dilluns, 26 de febrer de 2018

Mekong: el Delta i el sud del Vietnam (i 4)


 Mercat de Long Xuyen

Mercat de Cai Rang
Vietnam

Cada generació té la seves guerres mediàtiques. A través del cinema i la cultura d'Estats Units (no acostuma a ser habitual que siguin els perdedors els que expliquin la història) ens han arribat moltes imatges de la guerra del Vietnam a aquells que encara havíem de néixer quan va tenir lloc. Tot i això, no havia sentit a parlar mai de la gran Ofensiva del Tet del mes de gener de l'any 68. Coincidint amb la nostra arribada al sud del Vietnam i per commemorar el 50 aniversari de l'operació militar, la web de la prestigiosa agència de fotografia Magnum publica un recull d'imatges que el fotògraf Philip Jones Griffiths va fer durant l'atac. La campanya va consistir en una sèrie d'atacs meticulosament preparats i per sorpresa contra les forces del Vietnam del Sud i els seus aliats americans i en diferents punts del territori vietnamita. Militarment va ser un desastre pels qui la van llançar, l'Exèrcit Popular del Vietnam del Nord i el Viet Cong, però va significar el punt d'inflexió de la guerra, ja que a l'opinió pública nord-americana li va ser difícil pair l'elevat nombre de baixes dels seus soldats; cada vegada es van produir més protestes que demanaven la retirada de les tropes. El final de la història és de sobres conegut: un país que lluitava per decidir el seu propi futur acaba endossant una dolorosa derrota a l'exèrcit més poderós del món i el fa fugir amb la cua entre cames.

Deixem enrere Phnom Penh i els seus excessos de la manera més gloriosa que ho podíem fer, per via fluvial, navegant les cada vegada més amples aigües del Mekong. Pels súbdits del gloriós regne d'Espanyistan, els tràmits burocràtics per entrar a Vietnam són fàcils i ràpids. En un control a la riba del gran riu, ens estampen al passaport un visat de turisme de quinze dies (suficients pel que ens queda de viatge) i sense pagar ni cinc. Val a dir que el grup de retraités francesos que viatgen amb la mateixa barca que nosaltres tampoc tenen cap problema per obtenir el salconduit.

Canals del Delta

Un cop arribat al sud del Vietnam el riu es divideix en cinc braços principals i centenars de canals i corrents d'aigua amb amplades molt diverses. Ens desviem del Mekong, a través d'un canal que comunica amb el riu Tonle Bassac arribem a Chau Doc. Situada als marges d'aquest riu és el nostre primer contacte amb Vietnam. El canvi és evident, centenars de motocicletes, amb els corresponents clàxons, ocupant tota la calçada i amb un nombre de passatgers que oscil·la entre una i sis persones. El ciclista d'una bicicleta amb carro incorporat de seguida ens diu que sap on és la guesthouse on volem anar i ens carrega. No tarda gaire a demanar al primer que troba que l'indiqui on ens ha de portar. Encara no ens hem tret les motxilles de l'esquena que la simpàtica i xerrameca mestressa ja ens afalaga per mirar de saber quins són els nostres plans més immediats i si volem fer alguna nit més de la que tenim reservada (tenim per costum reservar-ne una i si ens agrada el lloc ens hi quedem més temps). Gràcies a ella, també descobrirem que el Tet no és cap riu, vall, ciutat o qualsevol altre accident geogràfic que va donar nom a l'ofensiva militar de la guerra.

El Tet, o any nou lunar, és la festa més important i popular del Vietnam i marca l'inici de la primavera. Durant aquest moment de l'any s'aprofita per fer neteja i ordenar la casa, decorar-la amb flors i plantes, visitar familiars i amics i sobretot menjar moltíssim. El país queda parat i condiciona totalment el viatge pel país ja que els horaris canvien, molts llocs tanquen i costa desplaçar-te perquè les carreteres es col·lapsen i els transports van plens de gent que es mou per visitar amics o tornar al poble amb la família.

Celebrant el Tet a Can Tho

A Chau Doc lloguem un barquer que ens passeja pels canals; abans de pujar, el fang li arriba als genolls mentre empeny la barca. Tots els llims i materials en suspensió que el riu ha transportat fins aquí, durant l'estació seca i amb la baixada de nivell de les aigües queden al descobert, no és fàcil quedar-s'hi literalment enganxat. Una vara que marca les crescudes del riu dóna fe de fins on pot arribar el nivell de l'aigua; les senyals que marquen els punts més alts són ben bé a un parell de metres de terra; i això que ara ens trobem a un centenar de metres de la riba del riu. El barquer ens porta a visitar una piscifactoria i a fer una volta per la comunitat cham musulmana que hi ha pels voltants. No deixa de sobtar trobar seguidors de la fe mahometana per aquestes terres. A la tarda pugem fins al Mont Sam, un turó des del qual es té una bona visió dels verds camps d'arròs que s'estenen fins allà on la vista allarga.

Fem i desfem itineraris i plans i ens trenquem el cap mirant d'esbrinar de quina manera el Tet ens afectarà menys els desplaçaments i visites pel Delta. A un parell d'hores de Chau Doc aprofitem els dies previs a la festa per visitar el mercat flotant de Long Xuyen. Matinem molt, el dia comença a despuntar; el moviment pels carrers d'aquesta població ja és màxim i els ferris que creuen motocicletes, cotxe i persones d'una banda a l'altra de riu ja es troben en ple funcionament. Com que queda una mica apartat de les principals rutes turístiques i encara hi ha força activitat, podem gaudir de la que acabarà sent la millor experiència en un mercat flotant al Vietnam.

Estàtua de Ho Chi Minh a Can Tho

A les basses del rústic bungalou de Can Tho, una simpàtica granota entra a l'habitació; a fora un blauet espera en una branca propera a l'aigua per llençar-s'hi al més mínim moviment. Als concorreguts i famosos mercats de Cai Rang i Phong Dien, als afores de Can Tho, no tenim sort; hi ha més barques de turistes que locals; el Tet ja ha començat i l'activitat mercantil està sota mínims. Sembla ser que ja tothom té el rebost ple i a punt per començar els àpats.
A Phong Dien ens perdem, amb un altre simpàtic barquer i la seva barca de rems, pel laberint de canals que hi ha mentre els primers rajos de sol es filtren per entremig de les palmeres i l'espessa vegetació. Gent que renta la roba, una barca carregada de fruita per vendre, algú que neteja el pollastre acabat de matar; gaudim de les escenes quotidianes que tenen lloc arran d'aigua, mentre el barquer ens canta una cançó.

De tornada parem al tranquil temple budista de Thiên Vièn Trúc Làm Phurong Nam. A la tarda al centre de Can Tho, l'activitat és més frenètica. Famílies al complet amb els millors vestits surten a passejar. En una pagoda les parelles joves posen sota espirals d'encens penjades del sostre i partícules de cendra que cauen. Un muntatge floral d'estètica kitsch serveix de decorat per retratar-s'hi. El fotògrafs fan l'agost. L'Oncle Ho (Ho Chi Minh, president de la República Democràtica del Vietnam entre el 54 i el 69) contempla l'escena impassible des del seu pedestal. Consumisme i comunisme junts i de bracet.


A l'illa de Phu Quoc

Des de Rach Gia, a la costa sud-est del Vietnam, un viatge de dues hores amb ferri ràpid ens porta a l'illa de Phu Quoc. Geogràficament situada al Golf de Tailàndia i més propera a Cambotja l'illa pertany al Vietnam. El seu aire tranquil i relaxat i sobretot la promesa de platges on estirar-se al sol (o a l'ombra) i no fer res, la fan un destí ideal per refer-se dels rigors d'un viatge pel Mekong de gairebé dos mesos.
Lloguem una motocicleta per moure'ns per l'illa. El sud i els voltants de Duong Dong, la població més important, estan més explotats pel turisme; complexos hotelers i edificis de dubtosa estètica s'hi alcen i les platges són més concorregudes. El nord encara és força verge i les platges gairebé són desertes, com la de Dai Beach. Al poble de Bai Bien Dau un local amb la seva barca ens porta fins una zona corallera per fer immersió lleugera. Segurament hi han llocs molt més bonics al món i amb més diversitat de peixos i paisatges submarins, però la nostra primera experiència fent snorkeling ens deixa la mar de satisfets.

Aprofitant que el Tet encara dura, al vespre el divertit propietari dels bungalous on ens allotgem convida a una barbacoa els turistes que hi estem allotjats. Ens fem un fart de riure amb les traduccions que proposa la veu del traductor automàtic del telèfon mòbil. Costa molt seguir el seu ritme de beguda. Els “Yo Yo!!”, l'expressió vietnamita per brindar, s'enganxen un darrera l'altre.

Trànsit fluvial a Ben Tre

Després d'uns dies de descans i amb les piles ben carregades per encarar la recta final del viatge, tornem al Delta. El mar està més mogut que a l'anada i mig passatge acaba traient l'esmorzar. Una aliança indi/catalana ens permet desempallegar-nos de la màfia del taxi que campa pel moll de Rach Gia sota un sol que crema. Corrents i suplicant que ens retornin l'import de bus d'un bitllet comprat massa aviat, pugem a una mini furgoneta sobre carregada i ja en marxa. Aconseguim el propòsit d'enllaçar transports per arribar a Vinh Long i no haver de fer nit a Can Tho. A Vinh Long ens descarreguen als afores de la ciutat amb amb el sol ja ponent-se. Aquí encara tothom està de celebracions de cap d'any i al matí següent l'activitat mercantil al mercat flotant local continua sota mínims. A l'illa del mig de l'ample braç que forma el Mekong la vida transcorre sense gaire pressa.

Si la banda sonora de pobles i ciutats és el brunzit que de l'enorme eixam de motocicletes que cobreixen l'asfalt de carrers i carreteres, l'espetec i el tronar de barques petites i barcasses és el so habitual de braços i canals del Mekong. Sota el pont de Ben Tre, fràgils barques de pescadors es balancegen amb les onades que aixequen embarcacions més grans i amb la línia de flotació molt baixa pels carregaments de sorra, cocos o maquinària pesada. Gaudim de la darrera posta de sol al Mekong abans d'apartar-nos del riu i dirigir-nos a Ho Chi Minh.

 Celebrant el Tet a Saigon

Saigon

Samarcanda, Isfahan, Saigon... Hi ha noms de llocs que porten connotacions mítiques i desperten la imaginació del viatger només de pronunciar-los. Saigon, el nom antic de l'actual Ho Chi Minh (HCMC pels amics), és un d'aquests. Escenari de guerres i batalles al llarg del segle XX, avui dia el seu passat turbulent sembla quedar lluny.

Al Museu del Record de la Guerra comprovem com la del Vietnam continua despertant interès i fascinació més de 40 anys després d'haver finalitzat. La seva visita és un repàs des de l'inici del conflicte fins a la sortida del darrer americà de l'ambaixada de Saigon. Fa feredat veure les atrocitats i els efectes posteriors que les mines i les fumigacions químiques amb napalm i agent taronja han causat i causen a la població. Al pis superior una exposició fotogràfica titulada Requiem, exposa imatges preses per fotògrafs d'ambdós bàndols morts durant el conflicte, entre ells els llegendaris Robert Capa i Larry Burrows.

Pagoda taoista de Phuoc Hai Tu

Amb totes les seves virtuts i defectes i juntament amb Bangkok i Phnom Penh, Saigon culmina la trilogia de les grans megalòpolis del sud-est asiàtic. Inicialment ens havia semblat una ciutat menys ferotge del que ens l'havien pintada; després d'un dia voltant pels seus carrers, el soroll de centenars de milers de motocicletes rugint i la forta pujada de temperatura dels darrers dies la fan insuportable. Entrar en una pagoda taoista o budista és fer-ho en un oasi de calma i tranquil·litat enmig de tant d'estrès. Una cerimònia de purificació i de bons auguris té lloc a la pagoda budista de Giac Lam mentre a la taoista de Phuoc Hai Tu, els feligresos sota un núvol intens d'encens adoren a l'Emperador de Jade i ídols diversos.

Museu del Record de la Guerra de Saigon

Un vol de menys de dues hores de durada ens retorna a Bangkok per tancar el cercle iniciat setmanes enrere. Ens aferrem als darrers moments del viatge contemplant l'skyline de la capital tailandesa des del pis 61 del bar Vertigo, a l'hotel Banyan Tree. Enmig d'un núvol de contaminació, tenebres que comencen a caure, neons, cartells brillants i fluorescents, ens ve a la memòria la pel·lícula Blade Runner. En qualsevol moment esperem l'aparició d'un cotxe flotant, un Replicant o en Rick Deckard i no podem evitar recordar la frase de l'última escena:

"He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió. He vist raigs-C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja (...)"

Ara tocarà assimilar i pair tot allò viscut durant el viatge; un viatge que ens ha portat des del nord de Laos fins al Delta del Mekong seguint el curs del gran riu. Hem intentat captar amb fotografies vídeos o per escrit experiències d'aquests dos mesos. Hi ha sensacions i emocions impossibles d'atrapar i expressar. Unes i altres quedaran fixades a la nostra memòria; esperem que per més temps que les llàgrimes en la pluja.

 Saigon

Bangkok

dissabte, 10 de febrer de 2018

Mekong: Laos i Cambotja (3)


                                              El Mekong al seu pas per Thakhek
LAOS

Thakhaek

Deixem la capital laosiana. El típic camió habilitat per portar passatgers amb banquetes a banda i banda fa la ruta per hotels, pensions, hostals i allotjaments diversos i ens recull al migdia per descarregar-nos en un bus que ens ha de portar a Thakhek. Seguim el curs del riu per la seva riba esquerra; un sol baix a l'horitzó a última hora de la tarda banya l'ambient d'una llum càlida i agradable que ressalta com mai els colors.
Situada en una important ruta comercial entre Tailàndia i Vietnam, Thakhek és la capital de la regió de Khammuan, una vasta àrea formada per materials calcaris que han donat lloc a milers de coves, avencs, espadats i agulles càrstiques que recorden un immens formatge gruyere. La millor forma per descobrir i gaudir de tanta meravella natural és llogant una motocicleta. No hem sortit encara de la ciutat quan ens quedem sense benzina i ens veiem obligats a “col·laborar” amb la causa, abonant la corresponent taxa de 50.000 khips (5 euro al canvi) a la corrupta policia turística; el motiu, no disposar d'un permís de circulació internacional; com si algú ens l'hagués exigit fins ara. Petits entrebancs abans de llançar-nos a l'exploració dels fabulosos entorns off the beaten track. Seguint solitàries i sorrenques pistes que dificulten la circulació ens costa trobar la gegantina i remota cova de Tham Phachan. Encara que poc profunda, l'alçada de la seva obertura i les mides de la seva cavitat ens deixen estupefactes. La sempre present estàtua de Buda ens contempla des d'un sortint en un dels laterals de la cova. Ser els únics encara ens fa gaudir més del lloc.
Tornant aprofitem uns petits gorgs per refrescar-nos i treure'ns la pols que portem a sobre. La carretera que ens retorna a Thakhek transcorre entre camps d'arròs, secs la majoria en aquesta època de l'any. Un intens trànsit de camions carregats de mercaderies, en un sentit i l'altre de la marxa, ens fa extremar les precaucions. Rematem la jornada amb una ben merescuda Beerlao, la cervesa de Laos, mentre el sol va caient a l'altra riba del Mekong i ens obsequia amb una posta memorable.

Phakse

Sempre paral·lels al Mekong continuem el viatge i fem nit a Phakse. La ciutat, capital de la província de Champasak i situada a la confluència del Se Don amb el Mekong, és la porta del sud laosià. No són les bombes de la Guerra del Vietnam que encara queden per explotar, sinó la manca de temps que ens fa desistir de la visita del Plateau del Bolaven. Durant el conflicte fou una regió considerada estratègica, tant per l'exèrcit nord-americà com pel Front Nacional d'Alliberament del Vietnam, el popular Viet Cong.
Ben d'hora, un petit grup de monjos del monestir proper realitzen el Binthabat; nosaltres esperem transport per arribar a Si Phan Don, les 4.000 illes del Mekong, última escala del viatge per Laos abans de passar a la veïna Cambotja.

                                                            El Binthabat a Phakse

Si Phan Don

A Si Phan Don, a la frontera amb Cambotja, el Mekong s'eixampla 14 quilòmetres, l'amplada màxima que assoleix des del seu naixement a l'altiplà tibetà fins a la desembocadura al Mar del Sud de la Xina. Els diversos ràpids i les cascades més grans del sud-est asiàtic (les de Tat Somphamit són les més espectaculars), han sigut tradicionalment el principal impediment natural a la navegació del riu fins a la Xina. A l'època de la colònia els francesos van construir una línia de tren que unia les illes de Don Khon i Don Det per salvar l'obstacle que representaven les cascades. El pont i una vella locomotora amb una colla de cabres enfilades al seu damunt és tot el que en queda avui.
Per fer una merescuda parada en el viatge escollim l'illa de Don Khon, més tranquil·la i sense la gresca i la festa de Don Det,. Fileres de palmeres a banda i banda dels camins, búfals d'aigua a les vores del riu, pescadors amb mètodes de pesca tradicional a les cascades... 

                                         Illa de Don Khon

Aquí la vida transcorre sense pressa i en un ambient plenament rural mentre descobrim l'illa a ritme de pedal i ens relaxem i gaudim en platges de sorra aptes pel bany, sempre protegides dels molts remolins que hi ha i del corrent traïdor. El peix bullit i embolicat amb fulla de plataner o fregit i acompanyat amb un arròs fet amb llet de coco són exquisideses gastronòmiques per completar l'experiència sensorial de l'estada a l'illa.

                                              Cascades de Tat Somphamit

El pas de Laos a Cambotja és ràpid i àgil. Per molts pocs dòlars de més, l'habitual “fauna oportunista” que acostuma a campar per aquestes fronteres, et fa les gestions i tràmits burocràtics i t'estalvia el tracte amb els sorruts funcionaris, també habituals i difícils de defugir en qualsevol frontera.

CAMBOTJA

Una tarda calorosa i l'autobús que s'endinsa per la planúria cambotjana; un ambient carregat de pols en suspensió i una llum càlida. Lectura d'en Norman Lewis i música dels The War on Drugs, la banda sonora personal d'aquest viatge. Parada al típic establiment de carretera que ofereix alguna cosa per menjar i poques garanties sanitàries. Cares i expressions diferents; mirades dures... El temps transcorre lent aquí...

No deixa de ser curiós el sistema monetari del país. El dòlar americà i el riel cambotjà s'utilitzen indistintament. Les combinacions són diverses: pagar en dòlars i rebre el canvi en dòlars; pagar en dòlars i rebre el canvi en riels; pagar en dòlars i rebre el canvi en dòlars i riels... Convé saber que pel tipus de canvi, un dòlar equival a 4.000 riels.

Kratie

A Kratie els conductors de tuk-tuk no semblen estressar-se gaire ni tenir gaire interès per carregar els escassos viatgers que hi fem parada. La guesthouse no és gaire lluny i ens hi arribem a peu; poc a poc els nostres cossos desarticulats tornen a recuperar el seu estat natural.

A la vora del Mekong tot transcorre amb calma i sense pressa; alguna barcassa solitària remunta la corrent pel mig del riu evitant els bancs de sorra que en aquesta època de l'any sobresurten a banda i banda. El sol baix ens enlluerna els ulls.

Ens despertem i esmorzem sense pressa, contagiats per la calma del lloc i amb la companyia de la simpàtica australiana que porta l'establiment. No pensem en la llarga jornada que tenim fins arribar a Siem Reap...

A Skuon, ja avançada la tarda i a més de mig camí esperem el següent bus; deixem per una millor ocasió l'especialitat culinària local, les aranyes fregides...

Siem Reap i Angkor

Arribem a Siem Reap de nit i després d'un altra viatge llarg i esgotador. Siem Reap és la ciutat moderna i bulliciosa construïda al costat d'Angkor, l'antiga capital de l'imperi Khmer. Hotels de tota mena i pressupost, bars i restaurants on es pot degustar qualsevol cosa, mercats i comerços per comprar i adquirir de tot i més... La ciutat gira al voltant del milió llarg de visitants que Angkor atreu cada any.

    Vehicle militar modern per atacar Angkor i amb  ciclista de suport

              El setge turístic al temple Bayon

Per 10 dòlars més de diferència, val la pena pagar l'entrada (72 dòlars!!) d'una setmana, en comptes de la de tres dies i dedicar-n'hi almenys quatre. Els dies de la nostra estada, la calor i la humitat elevades són intenses; enmig de tanta bellesa és recomanable dosificar-se i agafar-s'ho amb calma per no saturar el cervell ràpidament i morir d'esgotament.

                                                  Celebrant la caiguda d'Angkor

Les restes arqueològiques d'Angkor probablement són les més espectaculars del món. Abandonades, oblidades i devorades per la jungla durant gairebé 500 anys, no es redescobreixen fins el S XIX. Els molts conflictes a Cambotja de la segona meitat del S XX les havien mantingut apartades dels circuits turístics, però tard o d'hora havia de sucumbir al turisme de masses. A les cinc de la matinada ens despertem per veure sortir el sol a Angkor Wat. Amb tants turistes que han tingut la mateixa pensada que nosaltres la lluita per aconseguir un bon lloc és aferrissada. Al final una franja de núvols ens frustra la vista i ens deixa a tots amb un pam de nas.

Durant la visita a qualsevol temple (especialment els més famosos) s'ha d'evitar com sigui acabar atrapat dins un grup de turistes xinesos. En cas de no poder-ho evitar s'ha de sortir el més aviat possible ja que és molt important no ser arrossegat pel grup; el seu elevat ritme de visita pot fer que acabis fora del temple molt ràpidament i sense haver tingut temps de completar i gaudir del lloc. També hi ha un risc alt d'acabar amb un pal selfie a l'ull, amb la bandera o paraigua del guia del grup a l'esquena com en una cursa de braus o amb un timpà rebentat per l'escandalós to de parla dels súbdits del País del Centre.

Membre fortament armat dels poderosos exèrcists turístics del País del Centre

Avui dia costa trobar la màgia d'Angkor envoltat de centenars de milers d'altres turistes. Poc s'haurien imaginat els constructors d'Angkor que les defenses que van dissenyar de poc servirien enfront dels moderns exèrcits turístics...

No hi ha mapa que ajudi a comprendre la magnitud d'Angkor. Fins que no t'hi has passejat i voltat un parell de dies com a mínim, és difícil fer-se una idea de l'escala i les dimensions de tot el complex. Els monuments principals són la ciutat d'Angkor Thom, amb el magnífic temple central de Bayon i les 64 sinistres cares del rei Jayavarman. El temple d'Angkor Wat, de magnituds colossals i relleus finament esculpits amb escenes i batalles del Ramayana i el Mahabaratha, les dues grans epopeies hindús. Potser exagerant una mica, Norman Lewis durant la seva visita als anys 50 va dir d'aquest temple que “tots els monuments de l'antiga Grècia podrien englobar-se en aquest únic edifici.” Un altre punt culminant de la visita és el temple de Ta Prohm; aquí jungla i ruïnes mantenen una pugna desigual. És evident que la natura (si la mà de l'home no intervé) acabarà imposant-se.

La mirada sinistra del rei Jayavarman

Autòctons d'Angkor exhibits com a trofeus fotogràfics pels turistes

Batambang

A la colonial i tranquil·la Batambang passem uns dies molt agradables, descobrint entorns rurals, alguna cova de simbologia budista i plena de ratpenats. Però sobretot gaudim amb la gent de Phare Ponleu Selpak. Aquesta escola de circ representa una molt bona iniciativa per protegir infants i joves dels molts perills a què estan exposats en aquest país. La coincidència de l'estada amb l'eclipsi durant la lluna plena mentre en un temple els monjos budistes realitzen una cerimònia d'encesa d'espelmes, serà un d'aquells moments que guardarem a la memòria.

Encesa d'espelmes durant l'eclipsi de lluna plena

Ballarines del circ Phare Ponleu Selpak

Llac Tonle Sap

De camí a Phnom Penh parem a Krakor pe fer un cop d'ull al poble flotant de Kompong Luong, a la riba del Tonlé Sap. Aquest llac, el més gran del sud-est asiàtic i connectat pel riu Sap amb el gran Mekong, és de vital importància per les poblacions que hi ha a les seves ribes, ja que les seves riques aigües fertilitzen els camps de cultiu d'arròs i sobretot produeixen quantitats ingents de peix. La superfície del llac varia considerablement al llarg de l'any a causa d'un curiós fenomen. Durant l'època monsònica es produeix un reflux de les aigües del Mekong cap al llac degut al gran cabal d'aigua que baixa. Sense el llac, segurament tampoc hagués existit Angkor.


Poble flotant de Kompong Luong

Kompong Luong és un poble flotant i mòbil; els seus habitants practiquen un nomadisme fluvial, desplaçant barques habitatges segons quin sigui el nivell del llac. Una part important de la població la formen refugiats vietnamites i com qualsevol poble disposa d'escola, pagoda, església, magatzems, botigues diverses, bar i fins i tot una granja de cocodrils. Tot és mòbil i desplaçable i l'única forma de visitar-lo és amb una barca que et passegi pels seus carrers aquàtics.

Pesca tradicional al llac Tonle Sap

Phnom Penh

L'habitual trepa de conductors de tuk-tuks, àvida de turistes despistats, ens obsequia amb la tradicional benvinguda a qualsevol gran ciutat del sud del continent.
- Hello, Sir!! You need tuk-tuk? Ten dollar, my friend!! (Per un trajecte que en val tres i pel qual n'acabem pagant sis).

Omplint el dipòsit amb fanta de dubtosa qualitat

No triguem a adonar-nos que la capital cambotjana no té res a veure amb la de Laos. Els carrers i avingudes són un caos de cotxes i sobretot milers de motos sorolloses. Aquí impera la llei del més fort i creuar l'asfalt és una autèntica proesa. La tàctica és fer-ho al costat d'un local i mai córrer, s'ha de fer a poc a poc per tal que els conductors i motoristes vagin veient les teves intencions. Els que també són uns professionals de la seva feina són els carteristes. Les mesures a adoptar perquè no t'estirin la bossa o la càmera, mentre camines o circules amb tuk-tuk, han de ser màximes. No costa sentir-se vigilat per algú que està pendent del que portes a sobre...

La confluència dels rius Tonle Sap i Mekong a Phnom Penh

Els camps de la mort de Choeung Ek als afores de la ciutat i l'escola convertida en presó de Tuol Sleng, més coneguda com a S-21, són dues visites obligades per conèixer el genocidi del poble cambotjà sota el règim dels Khmers Rojos i el seu líder Pol Pot. Els arbres que hi ha i els ocells cantant poden crear una falsa sensació de pau. Res més lluny de la realitat. Ambdues visites són el testimoni del viatge d'anada i tornada dels cambotjans a l'infern, empesos per una banda de psicòpates criminals i assassins, liderats per un fanàtic que va substituir Cambotja per una trasbalsada visió d'una societat comunista pura. Tot en nom d'una falsa causa.

Coneixent la tradició corrupta del país i el canvi d'ideologia comunista per la capitalista que han adoptat alguns antics Khmers rojos, em pregunto a la butxaca de qui deuen anar a parar els beneficis de la gestió d'ambdós memorials...

Presó de Tuol Sleng

Els deu dòlars de l'entrada al Palau Reial i a la Pagoda Platejada són una inversió totalment prescindible.

No és la visió del passat el que més pertorba l'ànima a Phnom Penh. Es fa molt sospitosa l'elevada presència d'homes occidentals, en grups, de dos en dos o sols. Tampoc quadra gens la presència constant de "famílies" mixtes, formades sempre per un home occidental i acompanyat d'una dona cambotjana amb fills menors. Una cerca ràpida per internet ho confirma. Un altre mena de depravat campa avui dia per la ciutat, buscant sexe fàcil i barat o infants per abusar... La pobresa, la corrupció, la manca de lleis i d'escrúpols dels protagonistes en són el caldo de cultiu.

Gremi de l'ofici més antic del món

Kampong Cham

Baixant de Laos havíem passat per alt Kampong Cham. A només tres horetes de Phnom Penh i els seus excessos, no dubtem a anar-hi per passar un parell de dies agradables i gaudir de l'ambient rural dels voltants. El curiós i llarg pont de bambú és una de les atraccions principals i uneix la ciutat amb una illa al mig del Mekong.

Tornem a Phnom Penh amb el temps just de pujar a una barca i continuar camí cap al Delta del Mekong al Vietnam, la darrera etapa del viatge.

Pont de bambú a Kampong Cham

Vida rural als voltants de Kampong Cham

dijous, 18 de gener de 2018

Mekong: Laos (2)

                                                   Huay Xai, amb el Mekong al fons

 Huay Chai i Luang Namtha

Creuem amb bus el Friendship Bridge, pont omnipresent entre aquells països que utilitzen un riu per marcar una frontera, en aquest cas el mític i poderós Mekong entre Tailàndia i Laos. Els tràmits d'obtenció del visat laosià a l'arribada són força ràpids i àgils i ens l'estampen al passaport sense cap problema, previ pagament de 35 dòlars americans.

Huay Xai és la primera impressió que es té de Laos i no és per llençar coets, però diuen que la cosa millora.

Ens desviem una mica del curs del Mekong per anar fins a la vall de Luang Namtha i de passada ficar-nos dins una petita borrasca que amb una pluja fina però emprenyadora i temperatures més fresques del que imaginàvem trobar al tròpic, ens farà la guitza uns dies. A Luang Namtha gaudim d'aquesta bonica vall fent algunes caminades per les frondosa i densa jungla del parc nacional de Nam Ha i visitant alguns poblats dels diversos grups ètnics que composen aquesta part del territori laosià.

                                                   Mr Ket, un bon guia per la jungla

                                                  El Mekong a Luang Prabang

Luang Prabang

Després d'un parell de dies baixant pel riu Mekong enmig de paisatges impressionats i de llegenda arribem a Luang Prabang. Situada en una petita península a la confluència dels rius Mekong i Nam Khan i declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO l'any 1995, Luang Prabang es ven a les guies turístiques com un recés místic i espiritual. Aparentment és així pels seus innombrables Wats (temples), la destacada colònia de monjos vestits amb túniques de color safrà que hi viuen o per les mansions amb aire colonial d'Indoxina escampades pel seu casc antic.
Ben d'hora de matinada, llargues files de monjos descalços realitzen el Binthabat a la llarga avinguda Sakkarin. Aquesta tradició budista, present a tot el sud-est asiàtic, consisteix a recórrer els carrers per demanar caritat en forma d'aliment que els fidels els ofereixen i dipositen als bols que cada monjo porta i que serà l'únic àpat del dia que faran.

                                                   Monjos practicant el Binthabat

Malauradament l'ambient místic fa temps que ha desaparegut. Multituds de turistes d'arreu, però majoritàriament sud-coreans i amb actituds gens respectuoses, envaeixen cada dia l'espai dels monjos, convertint la cerimònia en un espectacle de circ i carregant-se tot el misticisme que devia tenir temps enrere. És evident però, que als operadors turístics majoritaris i als que viuen del negoci ja els està bé tot plegat i tan els fa que la ciutat esdevingui un parc temàtic (en aquest cas dedicat al budisme) i que com ha passat en altres llocs del món (Venècia i Barcelona, només per posar dos exemples) el turisme de masses acabi arraconant i fent fora la població local per la pujada de preus de l'habitatge.
                                                                                              
                                                   Turistes poc respectuosos

Per desconnectar una mica de l'ambient urbà i de tanta massificació turística, sortim de Luang Prabang per anar a visitar durant un parell de dies un centre de recuperació d'elefants. Tradicionalment s'ha dit que Laos és la terra del milió d'elefants. Avui dia escassament en queden 800, aproximadament la meitat d'ells en captivitat. La finalitat del centre que visitem és donar una jubilació tranquil·la a aquests majestuosos animals, després d'una vida de treball i esforç en benefici dels seus propietaris.

                                                   Centre de recuperació d'elefants

Vang Vieng

De camí cap al sud fem una parada d'un parell de dies a Vang Vieng per explorar algunes de les moltes coves que hi ha pels seus voltants i gaudir del seu esbalaïdor entorn, en paraules de l'escriptor britànic Norman Lewis. Per les activitats d'aventura que s'hi poden practicar de dia i pel seu ambient de festa nocturna i turisme barat, Vang Vieng és una barreja entre Sort i Lloret de Mar. No fa gaires anys era parada obligatòria dels gap-year kids per emborratxar-se i drogar-se per pocs diners. La cosa havia arribat a tals extrems, que l'any 2011 almenys 25 joves occidentals van perdre-hi la vida amb infarts o amb caigudes i ofegaments practicant activitats de risc sota els efectes de les drogues i l'alcohol. Pressionades per algun govern occidental i a cop de decret i prohibicions, l'aposta de les autoritats locals és enfocar-ho cap a un turisme més disposat a gaudir de l'entorn i no tant dels locals de festa i disbauxa diària.


                                                   Paisatges fabulosos a Vang Vieng

Vientiane

Ens retrobem amb el Mekong a la tranquil·la i calmada Vientiane , la capital administrativa i econòmica del país. Ciutat de disseny modern i molt diferent a la resta de grans i caòtiques ciutats del sud d'Àsia, el seu passat colonial francès és fa palès en els cartells indicadors dels carrers o en forma d'entrepà de baguet. La seva vida transcorre sense presses a la riba del Mekong, sobretot a la sortida i la posta del sol, quan l'astre rei és una bola de foc perfecte sobre la línia de l'horitzó i s'imposarà o donarà pas a una agradable fresca nocturna depenent del moment del dia en què ens trobem.

                                                  Vientiane

A principis de l'any 1950 Norman Lewis, en un viatge per una Indoxina a les acaballes del domini colonial francès i just abans d'entrar a les convulsions i conflictes bèl·lics que la van arrasar posteriorment, escrivia a un dragón latente que “l'encant de Vientiane estriba en la vida i les costums de la seva gent. A menys que un sigui aficionat a l'arquitectura de pagodes, poca cosa més hi ha per veure”. Avui dia també són poques són les atraccions a visitar a Vientiane. Molt recomanable és la visit al COPE (Cooperative Orthoic & Prosthetic Enterprise), un centre dedicat a subministrar cames ortopèdiques, sistemes d'ajuda per caminar o cadires de rodes a la multitud d'amputats que hi ha pel país a causa de les bombes que van quedar per explotar, dels milions de tones que van ser llançades durant la guerra secreta que els nord-americans van protagonitzar a Laos de forma paral·lela a la del Vietnam. Diuen les estadístiques que a Laos s'hi van llençar més bombes que durant tota la II Guerra Mundial.

                                                        El COPE (Cooperative Orthoic & Prosthetic Enterprise)


L'altra parell de punts a no passar per alt són el Patuxai i el Pha That Luang. El primer és un enorme arc de triomf dedicat als caiguts a les guerres prerevolucionàries, d'estètica molt dubtosa i construït amb el ciment que als anys 60 els americans havien donat per construir un aeroport. El Pha That Luang, una estupa budista amb aparença de llançadora de coets com l'ha definit algú, és considerat el monument més important de Laos.

                                                        Estupa budista del Pha That Luang