Tracks del Diable

D´un temps cap aquí han anat sorgint diferents propostes d´itineraris circulars per fer a peu o amb BTT. Els Pedals de Foc i els Pedals d´Occitània a la Vall d´Aran, els Cavalls del Vent al Cadí, La Porta del Cel al Pallars Sobirà i l´Alt Urgell o els Refugis del Torb, al Pirineu Oriental són els més coneguts
Un dels últims d´afegir-se a aquesta llista és el Tracks del Diable. Es tracta d´una ruta de 205 kms i gairebé 8000 metres de desnivell positiu per fer amb bicicleta de muntanya amb sortida i arribada a Torelló i que transcorre per les subcomarques del Cabrerès, el Bisaura i el LLuçanès. La ruta passa per paisatges d´aquells que enamoren, els Cingles de Tavertet, el Collsacabra, la Vall del Ges, fagedes, boscos de pi negre, masies abandonades, ermites solitàries... Amb en Sixte i en Marc ho hem fet en tres dies i n´hem quedat encantats.

Qüestió de peus

Així és com es plantava l´arròs no fa gaires anys. Avui dia només es fa durant la plantada de l´arròs que es va fer a Pals fa uns dies.

Foto premiada

Foto guanyadora del premi temàtic "home i natura" del IX Concurs de fotografia de la natura sota el tema "Els ambients rurals". El concurs fou convocat per Limnos, el Centre d´Estudis Comarcals de Banyoles, el Museu Darder, l´Espai d´Interpretació de l´Estany, la Facultat de Ciències de la UdG i amb la col.laboració del Patronat Francesc Eiximenis de la Diputació de Girona.
Les fotografies presentades s´exposaran al Museu Darder durant aquest estiu i a la Facultat de Ciències de la UdG a partir de la tardor.

Annie Leibovitz i Esperanza Aguirre

foto EL PAÍS
foto EL PAÍS

Aquests dies, amb motiu de la celebració de Photoespaña ha passat per Madrid la mítica Annie Leibovitz, fotògrafa d´actors, polítics, estrelles de la música, escriptors i altres famosos per inaugurar una exposició d´alguns dels seus retrats més coneguts juntament amb altres de més personals i familiars.
Precisament, durant la inauguració de l´exposició, hem trobat Annie Leibovitz conversant amb Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat de Madrid. Veient aquesta imatge, la pregunta que em faig és, què es deuen estar dient dues persones d´ideologia tan oposada? Potser la presidenta li està parlant de les virtuts de la família tradicional que amb tanta vehemència ha defensat ella i els seus juntament amb una colla de carques i retrògrads que en aquest país encara tenen massa pes i influència sobre els nostres dirigents. O potser li està demanant que li faci una sessió de fotografies amb aquell modelet tan cursi i hortera que va lluir fa uns mesos, quan va fugir abans que ningú dels atemptats de Bombai i amb el qual no va tenir cap vergonya de sortir davant dels mitjans de comunicació a explicar les seves batalletes. Si és això últim estic impacient per veure´n les fotos.

Gervasio Sánchez

Foto Gervasio Sánchez

La notícia ja té un any, però jo sempre vaig tard. Es tracta d´un dels guardonats dels premis Ortega y Gasset de l´any passat i del discurs que va fer durant l´entrega davant d´un auditori format per ministres, ex-ministres, la presidenta de la comunitat de Madrid, l´alcalde de Madrid, la vicepresidenta del Govern, el president del Senat i centenars de persones. Llegiu-lo que no té desperdici.
Afegir que la foto guanyadora forma part del projecte "Vidas minadas", un reportatge sobre les víctimes de les mines antipersona de diferents conflictes del món.

"Estimados miembros del jurado, señoras y señores:
Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo. ….
Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.
No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.
Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.
Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad. Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.
Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.
Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.
Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.
Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.
Muchas gracias."

Arròs de Pals

Navia

(C) Pedro Arroyo


(C) Marcelo Caballero

Dir que José Manuel Navia és un dels grans fotògrafs de l´estat espanyol no és dir cap exageració i així ho vam poder comprobar els que vam assistir al seu taller de tres dies de duració, organitzat pels Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí fa un parell de setmanes. Personalment però, i deixant a part la seva immensa capacitat fotogràfica, el que més em va impressionar d´ell va ser la seva grandíssima cultura literària. Perquè Navia, abans que fotògraf és llicenciat en filosofia i amb paraules seves, l´obsessiona el poder evocador de la fotografia i la seva relació amb la literatura.
Durant el taller vam tenir l´oportunitat de visionar i que ens comentés part de la seva obra, veure clàssics com Walker Evans, Robert Frank o Richard Avedon i que ens critiqués de forma constructiva els nostres treballs (la majoria dels quals de molta qualitat). I amb tota la modèstia del món per part seva.

http://www.jmnavia.blogspot.com/

El meu poble

Casavells aquest matí a la sortida del sol

Ullastret

Des de la meva finestra

Aquest matí quan sortia el sol

Nàpols (i 3)

Cada vegada els centres de les ciutats d´Europa s´assemblen més entre elles i semblen tallades amb el mateix patró. Nàpols encara conserva la seva personalitat pròpia, que la fa tan diferent. Una ciutat caòtica, desordenada, amb caràcter, on l´art antic comparteix plaça amb modernes construccions i edificis que cauen a trossos; amb carrerons tan estrets que no hi toca mai el sol. Els napolitans són gent apassionada i vitalista. En definitiva, una ciutat del Sud, mediterrània.

Nàpols (2)

Nàpols (1)

"Nàpols és l´única ciutat oriental sense cap barri residencial europeu"
(Edoardo Scarfoglio)

World Press Photo

© Anthony Suau (Time)

Com cada any, els World Press Photo ens ensenyen les misèries d´aquest món. Molt interessant també el treball premiat del mallorquí Pep Bonet.

http://www.worldpressphoto.org/

Tradició

Hi ha tradicions de can Jaume Roura que no s´haurien de perdre.

Des de la Fototeca

Ja fa temps que al disc dur del meu ordenador hi tinc una carpeta que vaig titular "Fototeca" i on hi guardo fotografies que vaig trobant per internet. La majoria són d´autors clàssics de la història de la fotografia, però també n´hi ha d´autors actuals i de curioses. És una manera fàcil i barata de col.leccionar fotos i de veure-les sempre que vols. Avui encetaré una secció al bloc que titularé "Des de la Fototeca". Hi aniré penjant periòdicament una fotografia amb algun comentari personal.
L´encarregada d´inaugurar la secció és una foto de l´any 1912. És una imatge que en el seu moment va passar desapercebuda però que avui dia és considerada un clàssic i que simbolitza una època, la de principis del segle XX. A mi, el que més m´agrada d´ella és aquesta sensació de velocitat que fa que sembli que tota l´escena s´hagi de desmuntar. Es titula Grand Prix de l´Automobile Club de France i el seu autor és Jaques-Henri Lartigue.

www.danisalva.com

Cinema italià

Desconec si és una casualitat o els programadors dels cinemes s’ho han fet venir bé. El cas és que gairebé de forma simultània, han coincidit tres bones pel.lícules italianes a les sales. Gomorra, Il Divo i Romanzo Criminale.
La primera, basada en la novel.la homònima de Roberto Saviano, fa un retrat molt detallat del món de la Camorra napolitana. Tot i que la pel.lícula està molt bé, en aquest cas es compleix aquell tòpic que diu que el llibre encara és millor. No fa falta dir que és millor llegir el llibre ( el vaig comentar fa uns dies) abans d’anar al cinema.
Il Divo és un repàs de la política italiana dels últims 30 anys a partir de la vida de Giulio Andreotti, el Pujol italià. La pel.lícula fa un retrat molt corrosiu d´Andreotti, fins al punt que quan aquest la va veure en una sessió privada es va indignar moltíssim. En el film es mostren les presumptes relacions d´Andreotti amb la Màfia, els lligams que ha tingut amb el Vaticà, la postura oficial en el segrest i posterior assassinat per part de les Brigades Roges d´Aldo Moro i en definitiva tota la part fosca del poder. Deixant de banda l´argument, a mi personalment m´ha agradat molt la posada en escena, amb una estètica molt propera al món del còmic i una molt bona banda sonora.
La tercera, tot i que la més vella (es va estrenar el 2005 a Itàlia), està basada en una novel.la i és una successió d’assassinats, xantatges, violència, prostitutes, polítics corruptes, drogues, venjances que narra les peripècies de tres pinxos romans que s’enriqueixen segrestant un empresari i invertint els guanys en el negoci de l’heroïna. Un thriller trepidant.
Després de veure-les et queda clar que a Itàlia hi ha molta merda sota la catifa.
Curiosament cap de les tres opta a un Òscar, amb la qual cosa queda més que demostrat que el bon cinema està renyit amb Hollywood. I per últim una recomanació, totes tres s’han de veure en versió original.

Obrint traça

Els últims rajos de sol encenen el Bastiments.
La temperatura comença a baixar ràpid.
Dos esquiadors solitaris remunten el coll de la Marrana des del Pluviòmetre.

Sàhara (I)

El Sàhara és el gran desert per excel·lència. Per definició, és un lloc inhòspit i monòton. Res més lluny de la realitat. Molts són els motius que el fan un lloc fascinant. Les seves dimensions colossals; la llum, canviant i màgica; el silenci infinit; les nits estrellades; la rosada de la matinada; la vida que alberga, aparentment invisible, però que no deixa de bategar; un escarabat que s’enterra; un ratolí que s’amaga al seu cau; el rastre d’una guineu; les diferents cultures que hi viuen; el vent que esculpeix les seves formes; la sorra fina, que el vent et llença en forma de minúsculs projectils i que es fica a qualsevol lloc; una construcció mig enterrada per una duna; un pou d’aigua enmig del no res; la gran diferència tèrmica entre el dia i la nit. En definitiva, un món a part i molt especial que no et deixa indiferent.

Pastor

Gomorra

Si abans dels 30 ets capaç d´escriure un llibre del qual se n´han venut 3 milions d´exemplars arreu del món és que ets bo. Si a més aconsegueixes que tota la Camorra Napolitana et vulgui matar és que ets boníssim. Això és el que ha aconseguit Roberto Saviano amb el llibre Gomorra. Gomorra és una llibre fascinant i que al mateix temps t´espanta. T´atrapa des de la primera pàgina i és d´aquells que no els pots deixar. Saviano fa una radiografia brutal del Sistema, com és coneguda allà aquesta organització criminal. No passa per alt cap aspecte de la Camorra. El port de Nàpols, que mou el 20 per cent del valor de les importacions tèxtils de la Xina. L´organigrama de l´organització semblant a les ramificacions fins a l´infinit dels fractals. Les sanguinaries guerres entre els diferents clans per aconseguir el poder. El tràfic de droga i armes amb les màfies americanes o dels països de l´Est. El ciment com a forma d´enmascarar i de blanquejar diner negre. O el problema de les deixalles i residus tòxics que han contaminat el sud d´Itàlia, un autèntic càncer per la terra i els seus habitants. I tot amanit amb noms i dades concretes a partir d´un exhaustiu treball d´investigació que només podia fer algú que es troba en el rovell de l´ou.

http://www.robertosaviano.it/

Oliva

Aquesta tarda per l´Empordà...

...cels dramàtics,

...arcs de Sant Martí,

...pobles de postal,



... i batre les olives

El somni

Joan Pipa (C) Christophe Farnarier

Després de veure "El somni" surts del cinema amb dos sentiments contradictoris. Per una banda en Joan Pipa, el protagonista et fa riure amb les converses i les reflexions que va fent i per sentir un català tan autèntic i amb expressions tan riques i allunyades de l´estàndard que ens imposa TV3; al mateix temps et quedes amb pena per veure com desapareix tota una forma de vida en nom del progrés.
"El somni" és una pel.lícula (documental), del director marsellès afincat a Banyoles Christophe Farnarier, que segueix l´últim viatge de transhumància que en Joan Pipa fa amb el seu ramat fins a les terres altes del Ripollès per passar-hi l´estiu. És una llàstima que només es pugui veure en sales minoritàries com el Truffaut a Girona i que com tantes altres pel.lícules de qualitat sigui difícil de veure en llocs més comercials.

Fauna empordanesa

Encara no n´he vist cap però deu tenir treball a moure´s.

La foto

La xarxa és com un immens bazar oriental on s´hi troba de tot, nou o vell. Remenant-hi he trobat aquesta perla. Dos mites. Un ja forma part del món dels morts i l´altre més d´una vegada hi ha tingut un peu i mig. Els coneixeu?

"Les coses que més costen són les que més satisfan"

Quan vaig començar amb això de la fotografia digital, desanimat pels pobres resultats obtinguts, li vaig dir a en Diego Espada que això era complicadíssim. En Diego, que en sap una muntanya sobre fotografia i del qual n´he après molt, em va dir que tranquil, que la corba d´aprenentage de la fotografia digital és lenta, fins que un dia tot sembla encaixar i quadrar. Quanta raó tenia!!

Viatges. Bolívia

Per tercer any consecutiu, aquesta tardor es torna a iniciar el cicle Viatges. Les sessions tindran lloc cada divendres a les 22h al Mundial de la Bisbal d´Empordà. Aquest any la Irene i jo som els encarregats de començar amb el viatge a Bolívia. A continuació venen en Xevi Codolà i en Pere Mercader amb l´Illa de la Reunión per després saltar a Amèrica Central amb bicicleta a càrrec de l´Iscle Martínez i en Roger Josa.

Miners de Potosí

Amb poca llum, molt de gra i desenfocades. Tres ingredients per descartar una foto. Així són la majoria de les fotos que vaig fer a les Mines de Potosí, però n´hi ha prou per veure les dures condicions d´aquest treballadors que cada dia baixen a l´infern per continuar arrencant a la mina una plata cada vegada més difícil de trobar.

Fotos de Bolívia(II)

Fotos de Bolívia (I)

Bibliografia sobre Bolívia

La millor manera de conèixer una país és llegint. Quan viatjo sempre porto la maleta plena de llibres perquè les estones per llegir són moltes i és una bona manera de passar el temps durant les llargues hores d´espera en aeroports, vols, trajectes amb bus o qualsevol altre moment. M´agrada portar llibres que m´expliquin el país o d´altres que no hi tinguin cap relació. Prefereixo arribar a casa amb algun llibre sense llegir que no pas fer curt. A continuació un recull de llibres i revistes sobre Bolívia.

Monogràfic, aparegut el juliol del 2007, sobre els dos països andins. Els articles bolivians estan dedicats a la situació política, la religió i les tradicions, la ciutat de la Paz, les mines de Potosí i el salar de Uyuni.

Exemplar del passat mes de juliol de la prestigiosa revista National Geographic i que a Europa s´ha publicat amb una altra portada. Conté un interessantíssim i llarg article per entendre la complicada situació actual del país i un altre amb molt bones fotografies de les meravelles naturals de l´altiplà realitzades des de l´aire.


Les no menys prestigioses guies de viatges Lonely Planet són garantia d´èxit per la quantitat d´informació pràctica sobre qualsevol país. Personalment, la millor guia de viatges. La dedicada a Bolívia és en anglès.


Al meu entendre és un llibre molt partidista i en el qual l´autor no amaga la simpatia que sent per l´Evo Morales. Tot i així, indispensable per entendre la figura d´un home que va passar de sindicalista cocaler a ser el primer president indigena del país i amb el qual molta gent té disposades moltes esperances.


Com diu el títol, és una breu introducció per entendre la història dels inques, els quals també van deixar la seva emprenta en territori bolivià.


La millor biografia escrita mai sobre la figura del llegendari guerriller amb informació contrastada i de primera mà. Recordem que els últims dies del Che van transcórrer a Bolívia, país des del qual i a partir d´un petit focus, pretenia escampar la seva revolució per tot el continent sud americà. Malauradament, l´exèrcit bolivià amb l´ajuda de la CIA es va encarregar d´acabar amb el seu somni. L´autor narra aquest episodi i el posterior descobriment, 30 anys després de la seva mort, del cadàver del Che, l´emplaçament del qual era desconegut.

Cochabamba

Som a Cochabamba i el viatge es va acabant. Avui agafem un avió per tornar cap a casa però abans hem de fer escala a Asunción (Paraguai) i Sao Paulo (Brasil) abans d´arribar a Madrid. La veritat és que un cop puges a l´avió tens ganes d´arribar i aquestes escales es fan pesades. Però què hi farem. Un cop a casa podrem començar a digerir tot el que hem vist i viscut aquest mes i tornar a agafar el ritme abans de tornar a la feina. Ara venen aquells dies en què un té
l´agradable sensació d´anar fora d´òrbita, que al voltant tot gira a una altra velocitat. Malauradament s´acaba entrant en el ritme i es torna a la rutina diària.

La Paz

La Paz és una ciutat que t´exigeig calma per coneixer-la, sinó corres el risc de morir en l´intent. Els seus 3500 metres sobre el nivell del mar fan que l´aire sigui pobre en oxigen. A més , és una ciutat en certa manera caòtica. Tota mena de vehicles de transport de persones i mercaderies circulen pels seus carrers mentre les seves voreres són plenes de gent i parades de tota mena, de roba, menjar... Qualsevol forat per petit que sigui és ocupat. A diferència de qualsevol altra ciutat, la distribució classista dels seus barris és totalment inversa. Les parts més altes, allà on l´oxigen és més escàs i fa més fred, són ocupades per les classes populars. Els grups més benestants viuen a la part baixa. Des del Alto, les vistes de la Paz i el volcà Illimani )ç(6438m) són inmillorables.

La Carretera de la Muerte és considerada la carretera més perillosa del món. Abans de la construcció de la nova, els vehicles que es precipitaven pels seus precipicis eren molts. Actualment , són pocs els que s´hi aventuren a passar per anar de la Paz a Coroico i és més una atracció per turistes. A la Paz són diverses les empreses que t´ofereixen l´opció de baixar-la amb bicicleta.

Illes del Sol i de la Luna

En tot viatge hi ha moments en què un ja té ganes de tornar a casa i d´altres en que no importaria que el viatge s´allargués més.

A Copacabana agafem un passatge per una barca que ens permet anar fins a la part nord de la Isla del Sol. Allà tenim un parell d´hores per voltar i visitar les diverses ruïnes inques que hi ha. Tot seguit passem a la Isla de la Luna i finalment tornem al sud de la del Sol. Aquí hi passem un parell de dies perquè el lloc ens sembla fantàstic i des del lloc on ens allotgem les vistes sobre el llac i la Cordillera Real nevada són fantàstiques. La posta de sol des del punt més elevat de l´illa és magnífica. Els últims rajos encenen els cims nevats i coincideixen amb la sortida de la lluna que avui fa el ple i es veu enorme. El moment és màgic. No és gens estrany que en la mitologia inca, aquest fos el lloc en el qual el déu suprem hi fes néixer el sol i la lluna. A la nit tot és silenci.

L´endemà vaig caminant fins a l´altre extrem de l´illa per un antic camí inca. La tornada la faig per llevant i passo per poblets molt bonics i tranquils on sembla que el temps s´hi hagi aturat.

Copacabana

Copacabana

Isla del Sol

Posta de sol al Titicaca

No , encara que ho sembli no ens hem desviat de la nostra ruta i hem anat a parar al Brasil. La Copacabana boliviana es l entrada al llac Titicaca, aquesta inmensa massa d aigua de l altipla andi. Dema ens dirigim a la Isla del Sol i la de la Luna, dos llocs sagrats pels inques.

Arica

Arica és la porta nord d´entrada a Xile, a la costa del Pacífic. És una ciutat petita que no arriba als 200.000 habitants. Trobo que té una retirada amb Barcelona: oberta al mar, una rambla que acaba al port i el seu Montjuïc particular, el Morro que domina tota la ciutat. El port és molt més petit però el seu ambient pesquer el fa especial, amb una colònia de simpàtics lleons marins i uns pelicans que esperen que algú els doni alguna cosa per menjar. Després d´uns dies de dieta carnívora hem disfrutat d´una sopa i una fregida de peix per llepar-se els dits i a preu popular. Sembla que un cop for dels circuits turístics, els preus no són tan inflats com ens va semblar a San Pedro de Atacama. Demà tornem cap a Bolívia.

Salars, cactus gegants, volcans, llacunes i deserts

Salar de Uyuni

Isla Pescado

Volcà Ollagüe

Árbol de Piedra


Laguna Colorada


Volcà Licancabur (costat Bolivià)


Frontera entre Bolívia i Xile

Frontera entre Bolívia i Xile

Volcà Licancabur des de San Pedro de Atacama (Xile)


Falten paraules per decriure la bellesa del paisatge del sud oest de l´altiplà bolivià al llarg de la frontera amb Xile: salars, cactus gegants, volcans, llacunes i deserts et deixen sense respiració i permanentment meravellat. Ara som a San Pedro de Atacama (Xile). Aquí tot és molt car i no tardarem gaire a tornar cap a Bolívia on tot és molt més barat. Dormir aquí val 6 o 7 vegades més. Hem passat tres dies desconectats i aliens al referèndum al qual estava convocat tot el país. Acabem de llegir que l´Evo ha sigut revocat i amb més suport que quan fou escollit president però amb governadors de regions que han sortit reforçats. S´ha de veure què passarà ara perquè com tothom ens ha dit aquests dies, qualsevol cosa és possible!!

El Tio

Potosi i el Cerro Rico

El Tio

Els conqueridors espanyols no van descrobrir mai el Dorado pero en canvi van trobar el Cerro Rico de Potosi, una muntanya amb inmensos jaciments de plata i altres minerals. Milers d indigenes vn ser obligats a treballar a les mines i tonelades de vaixells carregats de plata sortien cap a Espanya per pagar els deutes de la corona. Quan es van descobrir les mines, Potosi va esdevenir una de les ciutats mes prosperes i riques del continent. Avui dia, poca cosa en queda d aquella riquesa. Actualment les mines encara son explotades pero ja no son el que eren. Els miners que hi treballen ho fan en unes condicions molt dolentes. Per tal que la mina continui sent fertil i ells no tinguin accidents, fan tota mena d ofrenes al Tio, el dimoni. Ells creuen que si l infern existeix no deu ser gaire lluny d alla. Li ofereixen alcohol pur (96graus), coca i cigarretes. D aquesta manera, el Tio esta content i amb conjuncio amb la Pachamama (la Mare Terra) la seva fertilitat augmenta. Aixi mateix, aquests productes constitueixen la dieta basica dels miners per poder resistir un treball tan bestia, amb jornades laborals que van de les 10 a les 22 hores, respirant gasos toxics, sense gaire llum, sempre exposats als esfondraments i a mes de 4000 metres sobre el nivell del mar, amb un aire tan fi que sembla que talli els pulmons. Entrar alla dins i recorre alguna galeria es una experiencia que no s oblida facilment.

Independence Day

Encara som a Sucre i demà dijous, agafem un bus cap a Potosí. Aquest matí quan ens hem llevat, a l´habitació del costat hi havia dos catalanets. En Marc i en Jordi. El primer treballa amb la Irene i és el germà d´una mestra de la meva escola. L´altre és de Palamós, també mestre. Hem passat el dia junts. Això de trobar-se amb coneguts a l´altra punta de món no deixa de ser curiós i divertit; desseguida t´avens amb ells.

Avui, 6 d´agost, a Bolívia és el dia de la Independència. Celebren que es van alliberar dels espanyols fa 183 anys. Tota la ciutat era plena de diferents cossos de soldats per fer desfilades i parades militars. Hi havia molta gent i autoritats, però la que no he vist enlloc és la cabra. O potser fan servir una llama. El president Evo Morales també hi havia de ser, però la situació és tan crispada que al final no ha vingut. Al mateix temps que les desfilades, diferents grups d´obrers, mestres, miners... s´han manifestat. La ciutat estava completament paralitzada. Aquests dies es veuen moltíssimes protestes i arreu hi ha enfrentaments amb manifestants i la policia. A casa nostra per molt menys hi han hagut dimissions. Hi ha molta gent en contra de l´Evo Morales i el país està molt dividit. És una cosa que ens ha sorprès molt perquè la imatge que en teníem era la d´un president amb molta popularitat; però arribes aquí i et trobes que ningú està d´acord amb les seves mesures de govern. Conclusió: els nostres mitjans de comunicació moltes vegades ens informen poc i encara malament. La realitat boliviana, estem veien que és molt complexa.

Sucre

La Recoleta (Sucre)

Mercat Central (Sucre)


Finalment hem aconseguit arribar a Sucre. No ha sigut fàcil. Ens vam passar tres dies a Serrano intentant marxar cap a Sucre, però el bloqueig no s´obria. Tothom ens deia coses diferents: uns que s´obriria el cap de setmana, altres que fins el dia 10, el dia del referèndum, continuaria tancat. La qüestió és que no hi havia manera de sortir i era absurd tornar enrera. La veritat és que estàvem una mica desmoralitzats. Per casualitat, el tercer dia, algú ens va dir que a una hora de Serrano hi havia un poble, Padilla des del qual potser podríem agafar un bus per anar a Sucre però no era segur. No sabíem si esperar o anar a l´altre poble i quedar encara més cardats. Vam decidir probar sort. Quan vam arribar a Padilla un bus sortia al cap de dues hores. Només tenia un lloc lliure i un altre al passadís. Ens esperàven 5 hores una mica incòmodes però ni ens ho vam pensar. Qualsevol es quedava!! Tampoc era segur que s´hagués obert pas, així que hi havia la possibilitat de no poder passar i tornar enrera. Molt a prop de Sucre ens vam trobar la carretera tallada i ens van fer baixar per continuar a peu fins a la ciutat. Tot això a la nit, amb fred i carregats. Just quan ja érem a l´altre costat es va obrir i vam poder pujar al bus. La resta va ser més fàcil.

Sucre és la capital històrica i cultural del país. És una ciutat maquíssima, molt tranquil.la i amb una aire colonial que li dóna un toc especial. Les cases són antigues i arreu hi ha esglèsies blanques. Diuen que és prohibit pintar cap casa de color negre. Es troba situada a gairebé 3000 metres d´alçada i això es nota quan fas algun sobreesforç. Ens hi passarem un parell o tres de dies i llavors ja es veurà perquè dilluns torna el bloqueig. La intenció és anar a Potosí i al Salar de Uyuni però tot depèn de com estigui el país aquests propers dies. Així és que no tirem gaires plans i anem dia a dia.

La Rosita

La Rosita del poble de la Higuera amb una foto del Che

Divendres 1 d´agost

El bloqueig a les carreteres per entrar a Sucre continua i mentrestant nosaltres anem esperant a Serrano. Aquí poca cosa podem fer perquè el poble és molt petit i sense cap atractiu, així que paciència. Si una cosa no falta mai a la motxilla són llibres, així que matem el temps llegint. La rumorologia diu que potser aquest dissabte o diumenge es podrà passar. Les protestes són pel sistema de pensions que vol aprobar el govern i que no satisfan als treballadors. La carretera que va de Serrano a Sucre l´han bloquejat els mestres i professors. Les notícies que anem veient per la tele diuen que a la Paz la cosa encara està pitjor. En aquest país quan es fan protestes, es fan de veritat i amb totes les conseqüències.

Diari

Dimarts 29 de juliol
Anem amb cotxe particular fins a la Higuera. Abans d´arribar-hi ens parem i baixem caminant fins a la Quebrada del Churo, el lloc on els militars bolivians van acorralar i capturar el Che. Més tard acabem d´arribar a la Higuera, la petita comunitat on el van portar. Visitem l´antiga escola, avui convertida en petit museu on el van tancar i el van executar. Al poble, curiosament, gairebé tothom et diu que recorda el Che, només faltaria que ho diguessin els nens. Fins i tot hi ha un personatge que, ens diuen, per un grapat de bolivians (moneda local) seria capaç d´afirmar que és el seu fill. Tots diuen que va ser un gran home i l´admiren, però va ser la mateixa gent del lloc que el va traïr. Però com que veuen que la seva figura ara ven, doncs ara toca santificar-lo. Arreu on vagis et trobes amb la fotografia famosa feta pel fotògraf Albert Korda.
Ens allotgem en una posada que havia sigut l´antiga casa del telègraf. Els propietaris són una parella de francesos que no hi són. Al càrrec del lloc hi ha la Ivana, una boliviana molt simpàtica que ens explica moltes coses del poble i la seva gent i que a simple vista no es palpen. La posada és un lloc encantador per descansar-hi.

Dimecres 30 de juliol
Pucarà.
Són les 8 del vespre i acaba d´arribar la flota (bus) que ens ha de portar a Serrano, un poble petit des d´on hem d´agafar un altre bus per anar a Sucre. Fa una fred que pela, portem tota la tarda esperant-lo i agauantant el Suraso, un vent molt fred. A la plaça del poble ja és negra nit, el cel és ben estrellat i sonen uns acords de guitarra. El conductor bolea (mastega) una grapat de fulles de coca del tamany d´una pilota de tenis; és el més gran que hem vist. Sembla que tingui un tumor a la galta. Quan pugem, l´olor de fulla de coca ho impregna tot. Ens obrim pas com podem, entre mig de gent, paquets i vigilant no trepitjar una caixa plena de pollets. Al final de tot trobem els nostres llocs mig buits i ens acomodem com podem. Fins ara hem viatjat amb primera classe a partir d´ara ho fem amb tercera. Tot i que és molt fosc, s´endevinen cares i trets que fins ara no havíem vist. Es nota que ens apropem a l´altiplà i cada vegada hi ha més quechues i aimares. Se sent a parlar poc amb castellà. El bus arrenca i poc a poc, entre tremolors, trontolls i sacsejades anem fent camí. Ens queden 6 hores de camí per mig de la muntanya. Aconseguim fer algun son. De cop i sense temps per pair-ho hem entrat a l´autèntica i genuina Bolívia. Ara comença l´autèntic viatge.

Dijous 31 de juliol
Ja de matinada arribem a Serrano. No hi ha ningú pel carrer i a un parell de cuadras trobem una pensió. La mestressa, mig adormida, ens obra la porta. Té un parell de llits i ens diu que la carretera a Sucre es troba bloquejada per les proptestes i que no podrem marxar. No se sap quan ho podrem fer. Mentrestant toca esperar i passar l´estona en aquest petit poble que no surt ni a la guia que tenim. Sembla gairebé segur que el dia 10 hi haurà referèndum i l´ambient està una mica caldejat, amb manifestacions i protestes arreu del país. De moment, nosaltres estem bé.

Comandante Che Guevara

Mural dedicat al Che a Vallegrande

La taula on van mostrar el cadàver del Che

Vallegrande.

Quan aquest matí el noi que ens ha acompanyat a fer una visita pels llocs emblemàtics del poble relacionats amb el Che Guevara m´ha afirmat amb contundència que "Bolivia es el país más revolucionario del mundo", jo li he respost que és precisament aquí on va fracasar la revolució del Che.

Vallegrande és el lloc on els militars bolivians van portar i enterrar el cos del Che un cop el van capturar amb l´ajuda de la CIA i el van executar al poble proper de la Higuera. Un cop aquí, el van portar a l´Hospital del poble on el van exposar perquè la gent el veiés i el món tingués constància que el seu somni utòpic d´extendre la revolució per tot el continent sud-americà havia acabat. El lloc on el van enterrar va ser un secret d´estat que no es va revelar fins 30 anys més tard, l´any 1997. Especialistes cubans el van estar buscant fins que finalment van trobar la fossa on havia estat enterrar amb altres guerrillers. Des de llavors descansa a Cuba.



Ja fa un parell de dies que vam deixar les terres baixes bolivianes i ara progressivament anem pujant cap a l´altiplà. L´alçada es comença a notar. Aquest matí hem visitat la lavanderia on el van mostar i les fosses comunes on va ser enterrat Demà ens pararem a la Higuera i llavors continuarem camí cap a Sucre.

On the road again

Després de fer escales per mig continent sud-americà (Sao Paulo, Buenos Aires i Asunción) ja soms arribat a Bolívia. Ens hem passat moltes hores a l´avió, hem dormit molt poc, hem fet un canvi d´horari gran i hem passat del rigurós estiu de casa al rigurós hivern de Buenos Aires i ara fa una temperatura de mig temps a Santa Cruz de la Sierra. La llarga escala a la capital argentina ens va donar temps per passar-hi unes hores i fer una visita que va cundir pels barris pintorescos de San Telmo i La Boca, on el Tango hi és omnipresent i el futbol i el Déu Diego són una religió .

Com que tenim el cos que sembla que hagi sortit d´una centrifugadora després d´aquest periple ara dedicarem un parell de dies a descansar abans de continuar camí cap a Vallegrande, una mica més al sud. Tot això si els aconteixements polítics i socials ens ho permeten perquè és força corrent trobar carreteres tallades i manifestacions. Avui mateix, sense anar més lluny, pels carrers de Santa Cruz hi ha manifestacions, molt sorolloses (i prou), dels discapacitats de la ciutat demanant més ajudes econòmiques al president Evo Morales. De moment però, la consulta que el mateix Evo Morales tenia prevista pel 10 d´agost ha sigut frenada pel tribunal Constitucional. Per nosaltres, una bona notícia perquè aquell dia segur que s´hagués paralitzat tot el país.

Santa Cruz de la Sierra és la ciutat més poblada de Bolívia, amb 1,5 milions d´habitants. És també la capital econòmica i els seus habitants estan molt descontents amb les polítiques proindígenes de l´Evo Morales (fetes des de la Paz), la qual cosa fa que demanin més autonomia . Tot i que em sembla que l´unic problema és que els que fins ara havien tingut el poder no han pait gaire bé el fet que el que mani ara sigui un indígena. Santa Cruz és una ciutat dissenyada amb tiralínies, carrers i avingudes rectes i llargues i amb diferents anillos que la circunvalen. La plaça i l´esglèsia són d´estil colonial de l´època de la conquista. Poca cosa hi ha per veure, o sigui que deseguida que ens hàgim refet marxarem.

Retorn

Ja som a casa, la travessa ha finalitzat, el temps perfecte, el viatge també, vent de popa tota l´estona, els nusos per hora moltíssims... Ah, me n´ oblidava, la tornada l´hem feta amb avió. Finalment no vam poder sortir de port perquè les previsions meteorològiques ho desaconsellaven. El Tumbelino s´ha quedat a Castelsardo. Aquest any no hem pogut repetir la fantàstica experiència de l´any passat quan la travessa va ser perfecta. Almenys hem aprofitat per relaxar-nos a port mentre esperàvem una finestra de bont temps que mai ha arribat. Quan et passes uns quants dies en un lloc nou sempre descobreixes coses, matisos que si hi fossis de passada segur que no apreciaries. Sardenya és un lloc on encara hi ha platges completament verges , sense la taca de formigó que fa anys tenim a la Costa Brava.

Luna

(c) J.M. Llach

La Luna és una gossa molt simpàtica, no té el pèl ni curt ni llarg, ni blanc ni negre, és de color gris xispejat, es trobava en el comitè de recepció el dia que vam entrar al port de Castelsardo en qualitat de nàufrags remolcats per la marina italiana, té les orelles caigudes a mig camí i en la mirada el pòsit que deixa una vida difícil, sense reflexar; però en cap moment la desconfiança que deixen les ingratituds i les traicions.
Desseguida vam congeniar, era feliç perquè la seva sort havia canviat, ens ho va explicar la seva mestressa, una dona alemana amb una humanitat evident tant per fora com per dins; la va trobar abandonada al port de l’Alguer i la va recollir a bord del seu veler fins a la seva base a Castelsardo on es va convertir en la reina del pantalà i on ens vam conèixer.
L’amistat va ser fàcil, entre altres coses perquè al Tumbelino hi havia la millor cuina del port i ella sabia que al barco de la bandera groga i vermella sempre hi trobava alguna cosa a més d’amistat.
La pobra dona patia perquè sempre teníem la Luna davant de la popa del nostre barco, es disculpava i se l’emportava. Als matins anaven juntes a córrer i en arribar era recompensada amb una dutxa de manguera, sempre anaven juntes i les remullades eren constants, sempre molla i feliç.
Hem tornat a Castelsardo, a punt de tornar a casa i em feia il.lusió acomiadar-me d’ella. Vaig guardar-li dos talls de carn que portaven masses dies de peregrinatge a la nevera . La Luna ens estava esperant , es va menjar la carn d’un sol mos, va venir a saludar-me i se´n va anar.
L’he vista passar continuament al llarg del pantalà, camina poc a poc, el morro a un pam del sòl i el gest trist i cansat; no era el mateix gos, es veia amb l’expressió dels seus ulls de color caramel, en la poca il.lusió per la nostra cuina, amb la manera com em mirava quan li deia coses tot rascant-li el cap.
Finalment vaig descobrir quin era el motiu de tanta tristesa; la seva mestressa ja no hi era; no sé on hauria anat.
A vegades hem de llegir llibres amb històries complicades i llunyanes perquè alguna cosa ens mogui el cor; hem de veure pel.lícules cares, plenes de gent i mitjans i amb arguments rocambolescos per descobrir menys coses de les que era capaç d’explicar la mirada d’aquesta gossa. No sabem admetre que el ser més proper i insignificant ens podria omplir el cor de sentiments, de lleialtats i de vida si sabéssim mirar i si intentéssim comprendre.
Quan amb el cor destossat intento acaronar-la per donar-li consol, observo amb la seva mirada agraïda la inutilitat del meu intent.
La vida, els sentiments s’escapen entre les nostres mans sensa poder-los aturar, fan el seu camí indiferents al nostre dolor i ens fan sentir culpables de la nostra pròpia impotència.
Fa dos dies que no veig la Luna i sento un buit molt gran, a la nit la seva silueta em mira desde la popa del Tumbelino, estiro la mà per acaronar-la però ja no hi és.

Josep Maria Llach

Castelsardo

És diumenge, el mar s´encrespa i arriba la tramuntana que ens ha impedit iniciar la travessa entre Castelsardo i Roses. Fa tres dies que esperem una finestra de bon temps per fer-nos a la mar i començar el viatge. L´última previsió meteorològica ens fa ser optimistes i esperem fer-ho d´aquí un parell de dies. Vaig arribar amb avió fins a l´Alguer des d´on un autobús que em va portar fins al destí. Allà, la tripulació del Tumbelino ja m´esperava. Llavors la meteo anunciava un temporal de vent i la moral no era gaire alta. Ells ja fa un mes que volten per aquí, navegant pel braç de mar que hi ha entre Còrcega i Sardenya.
La vida a port transcorre plàcidament , amb molta calma. Matem el temps com podem, dormint, llegint, passejant sense rumb pel poble o amb un bon suquet de peix. Aprofito per anar-me a afeitar en una barberia; tot un plaer.
Castelsardo és una pintoresca població al nord de Sardenya. El poble s´ha anat escampant per la falda d´una muntanyeta coronada per una fortalesa genovesa. Antigament servia per controlar l´estret de Bonifaci. Actualment és un petit destí turístic amb visitants d´arreu d´Europa. Al capvespre és agradable caminar pels seus carrers i veure els seus habitants practicant allò tan italià del mostrar-se i ser observat; tota la família s´arregla i surt al carrer. Les pizzeries i les tratories són plenes. Les vespes piagio passen a tota pastilla sortejant els cotxes parats al mig de l´asfalt, mentre els seus pilots porten el casc al clatell o al colze per no desfer els seus pentinats engominats mentre parlen pel mòbil. Un parell de cotxes es paren al mig del carrer per saludar-se. Es forma una cua de cotxes, sonen clàxons i insults. Uns joves observen amb mirada lasciva unes ragazzes que els hi passen per davant. Un grup d´homes gesticulen i criden; podria semblar que discuteixen, però no. Als vespres, a la plaça hi toquen música en directe . El primer dia assistim a un concert de veus polifòniques. Ahir anunciaven cants tradicionals sards. La cosa prometia però va quedar en un espectacle de dances i cançons acompanyades per música electrònica. Tot plegat, petits actes d´aquesta obra de teatre que és la vida i que els italiants tan bé i tan apassionadament saben interpretar.

Beijing

Justament ara fa un any, abans d´entrar a Mongòlia, vam fer escala uns dies a Beijing. Una megalòpolis que de cap manera et deixa indiferent i que aquests dies està en boca dels mitjans de comunicació pels imminents Jocs Olímpics que estan a punt d´iniciar-se d´aquí a menys d´un mes. Vam comprovar l´eufòria per tenir-ho tot a punt i com les obres de (de)construcció avancen a bon ritme. I tot controlat per la omnipresent mirada de Mao mentre el capitalisme més ferotge i el comunisme més repressó van de bracet.

Ter

Moltíssimes vegades he creauat el Ter pel pont de Verges. Des d´aquest punt la visió del riu és molt limitada i sempre la mateixa. No m´hagués imaginat mai que uns metres riu avall hi hauria el que hi ha. Amb l´Iscle vam recòrrer amb un kaiak el tram de riu que va des de la resclosa de Canet fins a la d´Ullà. Allà dins i gairebé impossible d´apreciar des de qualsevol de les dues ribes degut a l´espessa vegetació ens va semblar que ens trobàvem nevegant per l´Amazones o qualsevol altre riu enmig d´una selva. Vam veure blauets, ànecs, agrons, bernats pescaires, martinets de nits, oriols i fins i tot algun falcó. L´espectacle va ser grandiós i la posta de sol no tenia preu. Només ens va faltar veure llúdrigues.

Gaig blau

Ja fa una colla de dies que al matí quan vaig a treballar, a prop d´Ullastret, em trobo un gaig blau en uns fils de la llum. Quan paro el cotxe per contemplar-lo el paiao aixeca el vol i marxa a posar-se a qualsevol altre lloc més lluny. Amb permís del blauet i l´abellerol, el gaig blau és un dels ocells més bonics que podem veure per aquestes contrades. El seu blau elèctric i gairebé enlluernador fa que la seva identificació no porti a confusió.

Dragan i Lawrence

Andrzej Dragan i Joey Lawrence són dos noms que actualment estan marcant tendència en el món de la fotografia digital. Aquí van un parell d´imatges fetes per ells i un link a les seves webs.

http://andrzejdragan.com/

http://www.joeyl.com/

(c) J. Lawrence

(c) A. Dragan

Blogs de viatges

D´entre la gran quantitat de blogs existents a la xarxa, aquí en van un parell. Tots dos tenen com a tema principal el món dels viatges; el primer està centrat amb la Ruta de la Seda. I el segon està dedicat a difondre webs, blocs i tota mena d´informació de viatges escrita en català. Recentment en aquest últim hi ha aparegut una referència al meu.

http://amudaria.blogspot.com/

http://blocdeviatges.blogspot.com/search/label/Mong%C3%B2lia

Duforspitze (4634m)

"M’agradaria veure el lleopard de les neus, però si no el veig també em semblarà bé". Qui escrivia aquestes paraules era Peter Matthiessen al llibre El Lleopard de les Neus. Nosaltres no preteníem veure l´ esquiu felí, ni tan sols visitar el Dolpo, la cara oculta del Nepal. El nostre objectiu, més modest, era intentar pujar el Duforspitze (4634m) , la punta més alta del massís del Monte Rosa als Alps, situat a la frontera entre Itàlia i Suïssa. Però com Matthiessen, si no ho aconseguíem no passava res perquè del què es tractava era de gaudir de la muntanya i del camí. No tot és arribar al cim, allò que et trobes per arribar-hi també val la pena: la majestuositat de les muntanyes que et fan sentir molt petit; la fascinació que desperten les glaceres, amb la seva aparent quietud i les capritxoses formes que formen immensos blocs de gel; les esquerdes i fissures, algunes de les quals sembla que hagin de conduir a les entranyes de la terra; els seracs desgastats per l’aigua que els deixa en un estat de fràgil equilibri; el soroll sord provocat pel despreniment d’un serac o una allau de neu; les marmotes que corren a amagar-se al nostre pas; els isards que salten desafiant les lleis de la gravetat; una perdiu blanca que comença a canviar el plomatge; un tall de pa i embotit per sopar acompanyat d’un plat de sopa calenta; dormir ben calentó dins el sac al refugi; o la figura imponent i mil vegades retratada del Cerví just davant nostre... Tot això fa que l’experiència de la muntanya sigui única.

El grup el formàvem els mateixos que les altres expedicions als Alps, en Marc, en Sixte, l´ Elisabet, l´ Ivan i jo. El desplaçament, per anar més còmodes i descansats, el vam fer amb avió fins a Bergam, on vam menjar la pitjor pizza que es deu fer a Itàlia. D’allà, amb cotxe llogat, fins a Zermatt on un cremallera ens deixa a 2700 metres i ens estalvia una bona caminada. Per arribar al refugi (2800m) hem de creuar pel damunt una llengua glacial. Trobar el camí marcat no és fàcil perquè el moviment del gel fa que aquest canviï constantment. Hem d’anar amb molt de compte, arreu hi ha esquerdes perilloses i moltes vegades tapades per neu mig fosa. Els últims 200 metres de desnivell ens fan suar de valent. Al refugi no hi ha gairebé ningú i aquesta època de l’any no és guardat. Uns suïssos ens diuen que hi ha molta neu i que les altes temperatures no la deixen endurir. Això ens desanima. A la matinada iniciem l’atac al cim i ràpidament guanyem altura per una espatlla de roca i terra. La moral ens puja. Però l’alegria ens dura poc. Poc després ens comencem a enfonsar a la neu, no hi ha traça oberta i no trobem el camí i ens adonem que tanta neu acumulada pot ser perillosa i optem per recular . El cim haurà d’esperar. A Zermatt ens refresquem amb una bona cervesa i comencem a fer plans per tornar-hi un altre dia i en una època de l’any més favorable.

Nepal

Amb pocs dies de diferència dues notícies que fan referència al Nepal, un país del qual en tinc un molt bon sabor, han saltat als mitjans de comunicació. La primera , i la més tràgica, feia referència als problemes que va patir Iñaki Ochoa a l´Himàlaia, i que li van costar la vida. Aquest alpinista navarrès intentava escalar la cara sud de l´Anapurna, el desè cim més alt de la terra; no el més alt però si el més perillós. Va desistir a 100 metres del cim i va esperar gairebé una setmana a 7400 metres un equip de rescat format per un grup dels millors alpinistes. Després de llegir les cròniques d´un rescat d´aquesta magnitud i malgrat el final tràgic, a un se li posa la pell de gallina de veure com aquest grup no dubta a fer tot el possible per intentar baixar un company moribund per damunt dels 7000 metres sobre el nivell del mar, allà on l´aire gairebé és irespirable i els helicòpters no poden sobrevolar per la finura d´aquest aire.

L´altre notícia, en aquest cas bona, l´he sentit avui . Després de 240 anys la monarquia abandona el poder i el Nepal es converteix en una repúblia. No he pogut evitar sentir una gran alegria per aquest país i les seves amables gents. Finalment , una llum d´esperança s´obre pel poble nepalí i es desenpalleguen d´una vegada per totes d´un monarquia que era la font d´uns quants dels seus mals. Set anys enrera però, ho recordo com una tristesa quan pocs dies després d´haver tornat a casa , l´actual rei Gyanendra, en una matança a palau va acabar amb la vida del seu germà Birendra i la del príncep hereu. Pels carrers on llavors m´havia passejat entre les seves gents amables i rialleres, amb olors, colors, sorolls de tota mena i mil estímuls més , ara tot era violència i altercats i per les valls de l´Himàlaia una ombra de desgràcia complicava la vida de les seves gents.


Iñaki Ochoa a l´Anapurna (c) Iñaki Ochoa

Valls del Khumbu

Namche Bazar

Everest

Poesia infantil

Poema dels alumnes de 2B de l´escola de Begur, fet per ells mateixos per celebrar el passat Sant Jordi.
Recentment aquest poema ha estat publicat en un blog dedicat a la poesia infantil i juvenil de Cocentània (Alacant).

LA PRIMAVERA

La primavera ha nascut
i l´hivern ha desaparegut,
l´aigua encara és freda,
canta la cadernera i floreix l´alzinera,
juguem a l´era i tot ens alegra.
La gent contenta al carrer ha sortit,
al camp les flors han florit
i tot té un color verd i bonic.

alumnes de 2B

http://www.xtec.cat/ceipdoctorarruga/
http://bibliopoemes.blogspot.com/search?q=Begur

Paris Roubaix

(c) Timm Kölln
(c) Timm Kölln

(c) Timm Kölln

(c) Timm Kölln

(c) Timm Kölln

(c) Timm Kölln

(c) Timm Kölln

(c) Timm Kölln

Els que som bon aficionats al ciclisme, a part del Tour de França, ens agrada seguir altres curses. Una d´aquestes és la Paris Roubaix. Aquesta proba és també coneguda com l´Infern del Nord perquè així és com va quedar el nord de França després de la I Guerra Mundial. La Paris Roubaix és un anacronisme en el ciclisme modern de carreteres ben llises i ben aslfaltades, és un salt al passat. Aquesta cursa és totalment planera , sense cap desnivell però es disputa per camins sense aslaftar o per sobre de trams adoquinats; trams que molts d´ells no s´han restaurat des de fa més de cent anys i són plens de forats. Si plou, llavors el terreny es converteix en un gran fangar i és com si el propi diable pedalés amb els ciclistes. Al guanyador se l´obsequia amb una llamborda i la glòria eterna. Per la resta les tan esperades dutxes del velòdrom, on finalitza la cursa després de 265 kms.
Els ciclistes espanyols tradicionalment han esquivat aquesta cursa per considerar-la perillosa però n´hi ha dos que senten gran devoció per ella, en Pedro Horrillo i en Joan Antoni Flecha. A les categories inferiors vaig coincidir amb aquest últim i ja llavors, 10 o 12 anys enrera, era com diuen els italians un fuoriclasse i ho guanyava gairebé tot. Avui a El País Semanal hi apareix un reportatge dedicat a la cursa amb aquestes impactants fotografies de Timm Kölln

http://www.elpais.com/articulo/portada/carrera/dura/mundo/elpepudep/20080518elpepspor_6/Tes

http://www.timmkoelln.com/

MONGOLS