Somàlia, vist per Pascal Maitre.
- la bellesa de les fotografies d´un mestre de la llum, Steve McCurry.
- i tots els guanyadors del prestigiosos World Press Photo d´enguany
Com que són unes quantes les exposicions que em van quedar per veure, la xarxa també és un bon recurs per cercar informació i veure amb més calma el treball de molts fotògrafs que m´han cridat l´atenció o dels quals no n´he pogut veure els seus reportatges.

Impremta de Dege

Segons la guia del planeta solitari, Manigango era la bomba. Autèntics khampes arreu, motocicletes engalanades, monjos budistes, cavalls pels carrers, literalment un lloc que "semblava l´escenari d´un film de vaquers tibetans". No sé si era el mal temps que feia, amb un dia gris i una pluja freda que se´t ficava als ossos, o la falta d´oxigen que no deixava arribar la sang als sentits. El fet és que el lloc no era per llançar coets. Per això no sabíem què fer, si continuar camí cap al nord de la província, direcció Quinghai o desviar-nos un parell de dies per arribar-nos a Dege i fer un cop d´ull a la seva famosa impremta. Afortunadament vam optar per la segona opció.
Gairebé a tocar de la Regió Autònoma del Tibet i enclavada en una vall preciosa a la qual s´hi accedeix després de superar un coll de 5050 metres sobre el nivell del mar, Dege és una població molt important per la cultura tibetana. A Dege hi ha una important impremta, encara en funcionament, on s´hi graven textos per les diferents escoles budistes tibetanes, que acull més de 270.000 planxes d´escrits budistes i amb gairebé 300 anys d´història.
És un lloc agradable de visitar. Jo m´hi vaig passar unes quantes hores allà dins fotografiant i fent amistat amb els seus treballadors. Al final eren ells els que feien fotografies i jo els hi gravava textos.

Khampes

El país de Kham, que històricament ha format part del Tibet, es divideix actualment entre les províncies de Sichuan i Yunnan des que la Xina va ocupar el país de les neus als anys 50. Dels khampes, els seus habitants, Marco Polo va dir que eren uns assassins i uns lladres de caravanes. Precisament fou aquí on els xinesos van trobar una resistència més ferotge a la seva ocupació i foren els khampes els encarregats de vetllar la fugida del Dalai Lama a l´Índia. Si avui el viatger venecià passés per allà segurament no diria el mateix, doncs tot i que són gent de mirada orgullosa i altiva, són de tracte agradable i amables amb els viatgers que recorren les seves terres. I és aquesta mateixa mirada la que es converteix en ràbia davant un escamot militar xinès que desfila només per recorda-los qui té la paella pel mànec.

Budisme al País de Kham

"Allà on la naturalesa és rude, l´home s´espiritualitza. La gent de la muntanya i els mariners miren al cel. A la feliç plana succeeix el contrari, l´home ric és materialista."
Jacques Bacot

Primeres fotos del país de Kham

La sensació de sempre quan et menges uns quants fusos horaris de cop, et passes dotze hores dins un avió i saltant d´aeroport en aeroport. El rellotge marca una hora i el teu cos en porta una altra, et despertes a mitja nit desorientat i fins que no trobes el llum no saps on ets, si dins un tren, una pensió ronyosa, en un vagó de metro ple de xinesos o abraçat al monjo que dorm a la llitera del costat.
S´haurien de deixar passar uns dies abans de fer-ho però no me´n puc estar. Amb la fotografia analògica això era impossible; quan anaves a recollir les diapositives al laboratori les sensacions no eren tan recents i te les miraves amb uns altres ulls. Endollo l´ordenador i començo a descarregar les targetes de memòria de les dues càmeres de fotos que porto quan viatjo. De moment aquí van les primeres cinc...

Xina (4)

Una de les experiencies mes dures i traumatiques de viatjar per Xina son els seus waters. La llista d' adjectius escatologics seria eterna, ho deixare amb tres, repugnants, fastigosos i extremadament pudents. La majoria consisteixen en un forat al terra. El que varia es el grau de sofisticacio d' aquest forat; els mes elaborats estan fets per un sanitari blanc (com que no entenc el xines no se si son de la casa ROCA) amb una forma per posar hi els peus i una cisterna d' aigua. Els mes senzills nomes tenen el forat i una mica mes avall tot el que s' hi ha anat dipositant. Entremig totes les varietats i combinacions entre aquests dos. En general si s' haguessin de puntuar entre 0 i 10, els hi posariem un menys 10 amb un "necessiten millorar". En tots ells el servei de neteja i manteniment fa anys que esta de vacances. Els que s' han de mirar d' evitar com sigui son els de les estacions i arees de servei. Quan et penses que ja has trobat el pitjor, sempre acabes trobant-ne un que supera els anteriors. I a sobre et cobren per entrar-hi. Imagineu-vos la feina de la persona que ho fa. Per anar-hi el millor es respirar a fons abans d' entrar i anar per feina. Aixo de llegir-hi el diari o la revista del cor queda totalment desaconsellat. Una altra recomanacio es quan passes per davant d' un hotel de certa categoria entrar-hi dissimuladament, de manera que no es noti que no n'ets client i aprofitar per alleugerir els budells. En definitiva, tota una experiencia a la qual no t' hi acabes d' acostumar mai.

Canviant de tema. Aixo ja s' acaba, la roba d' abric ja es al fons de la motxilla, avui tornem cap a Beijing i d' aqui cap a casa el diumenge. Deixem la fred de les terres altes i tornem a la calor i a la xafogor de la capital. Nomes ha passat un mes pero sembla que faci mes; moltes coses viscudes, ara tocara pair-ho.

Xina (3)

Feia dies que no feia cap entrada al blog, aixi que ja toca. Han passat moltes coses des de llavors, quan ens disposavem a iniciar la ruta per l'oest de Sichuan, just al limit amb la frontera tibetana. Penjar fotografies continua sent una tasca gairebe impossible, aixi que ja ho deixo per quan torni a casa.
Acabem d' arribar a Xining, la capital de Qingai, un viatge etern de 17 hores amb autobus. Pero aquesta nomes ha estat l'ultima etapa d' un viatge d'aquells als quals se'ls aplicaria el qualificatiu d'epic i que et queden gravats a la memoria (i als ossos) per sempre mes. Carreteres en mal estat, vehicles destartalats, salvatges ports de muntanya i una alcada sempre vorejant els 4000 metres sobre el nivell del mar que et deixava sense forces fan que no sigui un lloc comode i facil per viatjar. Pero aixo sempre te la seva recompensa perque els camins menys fresats sempre acaben sent els millors. En un lloc on els cels son tan blaus i infinits, les praderies tan verdes i les muntanyes tan altes que sembla que s' alcin fins als nuvols no hi podia faltar una rica cultura com la kham, cosina germana de la tibetana. Hi ha moments en que tens la sensacio d' estar en un western. Els habitants del pais de Kham son gent orgullosa i altiva pero a l' hora de tracte agradable. Arreu es veuen moderns genets cavalcant motocicletes decorades amb banderes d' oracions, cues de iak i radiocassettes amb musica pop tibetana a tot drap. Als monestirs sempre hi ets benvingut i hi trobes algun monjo que et convida a menjar o prendre un te de mantega rancia de iak. Aqui la magia del budisme de les altes muntanyes hi es ben viva. I es que com diu la Irene, aquests son els camins que realment ens agrada recorrer.
Ara be, darrera tanta bellesa tambe s' hi amaguen drames. Drames com el d' un jove que vam coneixer i que tot just acabava de tornar de Lhasa, on havia passat tres anys a la preso, patint pallises i treballs forcats. El seu delicte, intentar creuar l' Himalaia per exiliar-se a Dharamsala (India).

Xina (2)

Buda gegant de Leshan


Chengdu


Dues noticies des de Xina, una de bona i una de dolenta. La bona es que hem apres a penjar fotos al blog enganyant la censura. De moment penjo un parell d imatges perque costa molt penjar-ne mes. La dolenta es que no podem entrar al Tibet pel nostre compte. Les autoritats xineses ens obliguen a contractar paquets turistics amb els quals et tenen controlat en tot moment i pagues un dineral. Corren mals temps pels viatgers independents per entrar al Tibet. Aixi es que haurem de seguir l' alternativa prevista que era voltar per altres provincies de Xina. De moment hem navegat per les 3 Gorges i la monumental presa del Yangtse. La nostra intencio es anar a l' Oest de Sichuan i el sud de Qingai i Gansu, provincies amb forta presencia tibetana i sense tantes restriccions. Pero caldra veure el temps...

Xina (1)

Finalment sembla que hem pogut esquivar la censura que el govern xines mante en pagines considerades no grates com els blogs d'opinio i el facebook. Ja ens haviem resignat a no poder escriure ni fotos ni escrits d'aquest viatge.
Beijing ens ha tornat a impactar com la primera vegada. Es una ciutat que l'has d'abordar amb calma si no vols correr el risc que t'esclafi i et xucli l'energia. Si aixo passa, la cosa te facil solucio perque llavors ve un dels grans atractius de la Xina, la seva gastronomia. I es que aqui el menjar es un plaer pels sentits. Els carrers son plens de paradetes que t'ofereixen mil coses. Amb els pinxos d'escorpits no ens hi hem atrevit pero.
Amb un tren nocturn aquest mati hem arribat a Xi'an, l'antiga capital de l'imperi xines i punt de sortida (o arribada) de la Ruta de la Seda. Actualment es una ciutat moderna com qualsevol altra de la Xina, pero l'exercit de guerrers de terracota de l'emperador Qin Shi Huang, fa que sigui parada obligatoria en el nostre viatge cap al Tibet.
Dema ens esperen setze hores de tren fins a Chengdu (segur que seran molt divertides), la porta per accedir al Tibet. Un cop alla tocara creuar els dits i esperar poder entrar al pais de les altes muntanyes i els budistes; no es clar que sigui facil aconseguir-ho, sobretot si no s'esta disposat a pagar-ne molts diners.

PD (finalment no em deixen penjar fotos)

Vive Le Tour

Tracks del Diable

D´un temps cap aquí han anat sorgint diferents propostes d´itineraris circulars per fer a peu o amb BTT. Els Pedals de Foc i els Pedals d´Occitània a la Vall d´Aran, els Cavalls del Vent al Cadí, La Porta del Cel al Pallars Sobirà i l´Alt Urgell o els Refugis del Torb, al Pirineu Oriental són els més coneguts
Un dels últims d´afegir-se a aquesta llista és el Tracks del Diable. Es tracta d´una ruta de 205 kms i gairebé 8000 metres de desnivell positiu per fer amb bicicleta de muntanya amb sortida i arribada a Torelló i que transcorre per les subcomarques del Cabrerès, el Bisaura i el LLuçanès. La ruta passa per paisatges d´aquells que enamoren, els Cingles de Tavertet, el Collsacabra, la Vall del Ges, fagedes, boscos de pi negre, masies abandonades, ermites solitàries... Amb en Sixte i en Marc ho hem fet en tres dies i n´hem quedat encantats.

Qüestió de peus

Així és com es plantava l´arròs no fa gaires anys. Avui dia només es fa durant la plantada de l´arròs que es va fer a Pals fa uns dies.

Foto premiada

Foto guanyadora del premi temàtic "home i natura" del IX Concurs de fotografia de la natura sota el tema "Els ambients rurals". El concurs fou convocat per Limnos, el Centre d´Estudis Comarcals de Banyoles, el Museu Darder, l´Espai d´Interpretació de l´Estany, la Facultat de Ciències de la UdG i amb la col.laboració del Patronat Francesc Eiximenis de la Diputació de Girona.
Les fotografies presentades s´exposaran al Museu Darder durant aquest estiu i a la Facultat de Ciències de la UdG a partir de la tardor.

Annie Leibovitz i Esperanza Aguirre

foto EL PAÍS
foto EL PAÍS

Aquests dies, amb motiu de la celebració de Photoespaña ha passat per Madrid la mítica Annie Leibovitz, fotògrafa d´actors, polítics, estrelles de la música, escriptors i altres famosos per inaugurar una exposició d´alguns dels seus retrats més coneguts juntament amb altres de més personals i familiars.
Precisament, durant la inauguració de l´exposició, hem trobat Annie Leibovitz conversant amb Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat de Madrid. Veient aquesta imatge, la pregunta que em faig és, què es deuen estar dient dues persones d´ideologia tan oposada? Potser la presidenta li està parlant de les virtuts de la família tradicional que amb tanta vehemència ha defensat ella i els seus juntament amb una colla de carques i retrògrads que en aquest país encara tenen massa pes i influència sobre els nostres dirigents. O potser li està demanant que li faci una sessió de fotografies amb aquell modelet tan cursi i hortera que va lluir fa uns mesos, quan va fugir abans que ningú dels atemptats de Bombai i amb el qual no va tenir cap vergonya de sortir davant dels mitjans de comunicació a explicar les seves batalletes. Si és això últim estic impacient per veure´n les fotos.

Gervasio Sánchez

Foto Gervasio Sánchez

La notícia ja té un any, però jo sempre vaig tard. Es tracta d´un dels guardonats dels premis Ortega y Gasset de l´any passat i del discurs que va fer durant l´entrega davant d´un auditori format per ministres, ex-ministres, la presidenta de la comunitat de Madrid, l´alcalde de Madrid, la vicepresidenta del Govern, el president del Senat i centenars de persones. Llegiu-lo que no té desperdici.
Afegir que la foto guanyadora forma part del projecte "Vidas minadas", un reportatge sobre les víctimes de les mines antipersona de diferents conflictes del món.

"Estimados miembros del jurado, señoras y señores:
Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo. ….
Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.
No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.
Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.
Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad. Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.
Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.
Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.
Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.
Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.
Muchas gracias."

Arròs de Pals

Navia

(C) Pedro Arroyo


(C) Marcelo Caballero

Dir que José Manuel Navia és un dels grans fotògrafs de l´estat espanyol no és dir cap exageració i així ho vam poder comprobar els que vam assistir al seu taller de tres dies de duració, organitzat pels Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí fa un parell de setmanes. Personalment però, i deixant a part la seva immensa capacitat fotogràfica, el que més em va impressionar d´ell va ser la seva grandíssima cultura literària. Perquè Navia, abans que fotògraf és llicenciat en filosofia i amb paraules seves, l´obsessiona el poder evocador de la fotografia i la seva relació amb la literatura.
Durant el taller vam tenir l´oportunitat de visionar i que ens comentés part de la seva obra, veure clàssics com Walker Evans, Robert Frank o Richard Avedon i que ens critiqués de forma constructiva els nostres treballs (la majoria dels quals de molta qualitat). I amb tota la modèstia del món per part seva.

http://www.jmnavia.blogspot.com/

El meu poble

Casavells aquest matí a la sortida del sol

Ullastret

Des de la meva finestra

Aquest matí quan sortia el sol

Nàpols (i 3)

Cada vegada els centres de les ciutats d´Europa s´assemblen més entre elles i semblen tallades amb el mateix patró. Nàpols encara conserva la seva personalitat pròpia, que la fa tan diferent. Una ciutat caòtica, desordenada, amb caràcter, on l´art antic comparteix plaça amb modernes construccions i edificis que cauen a trossos; amb carrerons tan estrets que no hi toca mai el sol. Els napolitans són gent apassionada i vitalista. En definitiva, una ciutat del Sud, mediterrània.

Nàpols (2)

Nàpols (1)

"Nàpols és l´única ciutat oriental sense cap barri residencial europeu"
(Edoardo Scarfoglio)

World Press Photo

© Anthony Suau (Time)

Com cada any, els World Press Photo ens ensenyen les misèries d´aquest món. Molt interessant també el treball premiat del mallorquí Pep Bonet.

http://www.worldpressphoto.org/

Tradició

Hi ha tradicions de can Jaume Roura que no s´haurien de perdre.

Des de la Fototeca

Ja fa temps que al disc dur del meu ordenador hi tinc una carpeta que vaig titular "Fototeca" i on hi guardo fotografies que vaig trobant per internet. La majoria són d´autors clàssics de la història de la fotografia, però també n´hi ha d´autors actuals i de curioses. És una manera fàcil i barata de col.leccionar fotos i de veure-les sempre que vols. Avui encetaré una secció al bloc que titularé "Des de la Fototeca". Hi aniré penjant periòdicament una fotografia amb algun comentari personal.
L´encarregada d´inaugurar la secció és una foto de l´any 1912. És una imatge que en el seu moment va passar desapercebuda però que avui dia és considerada un clàssic i que simbolitza una època, la de principis del segle XX. A mi, el que més m´agrada d´ella és aquesta sensació de velocitat que fa que sembli que tota l´escena s´hagi de desmuntar. Es titula Grand Prix de l´Automobile Club de France i el seu autor és Jaques-Henri Lartigue.

www.danisalva.com

Cinema italià

Desconec si és una casualitat o els programadors dels cinemes s’ho han fet venir bé. El cas és que gairebé de forma simultània, han coincidit tres bones pel.lícules italianes a les sales. Gomorra, Il Divo i Romanzo Criminale.
La primera, basada en la novel.la homònima de Roberto Saviano, fa un retrat molt detallat del món de la Camorra napolitana. Tot i que la pel.lícula està molt bé, en aquest cas es compleix aquell tòpic que diu que el llibre encara és millor. No fa falta dir que és millor llegir el llibre ( el vaig comentar fa uns dies) abans d’anar al cinema.
Il Divo és un repàs de la política italiana dels últims 30 anys a partir de la vida de Giulio Andreotti, el Pujol italià. La pel.lícula fa un retrat molt corrosiu d´Andreotti, fins al punt que quan aquest la va veure en una sessió privada es va indignar moltíssim. En el film es mostren les presumptes relacions d´Andreotti amb la Màfia, els lligams que ha tingut amb el Vaticà, la postura oficial en el segrest i posterior assassinat per part de les Brigades Roges d´Aldo Moro i en definitiva tota la part fosca del poder. Deixant de banda l´argument, a mi personalment m´ha agradat molt la posada en escena, amb una estètica molt propera al món del còmic i una molt bona banda sonora.
La tercera, tot i que la més vella (es va estrenar el 2005 a Itàlia), està basada en una novel.la i és una successió d’assassinats, xantatges, violència, prostitutes, polítics corruptes, drogues, venjances que narra les peripècies de tres pinxos romans que s’enriqueixen segrestant un empresari i invertint els guanys en el negoci de l’heroïna. Un thriller trepidant.
Després de veure-les et queda clar que a Itàlia hi ha molta merda sota la catifa.
Curiosament cap de les tres opta a un Òscar, amb la qual cosa queda més que demostrat que el bon cinema està renyit amb Hollywood. I per últim una recomanació, totes tres s’han de veure en versió original.

Obrint traça

Els últims rajos de sol encenen el Bastiments.
La temperatura comença a baixar ràpid.
Dos esquiadors solitaris remunten el coll de la Marrana des del Pluviòmetre.

Sàhara (I)

El Sàhara és el gran desert per excel·lència. Per definició, és un lloc inhòspit i monòton. Res més lluny de la realitat. Molts són els motius que el fan un lloc fascinant. Les seves dimensions colossals; la llum, canviant i màgica; el silenci infinit; les nits estrellades; la rosada de la matinada; la vida que alberga, aparentment invisible, però que no deixa de bategar; un escarabat que s’enterra; un ratolí que s’amaga al seu cau; el rastre d’una guineu; les diferents cultures que hi viuen; el vent que esculpeix les seves formes; la sorra fina, que el vent et llença en forma de minúsculs projectils i que es fica a qualsevol lloc; una construcció mig enterrada per una duna; un pou d’aigua enmig del no res; la gran diferència tèrmica entre el dia i la nit. En definitiva, un món a part i molt especial que no et deixa indiferent.

Pastor

Gomorra

Si abans dels 30 ets capaç d´escriure un llibre del qual se n´han venut 3 milions d´exemplars arreu del món és que ets bo. Si a més aconsegueixes que tota la Camorra Napolitana et vulgui matar és que ets boníssim. Això és el que ha aconseguit Roberto Saviano amb el llibre Gomorra. Gomorra és una llibre fascinant i que al mateix temps t´espanta. T´atrapa des de la primera pàgina i és d´aquells que no els pots deixar. Saviano fa una radiografia brutal del Sistema, com és coneguda allà aquesta organització criminal. No passa per alt cap aspecte de la Camorra. El port de Nàpols, que mou el 20 per cent del valor de les importacions tèxtils de la Xina. L´organigrama de l´organització semblant a les ramificacions fins a l´infinit dels fractals. Les sanguinaries guerres entre els diferents clans per aconseguir el poder. El tràfic de droga i armes amb les màfies americanes o dels països de l´Est. El ciment com a forma d´enmascarar i de blanquejar diner negre. O el problema de les deixalles i residus tòxics que han contaminat el sud d´Itàlia, un autèntic càncer per la terra i els seus habitants. I tot amanit amb noms i dades concretes a partir d´un exhaustiu treball d´investigació que només podia fer algú que es troba en el rovell de l´ou.

http://www.robertosaviano.it/

Oliva

Aquesta tarda per l´Empordà...

...cels dramàtics,

...arcs de Sant Martí,

...pobles de postal,



... i batre les olives

El somni

Joan Pipa (C) Christophe Farnarier

Després de veure "El somni" surts del cinema amb dos sentiments contradictoris. Per una banda en Joan Pipa, el protagonista et fa riure amb les converses i les reflexions que va fent i per sentir un català tan autèntic i amb expressions tan riques i allunyades de l´estàndard que ens imposa TV3; al mateix temps et quedes amb pena per veure com desapareix tota una forma de vida en nom del progrés.
"El somni" és una pel.lícula (documental), del director marsellès afincat a Banyoles Christophe Farnarier, que segueix l´últim viatge de transhumància que en Joan Pipa fa amb el seu ramat fins a les terres altes del Ripollès per passar-hi l´estiu. És una llàstima que només es pugui veure en sales minoritàries com el Truffaut a Girona i que com tantes altres pel.lícules de qualitat sigui difícil de veure en llocs més comercials.

Fauna empordanesa

Encara no n´he vist cap però deu tenir treball a moure´s.

La foto

La xarxa és com un immens bazar oriental on s´hi troba de tot, nou o vell. Remenant-hi he trobat aquesta perla. Dos mites. Un ja forma part del món dels morts i l´altre més d´una vegada hi ha tingut un peu i mig. Els coneixeu?

"Les coses que més costen són les que més satisfan"

Quan vaig començar amb això de la fotografia digital, desanimat pels pobres resultats obtinguts, li vaig dir a en Diego Espada que això era complicadíssim. En Diego, que en sap una muntanya sobre fotografia i del qual n´he après molt, em va dir que tranquil, que la corba d´aprenentage de la fotografia digital és lenta, fins que un dia tot sembla encaixar i quadrar. Quanta raó tenia!!

Viatges. Bolívia

Per tercer any consecutiu, aquesta tardor es torna a iniciar el cicle Viatges. Les sessions tindran lloc cada divendres a les 22h al Mundial de la Bisbal d´Empordà. Aquest any la Irene i jo som els encarregats de començar amb el viatge a Bolívia. A continuació venen en Xevi Codolà i en Pere Mercader amb l´Illa de la Reunión per després saltar a Amèrica Central amb bicicleta a càrrec de l´Iscle Martínez i en Roger Josa.

Miners de Potosí

Amb poca llum, molt de gra i desenfocades. Tres ingredients per descartar una foto. Així són la majoria de les fotos que vaig fer a les Mines de Potosí, però n´hi ha prou per veure les dures condicions d´aquest treballadors que cada dia baixen a l´infern per continuar arrencant a la mina una plata cada vegada més difícil de trobar.

Fotos de Bolívia(II)

Fotos de Bolívia (I)

Bibliografia sobre Bolívia

La millor manera de conèixer una país és llegint. Quan viatjo sempre porto la maleta plena de llibres perquè les estones per llegir són moltes i és una bona manera de passar el temps durant les llargues hores d´espera en aeroports, vols, trajectes amb bus o qualsevol altre moment. M´agrada portar llibres que m´expliquin el país o d´altres que no hi tinguin cap relació. Prefereixo arribar a casa amb algun llibre sense llegir que no pas fer curt. A continuació un recull de llibres i revistes sobre Bolívia.

Monogràfic, aparegut el juliol del 2007, sobre els dos països andins. Els articles bolivians estan dedicats a la situació política, la religió i les tradicions, la ciutat de la Paz, les mines de Potosí i el salar de Uyuni.

Exemplar del passat mes de juliol de la prestigiosa revista National Geographic i que a Europa s´ha publicat amb una altra portada. Conté un interessantíssim i llarg article per entendre la complicada situació actual del país i un altre amb molt bones fotografies de les meravelles naturals de l´altiplà realitzades des de l´aire.


Les no menys prestigioses guies de viatges Lonely Planet són garantia d´èxit per la quantitat d´informació pràctica sobre qualsevol país. Personalment, la millor guia de viatges. La dedicada a Bolívia és en anglès.


Al meu entendre és un llibre molt partidista i en el qual l´autor no amaga la simpatia que sent per l´Evo Morales. Tot i així, indispensable per entendre la figura d´un home que va passar de sindicalista cocaler a ser el primer president indigena del país i amb el qual molta gent té disposades moltes esperances.


Com diu el títol, és una breu introducció per entendre la història dels inques, els quals també van deixar la seva emprenta en territori bolivià.


La millor biografia escrita mai sobre la figura del llegendari guerriller amb informació contrastada i de primera mà. Recordem que els últims dies del Che van transcórrer a Bolívia, país des del qual i a partir d´un petit focus, pretenia escampar la seva revolució per tot el continent sud americà. Malauradament, l´exèrcit bolivià amb l´ajuda de la CIA es va encarregar d´acabar amb el seu somni. L´autor narra aquest episodi i el posterior descobriment, 30 anys després de la seva mort, del cadàver del Che, l´emplaçament del qual era desconegut.

Cochabamba

Som a Cochabamba i el viatge es va acabant. Avui agafem un avió per tornar cap a casa però abans hem de fer escala a Asunción (Paraguai) i Sao Paulo (Brasil) abans d´arribar a Madrid. La veritat és que un cop puges a l´avió tens ganes d´arribar i aquestes escales es fan pesades. Però què hi farem. Un cop a casa podrem començar a digerir tot el que hem vist i viscut aquest mes i tornar a agafar el ritme abans de tornar a la feina. Ara venen aquells dies en què un té
l´agradable sensació d´anar fora d´òrbita, que al voltant tot gira a una altra velocitat. Malauradament s´acaba entrant en el ritme i es torna a la rutina diària.

La Paz

La Paz és una ciutat que t´exigeig calma per coneixer-la, sinó corres el risc de morir en l´intent. Els seus 3500 metres sobre el nivell del mar fan que l´aire sigui pobre en oxigen. A més , és una ciutat en certa manera caòtica. Tota mena de vehicles de transport de persones i mercaderies circulen pels seus carrers mentre les seves voreres són plenes de gent i parades de tota mena, de roba, menjar... Qualsevol forat per petit que sigui és ocupat. A diferència de qualsevol altra ciutat, la distribució classista dels seus barris és totalment inversa. Les parts més altes, allà on l´oxigen és més escàs i fa més fred, són ocupades per les classes populars. Els grups més benestants viuen a la part baixa. Des del Alto, les vistes de la Paz i el volcà Illimani )ç(6438m) són inmillorables.

La Carretera de la Muerte és considerada la carretera més perillosa del món. Abans de la construcció de la nova, els vehicles que es precipitaven pels seus precipicis eren molts. Actualment , són pocs els que s´hi aventuren a passar per anar de la Paz a Coroico i és més una atracció per turistes. A la Paz són diverses les empreses que t´ofereixen l´opció de baixar-la amb bicicleta.

Illes del Sol i de la Luna

En tot viatge hi ha moments en què un ja té ganes de tornar a casa i d´altres en que no importaria que el viatge s´allargués més.

A Copacabana agafem un passatge per una barca que ens permet anar fins a la part nord de la Isla del Sol. Allà tenim un parell d´hores per voltar i visitar les diverses ruïnes inques que hi ha. Tot seguit passem a la Isla de la Luna i finalment tornem al sud de la del Sol. Aquí hi passem un parell de dies perquè el lloc ens sembla fantàstic i des del lloc on ens allotgem les vistes sobre el llac i la Cordillera Real nevada són fantàstiques. La posta de sol des del punt més elevat de l´illa és magnífica. Els últims rajos encenen els cims nevats i coincideixen amb la sortida de la lluna que avui fa el ple i es veu enorme. El moment és màgic. No és gens estrany que en la mitologia inca, aquest fos el lloc en el qual el déu suprem hi fes néixer el sol i la lluna. A la nit tot és silenci.

L´endemà vaig caminant fins a l´altre extrem de l´illa per un antic camí inca. La tornada la faig per llevant i passo per poblets molt bonics i tranquils on sembla que el temps s´hi hagi aturat.

Copacabana

Copacabana

Isla del Sol

Posta de sol al Titicaca

No , encara que ho sembli no ens hem desviat de la nostra ruta i hem anat a parar al Brasil. La Copacabana boliviana es l entrada al llac Titicaca, aquesta inmensa massa d aigua de l altipla andi. Dema ens dirigim a la Isla del Sol i la de la Luna, dos llocs sagrats pels inques.

Arica

Arica és la porta nord d´entrada a Xile, a la costa del Pacífic. És una ciutat petita que no arriba als 200.000 habitants. Trobo que té una retirada amb Barcelona: oberta al mar, una rambla que acaba al port i el seu Montjuïc particular, el Morro que domina tota la ciutat. El port és molt més petit però el seu ambient pesquer el fa especial, amb una colònia de simpàtics lleons marins i uns pelicans que esperen que algú els doni alguna cosa per menjar. Després d´uns dies de dieta carnívora hem disfrutat d´una sopa i una fregida de peix per llepar-se els dits i a preu popular. Sembla que un cop for dels circuits turístics, els preus no són tan inflats com ens va semblar a San Pedro de Atacama. Demà tornem cap a Bolívia.

Salars, cactus gegants, volcans, llacunes i deserts

Salar de Uyuni

Isla Pescado

Volcà Ollagüe

Árbol de Piedra


Laguna Colorada


Volcà Licancabur (costat Bolivià)


Frontera entre Bolívia i Xile

Frontera entre Bolívia i Xile

Volcà Licancabur des de San Pedro de Atacama (Xile)


Falten paraules per decriure la bellesa del paisatge del sud oest de l´altiplà bolivià al llarg de la frontera amb Xile: salars, cactus gegants, volcans, llacunes i deserts et deixen sense respiració i permanentment meravellat. Ara som a San Pedro de Atacama (Xile). Aquí tot és molt car i no tardarem gaire a tornar cap a Bolívia on tot és molt més barat. Dormir aquí val 6 o 7 vegades més. Hem passat tres dies desconectats i aliens al referèndum al qual estava convocat tot el país. Acabem de llegir que l´Evo ha sigut revocat i amb més suport que quan fou escollit president però amb governadors de regions que han sortit reforçats. S´ha de veure què passarà ara perquè com tothom ens ha dit aquests dies, qualsevol cosa és possible!!

El Tio

Potosi i el Cerro Rico

El Tio

Els conqueridors espanyols no van descrobrir mai el Dorado pero en canvi van trobar el Cerro Rico de Potosi, una muntanya amb inmensos jaciments de plata i altres minerals. Milers d indigenes vn ser obligats a treballar a les mines i tonelades de vaixells carregats de plata sortien cap a Espanya per pagar els deutes de la corona. Quan es van descobrir les mines, Potosi va esdevenir una de les ciutats mes prosperes i riques del continent. Avui dia, poca cosa en queda d aquella riquesa. Actualment les mines encara son explotades pero ja no son el que eren. Els miners que hi treballen ho fan en unes condicions molt dolentes. Per tal que la mina continui sent fertil i ells no tinguin accidents, fan tota mena d ofrenes al Tio, el dimoni. Ells creuen que si l infern existeix no deu ser gaire lluny d alla. Li ofereixen alcohol pur (96graus), coca i cigarretes. D aquesta manera, el Tio esta content i amb conjuncio amb la Pachamama (la Mare Terra) la seva fertilitat augmenta. Aixi mateix, aquests productes constitueixen la dieta basica dels miners per poder resistir un treball tan bestia, amb jornades laborals que van de les 10 a les 22 hores, respirant gasos toxics, sense gaire llum, sempre exposats als esfondraments i a mes de 4000 metres sobre el nivell del mar, amb un aire tan fi que sembla que talli els pulmons. Entrar alla dins i recorre alguna galeria es una experiencia que no s oblida facilment.

Independence Day

Encara som a Sucre i demà dijous, agafem un bus cap a Potosí. Aquest matí quan ens hem llevat, a l´habitació del costat hi havia dos catalanets. En Marc i en Jordi. El primer treballa amb la Irene i és el germà d´una mestra de la meva escola. L´altre és de Palamós, també mestre. Hem passat el dia junts. Això de trobar-se amb coneguts a l´altra punta de món no deixa de ser curiós i divertit; desseguida t´avens amb ells.

Avui, 6 d´agost, a Bolívia és el dia de la Independència. Celebren que es van alliberar dels espanyols fa 183 anys. Tota la ciutat era plena de diferents cossos de soldats per fer desfilades i parades militars. Hi havia molta gent i autoritats, però la que no he vist enlloc és la cabra. O potser fan servir una llama. El president Evo Morales també hi havia de ser, però la situació és tan crispada que al final no ha vingut. Al mateix temps que les desfilades, diferents grups d´obrers, mestres, miners... s´han manifestat. La ciutat estava completament paralitzada. Aquests dies es veuen moltíssimes protestes i arreu hi ha enfrentaments amb manifestants i la policia. A casa nostra per molt menys hi han hagut dimissions. Hi ha molta gent en contra de l´Evo Morales i el país està molt dividit. És una cosa que ens ha sorprès molt perquè la imatge que en teníem era la d´un president amb molta popularitat; però arribes aquí i et trobes que ningú està d´acord amb les seves mesures de govern. Conclusió: els nostres mitjans de comunicació moltes vegades ens informen poc i encara malament. La realitat boliviana, estem veien que és molt complexa.

Sucre

La Recoleta (Sucre)

Mercat Central (Sucre)


Finalment hem aconseguit arribar a Sucre. No ha sigut fàcil. Ens vam passar tres dies a Serrano intentant marxar cap a Sucre, però el bloqueig no s´obria. Tothom ens deia coses diferents: uns que s´obriria el cap de setmana, altres que fins el dia 10, el dia del referèndum, continuaria tancat. La qüestió és que no hi havia manera de sortir i era absurd tornar enrera. La veritat és que estàvem una mica desmoralitzats. Per casualitat, el tercer dia, algú ens va dir que a una hora de Serrano hi havia un poble, Padilla des del qual potser podríem agafar un bus per anar a Sucre però no era segur. No sabíem si esperar o anar a l´altre poble i quedar encara més cardats. Vam decidir probar sort. Quan vam arribar a Padilla un bus sortia al cap de dues hores. Només tenia un lloc lliure i un altre al passadís. Ens esperàven 5 hores una mica incòmodes però ni ens ho vam pensar. Qualsevol es quedava!! Tampoc era segur que s´hagués obert pas, així que hi havia la possibilitat de no poder passar i tornar enrera. Molt a prop de Sucre ens vam trobar la carretera tallada i ens van fer baixar per continuar a peu fins a la ciutat. Tot això a la nit, amb fred i carregats. Just quan ja érem a l´altre costat es va obrir i vam poder pujar al bus. La resta va ser més fàcil.

Sucre és la capital històrica i cultural del país. És una ciutat maquíssima, molt tranquil.la i amb una aire colonial que li dóna un toc especial. Les cases són antigues i arreu hi ha esglèsies blanques. Diuen que és prohibit pintar cap casa de color negre. Es troba situada a gairebé 3000 metres d´alçada i això es nota quan fas algun sobreesforç. Ens hi passarem un parell o tres de dies i llavors ja es veurà perquè dilluns torna el bloqueig. La intenció és anar a Potosí i al Salar de Uyuni però tot depèn de com estigui el país aquests propers dies. Així és que no tirem gaires plans i anem dia a dia.