Va de bèsties

No, no es tracta d’una faula d’Isop. El dissabte va ser la matança del porc i el diumenge el Carnaval de l’ós de Prats de Molló. El gall de moment el deixem per una propera entrada.

En Cisco del Querol

Ja sé que la notícia és vella però en produir-se mentre em trobava de viatge en vaig tenir coneixement no fa gaire. Fa poques setmanes vaig saber que s'havia mort en Cisco del Querol, el popular eugasser que durant tants anys s’havia cuidat dels ramats de cavalls d'Espinavell quan aquests pasturaven per sota el Costabona. En Cisco del Querol formava part d'una generació que poc a poc s'acaba, "material d'abans de la guerra" en deien els meus avis. La fotografia que il·lustra l'entrada vaig tenir l'oportunitat de fer-li durant la fira de l'any 2010 pocs moments abans que se li retés un homenatge i se li entregués la medalla de la vila de Molló. Ell era dins un cotxe esperant-se per l'acte i quan el vaig veure li vaig demanar per retratar-lo. El resultat va ser aquesta mirada...

Lady Boys

Al subcontinent indi, els Hijras o Lady Boys són una casta de transsexuals que es vesteixen de dona. El seu origen es remunta a l’època de l'imperi Mogol quan vigilaven els harems dels governadors i emperadors. Dins la societat gaudien de prestigi i pels seus bons contactes i bona situació tothom volia la seva amistat per tenir accés directe amb l’emperador. Al Pakistan, a partir dels anys 70 i 80 i amb l’augment del radicalisme i conservadorisme religiós i del jihadisme provinent de l’Afganistan, comencen a tenir problemes i a ser perseguides. Moltes vegades són rebutjades per la pròpia família i amenaçades pels talibans i fugen per anar a ciutats com Lahore on ho tenen més fàcil per passar desapercebudes. Actualment malviuen ballant i fent d’extres en pel.lícules, actuant en festes i celebracions o prostituint-se.

Per Àsia des de casa

Ja fa unes quantes setmanes que vam tornar del viatge però les històries, anècdotes, fotografies i altres curiositats diverses són moltes i per tant els motius per rememorar-ho també. Per començar amb aquesta sèrie que s'inicia avui algunes dades...

2: els viatgers.
7: els països visitats.
129: els dies viatjant.
154: metres sota el nivell del mar, el punt més baix del viatge, a la depressió de Turfan.
4.693: l'alçada màxima assolida, al coll del Khunjerab.
17.174: les fotografies fetes.
17.484: els quilòmetres recorreguts entre Istanbul i Bombai.
Infinites: les experiències viscudes i els bons records.

Madrid

Entrada d'any nou des de Madrid.

100 anys de la conquesta del Pol Sud

L'expedició britànica Foto: Henry Bowers (AFP)

Roald Amundsen Foto:Time/ Life / (Getty)

L'arribada al Pol Sud Foto: Illustrated London News (Getty)

Ahir es van celebrar 100 anys de la conquesta del Pol Sud, una altra d'aquelles gestes en les quals es recorda més el perdedor, el britànic Robert F. Scott que el vencedor, el noruec Roald Amundsen. Veient les imatges i els mitjans de l’època, no costa gaire imaginar que allò sí que devia ser un viatge de veritat i una gran aventura; el demés són tonteries…

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (i 22)

Salam Bombai

Fins aquí hem arribat. Bombai, o Mumbai com se l’anomena ara, representa el final del trajecte d’aquesta petita aventura començada una calorosa tarda de juliol. Del Mediterrani a l’Índic. La nostra alegria per haver arribat fins aquí és immensa i estem molt orgullosos d’aquest viatge però també ens sentim una mica tristos perquè això ja s’acaba. Tenim moltes ganes de veure a la família i als amics però no ens importaria continuar una temporada més. Tal i com desitjàvem al principi, el camí ha sigut “llarg, ple d'aventures i ple de coneixences”. Els nostres ulls han vist coses que no ens haguéssim imaginat mai, hem creuat deserts i muntanyes, hem vist mars sense aigües i d’altres que han vist navegar segles d’història per les seves, hem passat molta calor i una mica de fred, han posat a proba la nostra paciència amb visats que no arribaven mai i també ens hem emocionat i divertit molt però sobretot hem conegut gent. Gent fantàstica i encantadora, amb altres creences i formes d’interpretar la vida, de races i cultures diferents però persones humanes al cap i a la fi. A moltes d’elles possiblement no les veurem mai més i d’altres segur que ens les tornarem a trobar però totes ja per sempre més formaran part del nostre record. Ara tocarà pair amb temps i calma totes aquestes experiències que mai oblidarem.

Amb aquesta entrada tanquem la sèrie Per Àsia amb una motxilla i una càmera i aprofitem per donar les gràcies a tots aquells que durant aquests mesos s’han interessat per nosaltres, ens han seguit i animat, ens han buscat informació que necessitàvem, ens han fet favors a distància, penjat entrades al blog, enviat missatges, fotos i vídeos al correu electrònic i al facebook o han dedicat una estona del seu temps a seguir aquest humil blog.

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (21)

Índia

Índia, la darrera etapa del viatge. Pocs països hi deu haver al món que et despertin sentiments tan contradictoris i oposats com aquest. En un obrir i tancar d’ulls passes de la més profunda fascinació que t’hi faria viatjar durant mesos a estar-ne ben fart i tip i voler fugir amb el primer avió que surti per no tornar més. Misèria, opulència, riquesa, pobresa, brutícia i merda a per tot arreu, olors pestilents o l’omnipresent paan que tot ho impregna, el menjar especiat, els colors vius dels saris de les dones, la música bangra, les películes de Bollywood, les inevitables vaques sagrades, gossos, corbs, rates... l’agradable soroll del motor d’una royal enfield, el poc encant i la pèrdua d’autenticitat dels llocs més turístics on la gent només et crida per encolomar-te qualsevol cosa per unes poques rúpies, un parell de venerables shadus en un petit poble del Rajastan, l’espiritualitat de la vida quotidiana, ciutats que no donen mai treva als sentits, grans aglomeracions de gent, els rapinyaires conductors de rickshaws... i un llarg etcètera. Potser aquí rau una part del misteri i la màgia d’aquest país tan divers i variat que no deixa mai indiferent a ningú.

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (20)

Jodhpur, la ciutat blava

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (19)

Pushkar

Quan vam sortir de casa, per allà el mes de juliol, teníem la intenció de creuar el continent amb un parell de mesos i passar-ne un parell més a l’Índia. Però ja se sap que en això de viatjar s’ha de sortir de casa amb un pla al cap per tal d’anar-lo variant al llarg del camí. Al final el temps dedicat al país dels hindús no arribarà al mes però teníem clar que un dels llocs on ens havíem de parar era a Pushkar durant la setmana de la seva famosa fira.

Polsosa, sorollosa, bulliciosa, bruta i molt i molt turística però tot i així val la pena venir, almenys un cop a la vida, a la fira de camells que cada anys es celebra a Pushkar al Rajastan pels volts de la lluna plena de novembre. Evidentment el protagonista principal és el camell però a part també hi ha espectacles musicals, números de circ, atraccions, parades de menjar, encantadors de serps...

Per Àsia amb una motxilla i una càmera (18)

Lahore

"Ara em dirigiré lluny, luny cap al nord tot jugant la Gran Partida..."

Rudyard Kipling, Kim, 1901

La direcció nostre no és nord com que la que va agafar en Kim ni tampoc arribarem tan lluny perquè ja gairebé ens apropem al final del viatge, des d'Istanbul fins a l'Índia per terra. D'aquí pocs dies creuarem la frontera per acabar de passar el darrer mes del viatge per terres indies.

Lahore és una d'aquelles ciutats que et xucla tota l'energia i que no te l'acabes mai però a canvi el què n'obtens paga la pena l'esforç. El millor dia és el dijous quan s'organitzen diferents actes culturals per la ciutat. Un dels més espectaculars és el de les danses i percussions sufís on el públic s'extasia amb els ritmes i els balls giratoris. Per cert, la sensació era d’estar envoltats de gitanos en un concert de flamenc; de fet els orígens del poble rom són per aquestes terres...